dijous, 13 de desembre del 2012





Quadern d’Aram, de M. Àngels Anglada

-Els cicles narratius d’ Anglada.
-La relació amb El violí d’ Auschwitz.
-El perspectivisme: veus múltiples, diversitat de materials compositius.
-El paratext i la intertextualitat.
-Entre el testimoniatge històric i el relat iniciàtic.
-El genocidi i l’èxode, la supervivència, la identitat, la memòria i l’oblit, la pèrdua d’innocència i el paradís, maduració com a temes.
-Vahé, figura in absentia: la necessitat de bellesa i la poesia.
-Els leitmotiv simbòlics: roses, mar, terra porpra.
- La prosa lírica.



Guia de lectura
Quadern d’Aram de M. Àngels Anglada

1. Quadern d’Aram dins la trajectòria literària de l’autora
Maria Àngels Anglada (1930-1999) és autora d’una obra extensa i diversa; va conrear la poesia, la narrativa, la traducció, l’assaig i la crítica literària. Al llarg de la seva trajectòria literària va demostrar un interès especial per dos temes: d’una banda, l’antiguitat clàssica, sobretot el món hel·lènic; d’altra banda, els temes relacionats amb Catalunya, Vic o l’Empordà. El fet que Anglada hagués cursat estudis de filologia clàssica explica la primera d’aquestes preferències.
Tot i que M. Àngels Anglada va començar a escriure des de ben jove, no va publicar fins a principi dels anys setanta; de fet, fou a partir de 1979, quan va rebre el premi Josep Pla per la novel·la Les Closes, que començà a publicar de manera regular, cosa que continuà fent gairebé fins a l’any de la seva mort. Quadern d’Aram és la darrera novel·la que va publicar.

L’obra de M. Àngels Anglada presenta algunes constants:
· La solidaritat i la tendresa envers els éssers desvalguts.
· La denúncia de les injustícies.
· El compromís.
· L’interès per conservar la memòria històrica.

L’any 1994, a través de la novel·la El violí d’Auschwitz, l’autora introdueix una temática nova en la seva producció narrativa: el genocidi, concretament el del poble jueu a mans dels nazis. Ara bé, l’interès pel tema li venia de lluny, ja que, més de vint anys abans, Anglada havia incorporat al recull Díptic una traducció al català del poema «Auschwitz », de l’italià Salvatore Quasimodo.
El mateix any en què publicà El violí d’Auschwitz, l’autora va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a tota una carrera literària. Tres anys després de l’èxit de públic aconseguit per aquesta novel·la, que fou traduïda a cinc llengües, Anglada en publicà una altra sobre el mateix tema, encara que referida en aquesta ocasió al genocidi del poble armeni que van dur a terme els turcs. Es pot constatat algunes diferències, sobretot quant al to i a
la tècnica narrativa. El violi d’Auschwitz manté un altíssim nivell de dramatisme (s’hi expliquen les duríssimes condicions de vida en un camp d’extermini) des de l’inici fins al final de la trama, mentre que Quadern d’Aram conté alguns elements que atenúen la tragèdia. Per altra banda, la diversitat de narradors que intervenen en la darrera novel·la és un altre element que cal tenir en compte.
Un dels personatges més importants de Quadern d’Aram, Vahé, va ser construït a partir de la figura del poeta armeni Daniel Varujan, de qui Anglada, conjuntament amb Maria Ohannesion, va publicar una selecció de poemes traduïts que va rebre el títol de Terra porpra i altres poemes. És un text directament relacionat amb la novel·la, atès que diversos poemes de Varujan són reproduïts o citats a Quadern d’Aram.
Cal esmentar també altres narracions de l’autora que plantegen temàtiques semblants a les de Quadern d’Aram.
· A Artemísia, Anglada també basteix un relat de ficció a partir d’un fet real: l’assassinat de 335 italians innocents a mans de les SS. D’entre les víctimes destaca Sandro, el fill de la protagonista. Aquest episodi novel·lat s’inspira en la mort del fill del poeta italià Conrado Govoni.
· La narració «També a tu, Cleanorides», del recull No em dic Laura, està ambientada a Grècia durant l’anomenada «dictadura dels coronels» (1967-1974) i explica la massacre comesa contra un grup d’estudiants.

Als anys noranta, després de consolidar la seva trajectòria literària, a l’autora li arriben els reconeixements: el 1991 és nomenada membre de la Secció Filològica de l’IEC, el 1996 rep el títol de filla adoptiva de Figueres i el 1998 és homenatjada a la Universitat d’Estiu de Vic.
Per celebrar el desè aniversari de la seva mort, l’any 2009 la Fundació Josep Pla de Palafrugell va oferir una exposició dedicada a la vida i l’obra de M. Àngels Anglada. I el mateix any, a propòsit del Dia Internacional de la Dona, es va editar un opuscle sobre l’autora redactat per Montserrat Abelló


2. Història i trama
Quadern d’Aram és un relat que explica vivències i records. D’entrada, convé tenir clar que hi ha una diferència evident entre l’ordre real en què es van esdevenir els fets i l’ordre en què són narrats. És a dir, és important diferenciar clarament la «història» i la «trama», atès que en aquest text hi ha nombroses alteracions de l’ordre temporal. A continuació, oferim un resum dels fets (organitzat en 30 punts), seguint l’ordre en què estan narrats a la novel·la, o sigui, seguint l’ordre de la trama:

· Capítol 1
1. La narradora-editora viatja a Rodes, a la darrera dècada del segle XX, i allà decideix  que escriurà una novel·la sobre el genocidi del poble armeni.
2. Els lectors són informats de l’existència d’un document manuscrit que explica la història d’Aram i Marik i de quina manera la narradora-editora va arribar a obtenir-ne una còpia.

· Capítol 2
3. Es presenten dos personatges, Aram i Iorgos (l’un armeni, l’altre grec), mentre bussegen pel Mediterrani durant els anys vint del segle XX.
4. La narradora-editora proposa fer un salt enrere en el temps per tal que els lectors puguem conèixer més coses sobre els dos personatges.

· Capítol 3
5. Aram i la seva mare, Marik, són a Atenes, sobrevivint amb penes i treballs, com altres refugiats armenis. Aram té quinze anys i sovint pateix malsons.
6. Aram recorda la plàcida vida familiar de la infantesa a Trebisonda, així com el viatge al monestir de Narek.
7. Aram i Iorgos es coneixen i comença una llarga relació d’amistat.

· Capítol 4
8. Aram i Marik són al vaixell que els portarà cap a Marsella. Pel camí passen per Corint, Bríndisi i Gènova.
9. Aram recorda com van arribar a casa de Grigor, un cosí de la seva mare que
vivia en un poble a prop del llac Van, i com van haver de marxar-ne poc després d’haver-s’hi instal·lat.
10. Aram recorda els preparatius i la fugida cap a Ecmiadzin, de la qual destaca el robatori dels cavalls per part d’uns lladres kurds i la mort d’Irina, l’esposa de Grigor.

· Capítol 5
11. Aram i Marik han arribat a Marsella. Aram no pot escriure temporalment i és Marik qui redacta les seves vivències.
12. Marik recorda el camí cap a Ecmiadzin i matisa algunes de les informacions que Aram havia exposat anteriorment.
13. Marik presenta els membres de la seva família: el seu marit Vahé, les seves filles i la seva mare.
14. Marik recorda alguns episodis de l’estada a Atenes, com el d’una dona, a qui havien raptat i violat les nétes, que retreu a Marik que plori per les seves filles mortes, ja que almenys van tenir una mort ràpida.
15. Marik reflexiona sobre l’extrema duresa dels fets que ha hagut de viure Aram.
16. Marik recorda alguns fets esdevinguts durant el trajecte cap a Ecmiadzin: la mort d’Irina, com els va seguir el gos de Gabriel i com, un cop a la ciutat, van haver de marxar-ne gairebé immediatament, donat que les possibilitats de supervivència
eren ínfimes per la gran quantitat de refugiats que hi havien acudit.
17. Marik recorda l’arribada a Jerevan i el que hi va passar: Grigor aconsegueix feina de forner i demana a Marik si es vol casar amb ell. Ella no pot donar-li una resposta positiva perquè té esperances que Vahé encara sigui viu. Grigor buscarà una altra dona i li diu a Marik que, passat un temps, s’haurà d’espavilar tota sola.
18. Marik s’assabenta pel doctor Arshag que Vahé és mort. Atès que Vahé i el doctor havien estat companys d’estudis, Marik accepta l’ajuda que aquest li ofereix, fins que, més endavant, decideix que emigraran cap a Marsella via Atenes.

· Capítol 6
19. Aram i Marik continuen a Marsella. Es produeixen notícies engrescadores (és absolt un estudiant armeni que havia estat acusat de la mort d’un dels màxims dirigents de la matança contra els armenis), que la comunitat armènia a Marsella celebra amb festes tradicionals.
20. Tant Aram com Marik estan molt ocupats, ja sigui treballant o ajudant altres refugiats. Aram sospita que Der Arshavir vol casar-se amb la seva mare, i ell no s’hi oposa.
21. Noves notícies que Aram valora positivament: són assassinats diversos responsables de la mort de milers d’armenis, entre els quals s’inclouen les nenes i l’àvia.
22. La família de Grigor comença a refer la seva vida a l’Armènia oriental.
23. Aram reflexiona sobre la veritable naturalesa dels perills. És perillós el mar o són més perillosos els homes?
24. Aram explica que s’ha promès amb Alèxia, la germana petita de Iorgos, i que tota  la família de la futura núvia ha rebut la notícia amb alegria.

· Capítol 7
25a.Marik rep una carta del pare Mesrob, procedent del monestir de Venècia on havia estudiat Vahé quan era jove.
25b.A partir d’aquesta carta i d’alguns poemes escrits per Vahé, s’explica com era Vahé i quins eren els seus interessos a la vida.
26. Marik explica el seu estat d’ànim, d’enyorament i de solitud, i posteriorment diu que ha acceptat la petició de mà que li ha ofert Der Arshavir.
27. Marik explica a grans trets un accident que Aram ha patit a la feina, les conseqüències futures i les causes que, segons ella, l’han ocasionat.
28a.Marik explica la visita d’alguns amics de Vahé.
28b.En aquesta visita els donen detalls sobre la mort de Vahé i els lliuren documentació (les declaracions de dos testimonis) relativa al cas.

·Final  i epíleg
29. La narradora-editora explica que Aram i Alèxia es van casar.
30. Finalment, hi ha un parell de qüestions que desperten l’interès de la narradoraeditora.
D’una banda, el recorregut que va fer el quadern: com va anar a parar
a mans de la família Kondos? D’altra banda, els camins vitals que podrien haver triat Aram i la seva família. Sobre aquests temes, la narradora exposa algunes suposicions.

3 Gènere i temàtica
Quadern d’Aram és una novel·la a mig camí entre les memòries i el dietari. En un dietari el narrador explica els fets rellevants que li passen cada dia, durant un período concret. Les divisions que fragmenten el relat són, doncs, els dies a què es refereix el narrador. A Quadern d’Aram aquesta fórmula només es dóna al capítol 6: la narradoraeditora aclareix, però, que Aram només esmenta de manera explícita la data si aquell dia va ser assassinat algun dels causants del genocidi.
La multiplicitat de textos utilitzats (retalls de diari, informes de testimonis, lletres de cançons tradicionals i de bressol, cartes i poemes5) també podria fer pensar en el gènere de la novel·la reportatge, que pretén recrear uns fets i deixar-ne constància a través de tècniques de documentació pròpies del reportatge periodístic. Malgrat això, l’objectiu de la novel·la no és només el testimoniatge, sinó que va més enllà. El mot genocidi 6 no s’esmenta en cap moment del relat, ja que el terme començà a utilitzar- se després de la Segona Guerra Mundial.
Fets en l’ordre en què són narrats a la novel·la
(trama)
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24 25ab 26 27 28ab 29 30
Reconstrucció de l’ordre en què es van produir els fets
(història)
25b 6 28b 13 9 10 12 15 16 17 18 5 14 7 8
11 19 20 21 22 23 24 25a 26 27 28a 29 3 1
2 4 30

 Maria-Mercè Miró creu que, malgrat que a M. Àngels Anglada se la recorda per la seva obra narrativa, manté una vinculació especial amb el gènere poètic. La poesia sempre té un lloc en les seves obres, fins i tot en aquelles que no estan escrites en vers: «Era sobretot poeta, i ho era sempre, també quan escrivia en prosa: ja com a novel·lista, o bé exercint de traductora dels clàssics, o fent crítica literària »

Tot i que l’ONU va reconèixer el genocidi armeni l’any 1984, Turquia sempre l’ha negat, adduint que, en realitat, el que va tenir lloc va ser una guerra civil entre turcs i armenis i no pas un genocidi planificat i dirigit conscientment des de les esferes de poder turques. Tampoc hi ha acord en les xifres de víctimes, ja que mentre la comunitat armènia insisteix a donar com a vàlida una xifra que s’acosta al milió i mig de morts, Turquia
només en reconeix entre 250.000 i 500.000.
Actualment, la qüestió del genocidi armeni continua generant polèmica. L’any 2006, l’Assemblea Nacional francesa va aprovar una llei que considera delicte la negació del genocidi armeni, fet que va provocar una resposta irada per part de les autoritats turques.
De fet, no ha estat fins a l’octubre de 2009 que Armènia i Turquia han iniciat la normalització de les relacions diplomàtiques.

El tema principal de la novel·la de M. Àngels Anglada no és només la denúncia de tots aquests crims (les deportacions, els assassinats massius, la crueltat, les violacions, els raptes, les amenaces, l’obsessió per destruir un poble i una cultura, l’exili ...), sinó la lluita contra l’oblit («No vull que s’oblidin», pàg. 75; «He pensat que haig d’escriure, que no puc deixar penjada a l’aire la nostra història. Els homes són tan oblidadissos de les dissorts dels altres!», pàg. 87) i contra l’actitud negacionista que encara avui dia hi
ha qui manifesta. El drama que han hagut de viure els exiliats armenis és mostrat molt de prop; no és estrany que Aram digui que «no cantem pas per oblidar les nostres penes, ho fem per recordar els nostres cants» (pàg. 59).

Quant als motius (és a dir, les unitats temàtiques més petites que, combinades entre si, configuren el tema general), se n’ha destacat tres:

· Les roses. S’esmenten de manera reiterada a la novel·la, sempre en relació amb Marik i els llocs que li recorden la vida anterior perduda per sempre, com ara el jardí de la casa de Trebisonda:
Aram exagerava molt! Parlava, és clar, del jardí de l’església armènia i de la casa on vivim des d’ahir, que hi és enganxada. Sí, més aviat se’n pot dir un roserar, perquè n’hi ha de moltes menes, roses vermelles, roses de te, també petites roses blanques en els rosers enfiladissos.M’agrada regar els rosers, esporgar-los, fer alguns rams per a les icones, olorar
les flors. L’Aram, doncs, m’ha donat, com aquell qui diu, la seva benedicció, perquè diu que un fill no pot estar gelós de les roses. (pàg. 139)
Aquest concepte remet al tòpic literari del collige, virgo, rosas, en què la rosa simbolitza la bellesa transitòria de la vida humana. Aplicant això a la novel·la, les roses estarien directament relacionades amb el fet que la felicitat és temporal. És significatiu que, quan Marik es casa per segon cop, durant la cerimònia es canti un himne que parla de les roses, titulat precisament Foc de roses.

· El mar. És present des del principi fins al final de la novel·la, ja que bona part de les ciutats que se citen estan a la riba del Mediterrani (Atenes, Rodes, Marsella...). És símbol de llibertat i l’element que facilita als protagonistes una vida nova. El mar permet a Aram reflexionar sobre els veritables perills de la vida, no pas causats pel mar sinó pels homes:
Comparo el mar amb les dificultats del nostre èxode [...] i encara més amb totes les matances i les amenaces dels turcs [...]. L’home és més perillós que els taurons i les morenes. (pàg. 120)

· La terra porpra. Símbol de la cultura armènia, a la novel·la es concreta en les tradicions i en la poesia. Malgrat que els botxins hagin intentat fer callar per sempre el poble armeni, l’ànima d’aquest poble perviurà sempre en la poesia:
Ja ho sé, mare, que la seva poesia durarà sempre, quan ningú no es recordi dels fastigosos noms dels seus malparits assassins. (pàg. 149)

4 Temporalitat i estructura
La novel·la inclou, un cop acabat el relat, un quadre cronològic dedicat a la historia d’Armènia, i dividit en dos grans blocs. D’una banda, el que s’anomena «Alguns antecedent històrics», en què es fa un repàs dels fets més rellevants relatius a l’origen i l’evolució de la nació armènia, esdevinguts des del segle IX aC fins a ben entrat el segle XX. D’altra banda, el bloc dedicat específicament al genocidi dels armenis. D’aquesta relació de fets destaquem un seguit de matances de la població armènia que van tenir lloc durant els anys 1894-1896 i 1909, i que culminarien amb el genocidi de 1915 i
1916.

Analitzem la cronologia en relació amb la novel·la: el temps històric de la narració (és a dir, l’època històrica en què s’emmarca el relat) correspon a les primeres dècades del segle XX; el temps històric és contemporani als anys de la Primera Guerra Mundial.
Pel que fa al temps narratiu, és evident que des del moment en què Aram inicia la redacció del quadern fins que l’acaba passen aproximadament quatre anys. Ara bé, aquest quadern inclou fets cronològicament anteriors que afecten decisivament les vides dels dos narradors-protagonistes. Per tant, el temps narratiu seria d’uns vuit anys.
Per donar com a vàlids aquests vuit anys no tenim en compte les suposicions que fa a l’epíleg la narradora-editora a propòsit del destí d’Aram i la seva família, ja que aquestes elucubracions situen uns suposats fills d’Aram lluitant contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Aquesta última part del relat en realitat serveix per deixar el final obert, ja que els lectors no arribarem a saber mai si Aram va decidir anar a viure a Cadaqués amb Alèxia o bé si, colpit pels detalls sobre la mort del seu pare, va formar part de la resistència armènia.
Hi ha algun aspecte de l’estructura de la novel·la que afecta l’anàlisi del temps del discurs, bàsicament perquè els capítols contenen diversos nivells narratius que, al seu torn, remeten a una temporalitat diferent.

Dit d’una altra manera, el fet que els eixos bàsics de la novel·la consisteixin en l’evocació d’uns fets i en la constatació de la capacitat que tenen aquests fets de condicionar el futur dels personatges provoca que els capítols presentin múltiples dimensions temporals. Com que els personatges recorden fets del passat, el relat és ple de retrospeccions (salts temporals cap al passat). Per exemple, el capítol 3 comença amb Aram a Atenes l’any 1919, però immediatament després, atès que Aram recorda fets del passat, l’acció es trasllada a l’any 1915. La resta de capítols que narren Marik i Aram mantenen la mateixa estructura:

· Aparició inicial del personatge, que evocarà els fets en el lloc i el moment en què es
troba (a Atenes, al vaixell de camí cap a França o ja a Marsella).

· Evocació dels fets colpidors del passat (la fugida cap a Ecmiadzin, la vida a Jerevan,
les tràgiques notícies que van arribant sobre la mort de les nenes...). 
Aquestes retrospeccionssón necessàries en una novel·la basada en els records dels fets viscuts i justifiquen l’ús dels diversos nivells narratius que hem esmentat.

A banda de les abundants retrospeccions, la novel·la també ofereix exemples d’anticipacions (passatges que avancen fets que passaran en el futur). El primer relat que
clou el capítol 7, narrat pel professor Odisseas, n’inclou una: un cop Vahé ha estat detingut, Odisseas sap perfectament que serà assassinat, i per això diu que «no es feia cap il·lusió sobre com acabaria l’empresonament dels armenis [...] els matarien» (pàg. 151). Una altra anticipació apareix després que s’insereixi en el relat un retall de prensa en què s’anuncia l’absolució d’un estudiant armeni acusat d’haver assassinat un dels botxins turcs; Aram ens anticipa (pàg. 114) com serà la festa per celebrar la notícia.
Igualment, hi ha alguns passatges en què s’utilitza el temps simultani (exposar dos fets que estan passant alhora). Això passa, per exemple, en el relat del professor Odisseas al qual fem referència més amunt, quan s’explica que la detenció de Vahé va tenir lloc paral·lelament al viatge que Marik i Aram estaven fent en direcció al monestir de Narek.

La trama ha estat disposada seguint una estructura in medias res, atès que quan Aram comença a escriure el quadern, a narrar els fets que el marcaran per sempre més, la història ja està iniciada. A més, no és possible atribuir els conceptes d’introducció, nus i desenllaç a alguns capítols en concret, ja que d’uns mateixos fets se’n fa esment en diverses parts del text.
Precisament per això, hom podria considerar que la novel·la segueix una estructura d’amplificació, en el sentit que un mateix fet (la mort de Vahé) és esmentat i assumit per Aram, valorat per Marik i, finalment, narrat amb tota mena de detalls pels testimonis directes de l’assassinat. El mateix fet és exposat des de diversos punts de vista al llarg de la trama, de manera cada cop més detallada i commovedora.

Durant tot el relat es manté els lectors pendents de conèixer el destí de Vahé: de la creença difusa en la mort de Vahé es passa a la dura confirmació per arribar, finalment, al ple coneixement de les circumstàncies en què va tenir lloc l’assassinat a traïció. Aquesta estratègia narrativa, volguda, en virtut de la qual es reserva per al final de la novel·la el moment de més dramatisme (els detalls de la mort de Vahé), contribueixtambé a mantenir l’interès del lector pel relat.

En general, el ritme narratiu no es pot qualificar de ràpid, probablement perquè l’objectiu de l’autora no és fer una novel·la d’acció, sinó de reflexió. L’important és transmetre les conseqüències que l’intent d’extermini de tot un poble pot comportar, tant des d’un punt de vista individual com col·lectiu.


6· Personatges principals
Aram. Quan comença el relat, tot just és un adolescent de quinze anys. A mesura que la història avança, el personatge canvia, no només físicament (es diu que canvia la veu), sinó també psicològicament. Es podria dir que els fets que li tocarà veure l’ajudaran a aprendre a viure. Al final del relat, quan viu a Marsella, Aram té uns dinou anys. És clarament un personatge variable.
Físicament, té una gran semblança amb el seu pare; uns ulls negres i profunds que sovint mostren una mirada trista. Com que és bon nedador (a causa probablement del seu interès pel mar i del fet que, des que tenia sis anys, el seu pare havia fet que s’acostumés a aquesta activitat), li serà fàcil aprendre a bussejar i a utilitzar els senyals imprescindibles per comunicar-se amb els mariners mentre és a sota l’aigua. La relació entre aquest personatge i el mar és presentada com a positiva a través de petits detalls, com per exemple que mai no es maregi dalt del vaixell.
Una altra cosa que li agrada molt a Aram, des de ben petit, és la música. Tot i la joventut del personatge, diverses situacions al llarg de la novel·la fan que demostri ser una persona força responsable. Per exemple:
· Durant el trajecte cap a Ecmiadzin, mai no es queixa de gana ni demana més menjar del que li assignen.
· Malgrat que els corallers grecs li ofereixen una feina immediata que l’il·lusiona, sap que no pot deixar sola la seva mare, ja que ell és l’únic suport que li queda. Segons l’opinió de Marik, entre Aram i ella hi ha una relació de comunicació total.
L’accident laboral que Aram patirà al final de la novel·la demostra que tot el que ha hagut de viure el jove protagonista l’ha afectat més del que semblava. Malgrat que la seva vida torna a tenir al·licients per viure-la amb tranquil·litat, el fet d’haver conegut la cruel mort de Vahé fa que Aram senti odi envers els causants de tanta mort i destrucció i que pensi en la venjança.
El final de la novel·la planteja, doncs, un interrogant sobre el destí d’Aram i també dels seus descendents: van convertir-se en dashnaks? No hem d’oblidar el que Aram mateix escrivia al seu dietari:
Haig de recordar-ho, perquè després tindré altres obligacions i amics nous i potser oblidaré moltes coses [...]. I no vull que s’oblidin, per si vingués el dia de la revenja. (pàg. 75)

Marik. És la mare d’Aram, i des de l’inici de la novel·la el lector té clar que es tracta d’una dona profundament religiosa (promet fer un pelegrinatge al monestir de Narek si el seu fill aconsegueix superar una pneumònia que està a punt de costar-li la vida).
Durant el relat, no només apareix resant en diverses ocasions (per exemple, durant l’enterrament d’Irina), sinó que també utilitza de tant en tant l’expressió «si Déu vol».
Tot i que Aram opina que és molt valenta, la dura experiència que ha de viure l’afecta d’una manera desmesurada; d’aquí que sovint es presenti com una dona trista, que plora (a les nits, per tal que Aram no se n’adoni) pel record dels familiars assassinats.
Sap valorar el que la gent ha fet per ella, i per això no dubta a ajudar els altres quan ho necessiten. Per això, quan ja és a Marsella, Aram diu d’ella que té molts amics i que és estimada per molta gent, tota aquella a qui ha ajudat. Atès que a Marsella la situació
millora notablement per a ells, allà l’aspecte de Marik, que té trenta-vuit anys, esdevé més juvenil; al seu interior, però, sempre sentirà enyorament pel seu país. A Marsella es torna a casar per no sentir-se tan sola. És un personatge rodó, pels múltiples matisos amb què és presentat. En qualsevol cas, el principal rol que desenvolupa és el de mare d’Aram. De fet, sembla que el nom Marik és una variant del mot que en llengua armènia es fa servir per referir-se a la mare.

Vahé. Aram el descriu com un home prim que semblava fràgil. En recorda la veu, greu i bonica però no gaire forta, i explica que portava ulleres. Treballava com a professor de grec (Aram coneix les històries d’Ulisses i d’Hèctor perquè el seu pare les hi havia explicades) i de francès, i havia publicat dos llibres de poesia. La poesia i el seu país, Armènia, eren les seves grans passions. Vahé és un personatge necessari perquè ha esdevingut una mena de símbol del poble armeni. Sembla que per crear aquest personatge
l’autora va inspirar-se en el poeta armeni Daniel Varujan,8 mort el 1915 en unes circumstàncies molt semblants a les de Vahé (Varujan va ser assassinat pels turcs amb arma blanca enmig del desert, juntament amb altres compatriotes, després d’haver estat quatre mesos empresonat). Un altre punt de contacte entre les dues biografies el trobem en el fet que tots dos havien estudiat a Venècia amb els monjos de Sant Mekhitar.
Vahé n’estava orgullós perquè aquests monjos eren considerats els dipositaris del bo i millor de la cultura armènia. Tant Vahé com Varujan havien continuat els seus estudis superiors a Gant. Per si no n’hi hagués prou, cap a la part final de la narració (pàg. 140) s’esmenten els títols d’alguns poemes inèdits de Vahé, entre els quals destaca «La creu de blat», que és també el títol d’un poema de Daniel Varujan inclòs al recull El cant del pa, publicat pòstumament l’any 1921.

La resta de personatges pertanyen a la categoria de secundaris, i poden agrupar-se en tres blocs: els familiars dels protagonistes, la família de pescadors grecs i altres represaliats.

· Familiars dels protagonistes

Àvia. Se l’anomena així perquè és la mare de Marik; els pares de Vahé ja  abans que els turcs comencessin la persecució contra els armenis. Tot i que l’àvia explicava històries de sants al seu nét Aram, tenia una clara predilecció per les dues nenes, Sofia i Iané. És un dels personatges que il·lustren millor l’afany de mantenir els costums i les tradicions armènies, entesos com a elements que mantenen i preserven la identitat d’un poble; per exemple, Marik explica amb detall la il·lusió que produïen a l’àvia els rituals de celebració de la primera dent d’un infant.
Sofia i Iané. Eren les germanes petites d’Aram; la diferència d’edat entre elles només era d’un any i mig. Van morir juntament amb l’àvia ofegades al mar Negre. El personatge real en què l’autora es va inspirar per crear un d’aquests dos personatges, la filla petita de Daniel Varujan, en realitat no va morir ofegada, ja que va escriure-li una carta a l’autora.
Grigor. És el cosí de Marik; treballava com a pagès i ramader en un entorn rural. De constitució física forta, no triga gaire a recuperar-se d’una ferida d’arma blanca que uns bandits li fan al braç. Durant els preparatius del viatge cap a Ecmiadzin ja mostra alguns dels trets que el caracteritzaran, com el fet d’actuar de manera discreta per tal de no esverar els nens. També demostra tenir una mentalitat pràctica quan, durant el trajecte, deixa que els nens muntin a cavall de tant en tant per evitar que l’excés de fatiga empitjori encara més les coses. Aram presenta aquest personatge com un home independent, capaç tant de refer-se dels disgustos i les dificultats com de preveure solucions
als problemes: per exemple, com que a Jerevan han arribat tants refugiats, es
fa evident que la demanda de pa desbordarà les previsions; Grigor se n’adona i aconsegueix trobar feina en aquest sector. Conscient que segurament Vahé no ha sobreviscut, proposa a Marik de casar-se amb ell, però com que Marik no ho veu clar, al final opta per casar-se amb una jove pagesa que viu a prop de Van. Irina. Esposa de Grigor, mor durant la fugida de Van a Ecmiadzin,  una barreja de causes físiques i emocionals. Abans, però, ha pogut assistir el part d’una dona, ja que tenia experiència en aquestes tasques.
Gabriel. Fill de Grigor i Irina, durant la fugida té una actitud exemplar, igual que Aram. A Jerevan, per sobreviure, es posa a treballar de forner, com el seu pare. Posteriorment, tornarà a viure a l’Armènia oriental, on treballarà ensenyant els oficis de pagès I de ramader a nois orfes. Durant l’obra s’esmenta una germana de Gabriel, filla també de Grigor i d’Irina, però no se’n diu el nom.

· Família de pescadors grecs

Iorgos. És un pescador d’esponges –originari de l’illa de Simi– que esdevé el gran amic d’Aram. Físicament és ros i més alt que Aram; també sabem que té els ulls d’un color blauverd que reflecteixen el seu caràcter alegre. Reorientarà la seva activitat profesional cap a la recollida de corall. Per crear aquest personatge, l’autora es va inspirar en una família de corallers de Cadaqués, els Kontos.
Iannis. És el pare de Iorgos. Tant eIl com la resta de la família Kondos sempre mantindran una relació d’amistat sincera amb Aram; per això Aram és convidat al casament de la germana gran de Iorgos, com si fos un membre més de la família.
Kostas. És l’oncle de Iorgos i també el patró del vaixell Dimitrios, on treballarà Aram. Proporciona suport i ajuda econòmica a Aram i a la seva mare quan més ho necessiten, a Atenes.
Alèxia. Germana petita de Iorgos, esdevindrà la xicota d’Aram i posteriorment la seva esposa, amb el vistiplau de tota la família Kondos. Físicament, és una noia alta i graciosa,
que té els ulls verds.

· Altres represaliats
Doctor Arshag. És el personatge que confirma a Marik la mort del seu marit, el qual coneixia perquè havien estudiat junts a Venècia. Apareix de manera providencial a Jerevan, quan Marik porta Aram al seu consultori per un refredat molt fort. En adonar-se de la situació desesperada en què viuen, els ofereix allotjament a casa seva, roba i menjar calent. Passat un temps, però, Marik decideix abandonar Armènia per traslladar- se a Marsella. El doctor actua com a personatge col·laborador.
Odisseas. Amic i company de feina de Vahé, és qui explica els detalls de la seva mort a Marik i Aram. Odisseas havia pogut comunicar-se amb Vahé mentre va estar detingut; subornant l’inspector turc responsable de la presó, va aconseguir que, de manera temporal, el captiveri resultés menys dolorós a Vahé, evitant-li les tortures i fent-li arribar roba neta, fruita i algun llibre.
Der Ashavir. Sacerdot jove que entra en la vida de Marik i Aram un cop són a Marsella.
Físicament és alt i polit, porta la barba molt ben cuidada i té una bonica veu de baix. És un armeni de la Cilícia, un dels pocs que van sobreviure a la violència dels turcs. Farà editar els poemes inèdits de Vahé, com a regal per a Marik i Aram. Simbolitza la nova vida que està a punt d’iniciar Marik.

· Els botxins

Finalment, cal esmentar un darrer personatge, que és el causant de la catàstrofe, la dissort, la matança, la desgràcia i el carnatge contra el poble armeni. Quan el relat ha de referir-se a aquest personatge col·lectiu l’anomena de les següents maneres: «els nostres assassins» (1 vegada), «els maleïts turcs» (5 vegades), «els turcs» (4 vegades), «malvats turcs» (1 vegada), «els turcs, que Déu els confongui» (1 vegada), «criminals turcs» (1 vegada), «assassins turcs» (1 vegada) i «malparits assassins» (1 vegada).
Queda clar que aquest personatge és qui assumeix el paper d’antagonista.
Tot i que parla dels «turcs» de manera genèrica, la novel·la insinua que no tota la población turca mereix ser posada al sac dels culpables. El testimoni de Hassan, el taxista que va presenciar l’assassinat de Vahé, és prou il·lustratiu, ja que expressa que l’escena «li va trencar el cor». Els qui van promoure el genocidi contra els armenis van ser les classes dirigents turques, les que ostentaven el poder.

7 Narrador i punt de vista
La novel·la és contada a través de diverses veus narratives, que tenen una importancia desigual:
· Narradora editora
Es pot considerar una mena d’alter ego de l’autora, atès que explica la gènesi del text (on va decidir que escriuria l’obra i per quins motius, quin interès tenia per la poesía armènia...) i les circumstàncies que li van permetre disposar d’una fotocòpia del manuscrit que constituirà la part essencial del relat (el fet de conèixer Konstantinos Kondos júnior, el qual li va mostrar el text) i desxifrar-ne alguns enigmes (a quina llengua corresponia la cal·ligrafia, el tipus de text...).
A més de justificar el títol del primer capítol de la novel·la, al llarg dels dos primers capítols aquest narrador ofereix dades que il·lustren com va ser creat algun dels personatges i dóna altres indicacions sobre la història que s’explicarà, alhora que agraeix l’ajuda rebuda per part de terceres persones.
El mateix narrador ofereix als lectors una primera imatge del protagonista de la novel·la, Aram, en plena feina com a submarinista amb un altre dels personatges rellevants del text, Iorgos. Després de la presentació, aquest narrador desapareix fins al capítol 6.
Les seves intervencions es poden distingir fàcilment, ja que apareixen entre paréntesis per tal que els lectors no confonguin els seus comentaris amb la intervenció d’un altre narrador.
Les darreres pàgines de la novel·la (ubicades després dels dos testimonis escrits que clouen el capítol 7), juntament amb l’epíleg, també corresponen a aquest narrador. Gràcies a aquestes pàgines sabem que la veu narrativa correspon a una dona («Jo no em vaig quedar prou satisfeta», pàg. 157). Tot i això, les informacions que es donen a les darreres pàgines (quin va ser el destí d’Aram i la seva família, per quina raó el manuscrit va acabar en mans de la família Kondos) no deixen de ser suposicions. Cal tenir en compte que aquest narrador, a diferència dels altres dos, parla sempre dels fets a posteriori, un cop aquests ja s’han esdevingut. A més, els fets als quals fa referència
no formen part de la seva història personal, sinó de la d’altres persones, per la qual cosa no ha d’estranyar que majoritàriament empri la tercera persona gramatical.


· Narrador protagonista: Aram
Es tracta d’un narrador intern, atès que és un personatge que forma part de la història. Concretament, es tracta d’un narrador protagonista. Atès que explica vivències autobiogràfiques, fa servir la primera persona gramatical.
La seva intervenció se circumscriu als capítols 3, 4 i 6, com indica la primera part del nom amb què es designa cada un dels capítols esmentats («Carnet d’Aram»); aquest títol no encapçala els capítols en què aquest personatge no actua com a narrador. Quant al punt de vista d’aquest narrador, cal tenir en compte que l’exposició dels fets la fa a partir de la informació de què disposa en cada moment, especialment al principi de la seva narració («No sé quants quedem, ningú no ho sap ben bé, em penso», pàg. 52; «Només sabem que és a la llista de morts, res més, però qui ho sap del cert?», pàg. 58), donat que la distància temporal entre el moment en què s’esdevenen els fets
i el moment en què són escrits és notablement curta.
Aram combina tècniques narratives tant dels dietaris com de les memòries. Així, malgrat que hi ha moments en què Aram deixa constància escrita del que li ha passat aquell mateix dia (per exemple, les pàgines en les quals Aram  Atenes contenen sovint frases que comencen amb «Avui...»), també és cert que Aram escriu retrospectivament, recordant fets que han passat anteriorment. Al capítol 3 compara
situacions que ha viscut en el passat (la felicitat de l’antiga vida familiar) amb la duresa de la vida com a refugiat.
A l’inici del relat d’aquest narrador (quan té quinze anys) predominen els records, els somnis, els neguits (el preocupa no saber amb quins diners podrà pagar l’equip de bus per poder treballar com a coraller), l’explicació de les coses que li agraden i que no li agraden...; a mesura que va creixent com a persona, però, també ho fa com a narrador.
Al darrer capítol que narra Aram (6), s’hi continuen exposant fets, encara que la narració ja no és l’objectiu únic. Aram no només ha madurat individualment, com a persona, sinó que a Marsella disposa de molta més informació de la que tenia a Atenes, cosa que li permet valorar els fets, donar la seva opinió, determinar la seva posició. Hi ha, doncs, una evolució en el rol d’aquest narrador. Al capítol 4, quan Aram narrala vida a bord del vaixell Samos, comenta alguns fets o bé irrellevants o bé obvis: es fixa en uns nens orfes que ploren, o indica el temps de viatge que es podrà estalviar gràcies al canal de Corint. Per contra, al capítol 6, ja a Marsella, té  de comunicació (els diaris i la ràdio) que informen sobre el cas armeni. Aram no es limita a exposar uns fets, sinó que els analitza, els compara i en dóna la seva opinió personal («l’home és més perillós que els taurons i les morenes», «els homes són molt més temibles que no pas l’aigua i els peixos»), basada en la pròpia experiència. En aquest capítol és freqüent l’ús d’expressions com «jo crec que...», «trobo que...», «alguns diuen que... però a mi no m’ho sembla pas».

Un altre dels trets que caracteritzen aquest narrador és que sovint fa referència al acte mateix d’escriure i als obstacles que la vida d’exiliat posa a aquesta activitat: per exemple, el fet que hi hagi mala mar li impedeix de continuar escrivint mentre és a bord del vaixell Samos; les exigències de la seva nova activitat professional com a coraller tampoc no li permeten mantenir el ritme habitual d’escriptura, de manera que cedeix el quadern a Marik per tal que sigui ella qui hi escrigui les seves reflexions. Tot i això, el quadern esdevé molt important per a Aram, tenint en compte que havia estatun regal del seu pare. Per això Aram el fa servir per deixar constància dels fets que han marcat la seva vida, tant en la dimensió individual (l’amistat, el festeig) com en la col·lectiva (el destí del poble armeni).

· Narrador protagonista: Marik
Malgrat que aquest narrador presenta punts en comú amb l’anterior, es constaten algunes diferències importants. Es tracta també d’un narrador intern, ja que és un altre personatge protagonista: la mare d’Aram. El seu relat reflecteix elements autobiogràfics (aspectes de la vida familiar, costums del poble armeni...), però donant un èmfasi especial a aspectes que Aram exposa superficialment; com a exemple, el passatge en què Marik parla detalladament de les seves dues filles i de la relació que tenien amb l’àvia.
Igual que en el relat d’Aram, l’escriptura de Marik rememora moltes escenes dialogades, a través de les quals s’exposen els neguits i les preocupacions del personatge. Cal no oblidar que, com es diu explícitament, Aram és l’única cosa que li queda a Marik; és lògic que mostri una clara preocupació pels riscos que comporta la seva feina.
La diferència més evident que hi ha entre el narrador Aram i la narradora Marik és que aquesta escriu des de la perspectiva d’un adult que reflexiona gairebé sempre sobre el passat, des de l’experiència i la perspectiva que dóna el present. D’aquí ve que faci comentaris com els següents: «Ni ell ni jo no ens podíem imaginar que s’acostava tan a prop, tan brutal, la desgràcia i el carnatge de tots els armenis de Turquia» (pàg. 89); «Tots els que veníem de Van, vam arribar al caire de l’esgotament, perquè havíem passat a través de Pèrsia; després he sabut que érem uns cinquanta mil» (pàg. 98).
Aquest narrador no es queda mai en una fase de descripció o presentació de fets, sinó que sempre fa un pas més enllà, analitzant-los i/o valorant-los. Després d’explicar les penoses condicions en què van haver d’emprendre la fugida des de Van, al llarg de la qual va morir la seva cosina Irina, raona l’opinió que té sobre la causa d’aquesta mort
(l’esfondrament de l’univers que havia sustentat la vida d’Irina).
En definitiva, la raó última per la qual aquest narrador és necessari rau en el fet que permet oferir als lectors perspectives diferents o complementàries10 d’uns mateixos fets. L’episodi en què Aram es fa càrrec temporalment d’un nadó després d’haver-lo recollit dels braços de la seva mare moribunda és narrat tant per Aram com per Marik. Encara que l’episodi és el mateix, les conclusions a què arriben Aram i Marik són diferents. Mentre que per Aram certifica que es va haver de convertir en un home forçosament i
en molt poc temps, Marik opina que és una prova més que demostra que Aram ja feia temps que havia estat madurant de manera gradual i progressiva.
És també gràcies a aquest narrador que ens assabentem que hi ha alguns fets que no han estat explicats per Aram en el seu relat (per exemple, el temps passat a Ecmiadzin), probablement perquè, com que la memòria és selectiva, malgrat la seva aparent maduresa, en el fons Aram no deixa de ser un noi per al qual aquesta experiència ha resultat massa dura. En conseqüència, ha intentat oblidar-la. El mateix Aram reconeix implícitament que el seu relat pot contenir omissions: «Moltes coses, les he oblidades;
les he volgudes oblidar expressament, per poder viure» (pàg. 78).
A més, Marik actua com a narrador capaç d’analitzar els perfils de diversos personatges. En primer lloc, d’Aram; després que Aram hagi tingut l’accident a la feina, Marik arriba a la conclusió que la causa d’aquest accident es troba  més portarem al damunt» (pàg. 145). És a dir, el fet de conèixer detalladament les circumstàncies de la mort del seu pare va provocar que el noi perdés la concentració i la serenitat necessàries per fer immersions al mar. En segon lloc, de Vahé; Aram sempre ens en parla d’ell essencialment com a pare i, en menor mesura, com a poeta; en canvi, Marik n’ofereix altres perspectives: el descriu com a home i com a patriota. Finalment, Marik és capaç de sintetitzar els seus sentiments en un parell de paraules clau: apàtrida i enyorament.

· Narradors testimonis
Són Odisseas, el professor amic de Vahé, i Hassan, el taxista turc. Són narradors interns, personatges que intervenen en la trama. La seva aportació com a narradors es limita als documents que Marik cus al quadern, i amb els quals el quadern s’acaba. Contenen el testimoniatge de les últimes hores de vida de Vahé, «un fill d’Armènia», tal com el defineix Marik.

· Altres narradors
Hi ha altres narradors que tenen, no obstant, una intervenció mínima. Únicament cal destacar el paper com a narrador del pare Mesrob, el responsable del monestir venecià on havia estudiat Vahé. Aquest religiós envia a Marik una carta que és reproduïda al principi del darrer capítol. La carta serveix a Mesrob per expressar el condol a la vídua i també per recordar el perfil humà del difunt poeta, cosa que resulta apropiada perquè el darrer capítol es dedica gairebé íntegrament a la figura de Vahé. El pare Mesrob
és un narrador intern, amb el paper de testimoni.
No es pot afirmar que la novel·la tingui un narratari explícit, tot i que en diversos fragments tant Aram com la narradora-editora sembla que s’adrecin a futurs lectors: «Ara, no us penseu que el camí...» (pàg. 81); «No sé si heu observat que Aram...» (pàg123).

7 Llengua i estil
L’estil d’aquesta novel·la ha estat qualificat com a «depurat, contingut, però amarat de lirisme». Dit d’una altra manera, l’autora rebutja la complexitat expressiva per tal que es pugui assolir un dels principals objectius de la novel·la: donar a conèixer al màxim nombre de persones les desgràcies del poble armeni.
Les principals característiques d’aquest estil són les següents:

· Ús freqüent de locucions i frases fetes, així com de col·loquialismes.
Exemples: «dret com un fus», «és viu com una centella», «no s’hi veia de cap ull»; «senyal que es trobava bé»...

· Abundància de mots pertanyents al camp semàntic del mar i de la navegació. És un fet lògic si es té en compte, d’una banda, la importància que el mar té per a Aram i la seva família i, d’altra banda, el fet que bona part del viatge d’Aram i Marik cap a l’exili es realitza en vaixell. Exemples: salpar, fondejar, llagut, salabror, a bord, escafandre...

· Alternança de temps verbals en formes de present i de pretèrit, ja que el relat es construeix a partir del record de fets passats.
Exemple: «Fins avui no he pogut escriure res a la llibreta [...]. Vam sortir del Pireu a les sis del matí, fa dos dies, i primer vam anar en una illa molt bonica, no en recordó el nom.» . Tot i que la narració és el recurs més important, la descripció (física i psicològica de personatges, però també de llocs) i el diàleg també hi són presents. Per exemple, Aram i Iorgos són descrits mentre bussegen, amb l’escafandre i sense. També s’ofereix un retrat força complet d’Arshavir.
Quant als diàlegs, bona part dels que hi ha són força breus, i hi intervé la majoria dels personatges.

· Inclusió de mots en llengua armènia i, també, de conceptes relacionats amb la cultura, la geografia i les tradicions d’aquest poble, que és el protagonista absolut del relat. A banda dels topònims armenis, també n’hi ha d’altres països (grecs, italians i francesos), d’entre els quals destaquen els grecs per l’amistat d’Aram amb la familia Kondos.
Exemples de mots armenis: sarmà, kadaif, der hair, kiuftas, lavash, dolmà...
Topònims: Trebisonda, Ecmiadzin, Jerevan, Cilícia, Anatòlia, riu Deguimen...
Grups i entitats de suport als exiliats: NER, ANCHA, FRA.

· Ús recurrent de les cometes, sobretot per indicar que el concepte té una significació afegida o per fer aclariments. També cal destacar l’ús freqüent dels dos punts per introduir explicacions, exemples o demostracions.
Exemples: «...nom del robust i esmunyedís “drac” de l’illa del sol» (en realitat  un drac sinó un llangardaix); «He sortit “de casa” molt de matí» (en referència al lloc on el personatge s’hostatja temporalment)...

· Ús d’adjectius que connoten, que no són neutres. Davant d’un conflicte d’aquesta magnitud és raonable que les víctimes opinin.
Exemples: «dissortats fugitius», «tendres arbrissons», «fins al darrer glop d’aigua amarga», «ombres odioses que fugien»... Aquest recurs s’utilitza sobretot per qualificar els turcs responsables del genocidi.

· Presència de diminutius quan l’acció se centra momentàniament en les germanes d’Aram o en altres nens.
Exemples: «Canta’ns la cançó, mareta», «A la nena ja li apunta una ratlleta blanca», «Ella els havia cosit els llençolets», «l’antic llitet de fusta dels fills»..

· Ús de sinònims per evitar repetir els mateixos mots. Exemple: «El menjar que portava Grigor del forn [...]. Se n’anaven [...] cap a la fleca.»

· Voluntat aclaridora o justificadora, d’aquí que tinguin molta importància recursos com els connectors de causa. Amb la finalitat d’aclarir com és una casa, Aram inclou al Quadern el dibuix d’un frontó.
Les expressions perquè, per això, per tal que, com que, vull dir i ja que apareixen més de cent vegades durant la novel·la; és una prova evident d’aquesta obsessió de les veus narratives per donar raó de gairebé tot.

· Introducció d’expressions amb què els personatges avisen que a continuació s’iniciarà un relat (un record, un somni, un desig...), donat que dins del relat s’insereixen altres relats.
Exemples: «va anar així com ara escriuré», «us vull acabar d’explicar alguns records», «[la carta] m’ha emocionat tant, que vull copiar-la en aquest quadern»...

· Ús d’un lèxic fàcilment comprensible, malgrat que de tant en tant apareix algun cultisme o mot especialitzat.
Exemples de cultismes: derelicte, ormeig, plectre...

· Presència d’expressions de dubte, incertesa o desconeixement, atès el caràcter memorialístic del text. Exemples: «vam anar en una illa molt bonica, no en recordo el nom», «No m’allargaré sobre el camí i l’arribada a Ecmiadzin. No ho sabria pas descriure»...

Atès que en més d’una ocasió l’autora havia reconegut públicament que, més que una novel·lista, es considerava una «poeta que escrivia novel·les», la presència al Quadern d’Aram d’alguns recursos retòrics que habitualment s’utilitzen en el gènere poètic no ha de sorprendre. Són els següents:

· Metàfores: «la pell de nen es pot dir que em va caure de cop» (prenent la imatge dels animals que canvien la pell quan inicien una nova etapa, l’autora vol expressar d’una manera colpidora que Aram va haver de convertir-se en adult de sobte, per causa de les dures circumstàncies que va haver d’afrontar); «Quin altre bressol, la mar amarga!» (com que les nenes van morir ofegades al mar i hi descansaran per sempre, Marik l’identifica amb un bressol, un bressol amarg); «aquell grapadet de grans d’or» (en referència als darrers poemes de Vahé, que no havia pogut publicar en vida)...

· Comparacions: «els seus ulls riuen, blauverds com l’aigua», «voldria enfonsar [els records] com les llavors a la terra vermella», «la Irina era  estaven imantats pel rostre de Marik»...

· Metonímies: «els grills, amagats, acompanyen les paraules del pare» (en realitat, són els sons que emeten els grills); «vestits com anem de goma» (no van vestits amb goma, sinó amb vestits de goma)...

· Sinècdoques: «Tornàvem a tenir un sostre», «dues boques més començàvem a ser una càrrega» (sinècdoques de la part pel tot)...

· Apòstrofes: «Adéu, terra porpra, adéu, Armènia [...]. Adéu per sempre»...

· Interrogacions retòriques: «Només sabem que és a la llista de morts, res més, però qui ho sap del cert?», «Mai no en tindrien prou, de sang armènia?»...

· Epítets: «nit fosca», «a la geniva rosada», «les magranes vermelles»...

· Eufemismes: «i ja no es va despertar mai més» (en comptes de dir que va morir)...

· Enumeracions amb asíndetons: «la pèrdua de tot el seu món [...]; els prats, els animals manyacs, les ovelles que els donaven llana, les ovelles que ella munyia, la llana que filava amb les seves mans, incansables, que també feien la mantega, ajudaven a desenfornar el pa, bressaven l’antic llitet de fusta dels fills»...

· Aposicions: «som una munió de dones, infants, pocs vells –molts s’han mort pel camí–, els homes»...

Per tancar aquest apartat, cal tractar una darrera qüestió. Si tenim en compte que Aram i Marik són persones diferents, es pot argumentar que l’un i l’altre tenen estils narratius diferents?
De fet, més que en l’estil, les diferències entre ells dos com a narradors es donen en el contingut. Marik és més madura que Aram, i això fa que es plantegi les dificultats de manera diferent de com se les planteja el seu fill (just abans de marxar cap a Ecmiadzin, Marik i Irina preparen una mena de coques; Aram ho troba divertit: «les ficaven en un sot fet a terra escalfat amb foc, amb les parets d’argila, i era molt divertit perquè quedaven rosses a l’acte», pàg. 76). Tret d’això, no hi ha diferències significatives entre el
mode d’expressió d’un i altra.

7 Lectura de l'obra: poemes i textos vinculats a l'obra.
Quadern d’Aram és una obra de ficció (els personatges d’Aram i de Marik pertanyen estrictament a la ficció) que recrea fets esdevinguts a la realitat (el genocidi armeni forma part de la història contemporània, el viatge a Rodes de què es parla al principi de l’obra és real), però no és només això. És literatura feta a partir de la literatura. A banda de les referències a Dante (Marik opina implícitament que l’èxode és com un
viatge a l’infern, com el de la Divina Comèdia) o a la història d’Ulisses (Aram la coneix perquè el seu pare li havia explicat l’Odissea), encapçalant els capítols 3, 4, 5, 6 i 7 trobem estrofes, poemes sencers o algun fragment en prosa d’autors vinculats a la historia del poble armeni. En aquest apartat comentarem la relació que s’estableix entre aquests textos i el contingut dels capítols de la novel·la que introdueixen.

· «Els pastors de Van», de Ran Nazariantz
Aquest poema encapçala el tercer capítol. M. Àngels Anglada havia llegit alguns poemes d’aquest autor l’any 1970, gràcies a una traducció catalana feta per Alfons Maseras i publicada l’any 1921.
L’única estrofa que es reprodueix consta de cinc versos, que presenten un panorama de mort i destrucció. Un membre de la comunitat (una ovella del ramat) s’adreça a les roses (un dels motius que es reiteren a la novel·la) per informar que la resta de membres de la seva comunitat han mort («no hi són», «la dalla [...] els ha segat»), perquè no van ser capaços de preveure el perill que s’apropava («rius que destil·laven sang»).
En la paradoxa que conté el vers final (el fet que algú mori just al costat d’una font) cal interpretar que una matança és sempre un acte sense sentit, un acte irracional.
La relació entre aquest poema i el contingut del capítol és clara: Aram, un membre del poble armeni, denuncia les matances que ha sofert la seva gent, indefensa com un ramat d’ovelles. El títol és simptomàtic: el mes d’abril de  Van foren exterminats 56.000 armenis.

· «Menyspreeu un estranger?» (primer vers), de Nahabed Kucak
El segon poema, que trobem encapçalant el capítol 4, és d’un poeta del segle XV. Consta d’una sola estrofa de set versos que fan referència al viatge cap a la incertesa, cap a la precarietat material i sentimental que suposa l’exili que han d’emprendre els refugiats armenis, entre els quals, òbviament, situem Aram i Marik. El poema remet a una de les causes del genocidi: el desconeixement i el menyspreu cap a allò que és diferent, cap
als altres pobles.El poema s’inicia amb una interrogació retòrica («Menyspreeu un estranger?») adreçada a un destinatari col·lectiu no concretat. Tot i que aquesta pregunta no obté resposta, la veu poètica llança a continuació una mena de maledicció a tots els que puguin respondre
afirmativament: el preu que hauria de pagar aquell que menysprea algú diferent és el desterrament i la duresa de l’exili. Els tres darrers versos expliquen que l’experiència de l’exili és tan insuportable que ni tan sols el metall més valuós, l’or, podría compensar haver-hi de passar.

· «Terra porpra», de Daniel Varujan
Els vint-i-nou versos que encapçalen el capítol 5 només constitueixen una part del poema, que té més de seixanta versos. Varujan (1884-1915) havia publicat l’any 1909el recull de poemes El cor de la nació, del qual forma part «Terra porpra»; aviat es va donar a conèixer com a poeta compromès amb el destí del seu poble.
A partir d’un fet aparentment intranscendent (un amic li ha deixat sobre la taula una petita quantitat de terra d’Armènia), el poeta sent la necessitat de reflexionar sobre la situació, històrica i actual, del seu país, i el color vermellós d’aquesta terra indefectiblement el porta a pensar en el vessament de sang. Per tal com se sent íntimament lligat al destí del seu país («No en puc separar els ulls –com si hi haguessin arrelat»), es lamenta («sovint ploro») per tots els episodis tràgics que ha hagut de patir Armènia («xopant-se de totes les ferides») i es conjura per pasar a l’acció («dintre de la meva mà, armo el meu puny!»), denunciar les injustícies i aturar d’una vegada les humiliacions contra el seu poble.
Encara que el poema evoca els orígens d’Armènia, el rellevant és que se centra en el símbol de la terra porpra. Davant d’un país on durant massa temps s’ha vessat sang, la veu poètica diu prou. Francesc Foguet ha qualificat aquesta composició de «poema èpic».La relació entre aquest poema i el capítol és força evident: Marik parla de Vahé presentant- lo com un «enamorat d’Armènia», que va saber transmetre-li a ella la passió pel seu país a través dels poemes que va escriure: «Sort que em resten els poemes de Vahé, una part d’ell mateix: moltes vegades poso els seus llibres sota el coixí, a la nit»
(pàg. 94).

· Fragment en prosa, de Grigor de Narek
El breu paràgraf de tres línies de Grigor de Narek que encapçala el capítol 6 fa referencia a la impossibilitat de ser exhaustiu quan hom recorda fets del passat, ja que la memòria sempre és selectiva: «diré poques coses i en passaré moltes en silenci»; la segona part d’aquesta frase reflecteix perfectament el capteniment d’Aram, quan omet molts detalls de la tragèdia que ha hagut de viure.

· «Fins a perdre’s de vista», de Daniel Varujan
L’autoria del darrer poema, també escrit per Daniel Varujan, s’atribueix dins del capítol  Vahé, per bé que no el va poder veure publicat en vida. Per això Der Arshavir regalarà  Aram una edició de tots aquells poemes de Vahé que no havien estat publicat  fins aleshores. El poema, amb una clara estructura paral·lelística i amb la insistencia que subratlla l’anàfora del mot que, és la síntesi d’un desig, el de voler viure en un món millor, on hi hagi pau, alegria i prosperitat, abundància de productes naturals i, sobretot, amor. Justament la vida nova que intentaran iniciar a Marsella Aram i la seva mare.

8 GUIÓ PER AL COMENTARI DE L’OBRA
8.1 Ubicació del text en el seu context

· El fragment amb relació a la novel·la. Cal tenir clar quin capítol de la novel·la és el que cal comentar. El relat és, en darrer terme, l’explicació d’un viatge. En funció de si els personatges són a Armènia, a Atenes o a Marsella, haurem d’ubicar-los a la fase inicial, intermèdia o final de la història. D’això també depèn el grau de coneixement dels fets que tenen tant Aram com Marik: al principi de la narració, desconeixen totalment el que està passant i la repercussió que tindrà en la seva vida, están perduts, i sort en tindran de Grigor; en canvi, al final de la narració, quan han trobat una certa estabilitat, disposen de totes les dades que aclareixen el destí dels seus éssers
estimats. La informació que reben sobre Vahé és dura, però per fi els permetrà
abandonar la incertesa en què havien viscut.

· La novel·la amb relació a la producció de l’autora. Quadern d’Aram va ser escrit i publicat (1997) a l’última etapa de la vida de M. Àngels Anglada, quan rebia el reconeixement públic per la seva sòlida trajectòria literària (les primeres obres publicades daten de principi dels anys setanta, gairebé trenta anys abans). El fet que la novel·la inclogui fragments en vers es justifica perquè l’autora sempre es va considerar una «poeta que escrivia novel·les». Efectivament, la seva obra abraça diversos àmbits (poesia, narrativa, assaig i traduccions). En aquest apartat és important destacar
la similitud dels temes de Quadern d’Aram (el genocidi, la lluita per la supervivència, la denúncia de les injustícies derivades de la privació dels drets més elementals) amb els d’altres obres de la mateixa escriptora, la més paradigmàtica de les quals és El violí d’Auschwitz (1994), que tracta d’un altre genocidi.

· La producció de l’autora amb relació a l’època. No és rellevant adscriure l’autora a cap corrent o moviment estètic específic, sinó que és més profitós relacionar-la amb la necessitat que té qualsevol intel·lectual d’aprofitar la seva capacitat de crear mons de ficció per denunciar injustícies i tornar a posar d’actualitat temes oblidats com el que ens ocupa. Anglada sap que pot fer arribar al gran públic el tema del genocidi armeni, com ja ho havien fet altres escriptors.

8.2 Anàlisi del contingut
· Narrador. Hi ha diverses veus narratives que exposen els fets. Tot i això, com que en cada capítol intervé un únic narrador, no és probable que al fragment que calgui comentar n’hi hagi més d’un. A partir de la lectura del fragment cal exposar a qui pertany la veu narrativa que parla: a Aram, a Marik, a la narradora-editora o bé a algún altre personatge. Recordem que dins de la narració s’hi inclouen documents: una carta escrita pel pare Mesrob i els informes oficials que inclouen el testimoni del profesor Odisseas i del taxista turc Hassan. Si el text que cal comentar consisteix en algun d’aquests documents, els narradors serien, respectivament, el pare Mesrob, el
professor Odisseas i el taxista turc. En tots els casos, es tracta de narradors interns, atès que són personatges que formen part de la història. L’únic cas més o menys discutible és el de la narradora-editora, ja que es pot entendre com una mena d’alter ego de l’autora.

· Tema central. Si bé tota la novel·la es basa en el mateix tema (el genocidi armeni perpetrat pels turcs), les diferents parts del relat concreten aquest tema genèric en petits temes més específics. Un exemple: el destí de Vahé (la destrucció física de l’individu) és paral·lel al de la nació. Per tant, es pot pensar que Vahé és presentat com un símbol. Ara bé, el relat també insisteix en el fet que, malgrat que els turcs hagin fet callar l’individu per sempre, la seva poesia continuarà viva. En aquest cas, el tema específic consistiria en el poder «eternitzador» que té la literatura. Si avui dia, després de gairebé un segle, encara estem parlant de Vahé (i, per tant, de Daniel Varujan).
És precisament per la seva dimensió com a poeta, pel fet que va utilitzar la literatura per denunciar públicament uns fets. En definitiva, quan haguem de comentar el fragment, no només hem d’esmentar el tema general de la novel·la, sinó que també hem d’indicar com es concreta el tema general en aquell fragment particular. Si es donés el cas que el fragment cités algun dels motius presentats per Maria-Mercè Miró (les roses, el mar, la terra porpra), també caldria destacar-ho en aquest apartat.

· Personatges. Cal donar dades rellevants sobre els personatges que apareguin al fragment que és objecte del comentari. Atès que la narració oscil·la sempre al voltant d’Aram o de Marik, de ben segur que algun d’aquests dos personatges principals (o tots dos) hi apareixeran. És necessari caracteritzar els personatges en funció del paper que desenvolupen dins la trama (principals, secundaris), del grau de complexitat que presenten (plans, rodons) i de les relacions que mantenen entre ells (familiars, de cooperació,
d’amistat...). Per exemple, tots els personatges grecs vinculats a la família
Kondos tenen una relació molt estreta amb Aram, però no tant amb Marik; per contra, el personatge d’Arshavir manté una relació més directa amb Marik.

· Espai i temps. Són dos aspectes que cal comentar de manera conjunta perquè, com ja s’ha explicat, trobem Aram i Marik en llocs diferents i en anys diferents (l’inici de la història s’esdevé a Trebisonda l’any 1915, però l’any 1919 els protagonistes són a Atenes i, el 1923, a Marsella). Pel que fa al temps històric, cal comentar que els anys
en què es produeixen les matances coincideixen en gran part amb els anys de la Primera Guerra Mundial (aquest és un dels motius pels quals el genocidi armeni va passar relativament desapercebut durant molt de temps). Sobre el temps del discurs, és important fixar-se en la presència (o no) d’alteracions temporals, ja que les retrospeccions són un dels recursos fonamentals que estructuren el relat. Si el fragment remet a algun episodi històric específic, s’ha d’explicar. L’últim aspecte relatiu al temps susceptible d’anàlisi és el ritme de la narració, si és ràpid o lent, si passen moltes coses en un breu lapse de temps o si el fragment és ple de reflexions i descripcions.
Pel que fa a l’espai, és absolutament real (tots els topònims citats es corresponen amb indrets del món real; a més, en el cas de Jerevan, que és l’actual capital d’Armènia, la funció de l’espai és díctica) i divers (hi ha espais rurals però també urbans, hi ha espais terrestres i espais submarins). Cal indicar quin tipus d’espai apareix al fragment i, també, si es tracta d’un espai protector (per exemple, la casa del doctor Arshag, la casa de la família Kondos o el vaixell en què treballa Aram) o opressor (el desert on Vahé serà assassinat, la presó o el camí que mena a Ecmiadzin), ja que els diferents espais d’aquesta novel·la admeten aquesta classificació. D’altra banda, com que els personatges emprenen un viatge i circulen per diversos llocs, els espais de la novel·la configuren l’itinerari que segueixen els personatges principals (Armènia, Grècia, ruta en vaixell pel Mediterrani, Marsella). Cal citar en quin punt de l’itinerari es troben els personatges en el fragment que calgui comentar.

8.3 Anàlisi de la forma

· Estructura. Bàsicament, cal tenir clar quin és el nivell narratiu a què correspon el fragment, és a dir, si és una de les evocacions del passat que fan els protagonistes, si és el desenllaç del relat, o bé si és el darrer fragment de la novel·la, aquell en què la narradora- editora planteja algunes hipòtesis sobre el destí d’Aram i la seva família i configura, per tant, un final obert. Si el fragment ho permet, hauríem d’explicar les alteracions en el temps provocades pel fet que la trama i la història no coincideixin.
A més, és possible que el fragment ofereixi la possibilitat d’introduir la qüestió de la cohesió entre les diferents parts de la narració. Si dins del fragment apareix alguna omissió en la narració, caldrà explicitar-la: per exemple, al capítol 7, després del paràgraf en què s’explica el segon casament de Marik, es diu directament que «l’Aram
es troba fora de perill». Els lectors no sabem què és el que li ha passat (un accident laboral), ja que s’ha omès una informació que després s’aclarirà.

· Llengua i modes de presentació del discurs narratiu. No cal parlar de tots els aspectes que s’han indicat en l’apartat corresponent, sinó només d’aquells que es puguin observar en el fragment en qüestió. Convé fixar-se si apareixen mots pertanyents al registre col·loquial, frases fetes, paraules en llengua armènia, sinònims, diminutius, paraules d’un mateix camp semàntic; ja s’ha esmentat l’ús reiterat de mots pertanyents al camp semàntic del mar, però també n’hi ha vinculats a altres camps semàntics, com per exemple al de la religió. Cal definir el mode d’expressió que predomina en el fragment, si és un fragment escrit només en prosa o si s’hi incorporen versos, si s’utilitzen de manera especial els signes de puntuació (cometes o dos punts) o si hi ha algun tipus de recurs retòric.