Antígona, de Salvador Espriu.
1. El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica.
2. Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.
3. Antígona en el teatre català. Salvador Espriu i les dues versions d’Antígona.
4. Estructura i personatges principals.
5. La progressió dramàtica.
6. Característiques morals i polítiques de l’enfrontament Creont-Antígona.
7. Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller.
8. Dissolució del destí i responsabilitat. La pietat i el perdó.
9. Significació d’Antígona en la postguerra espanyola.
10. L’aportació específica d’Espriu al mite d’Antígona. Altres mites en el teatre d’Espriu: Esther i Fedra.
2. Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.
3. Antígona en el teatre català. Salvador Espriu i les dues versions d’Antígona.
4. Estructura i personatges principals.
5. La progressió dramàtica.
6. Característiques morals i polítiques de l’enfrontament Creont-Antígona.
7. Anàlisi i significació de la figura del Lúcid Conseller.
8. Dissolució del destí i responsabilitat. La pietat i el perdó.
9. Significació d’Antígona en la postguerra espanyola.
10. L’aportació específica d’Espriu al mite d’Antígona. Altres mites en el teatre d’Espriu: Esther i Fedra.
Cerca
d'informació sobre l’autor i la seva obra:
- Pàgina de l'xtec. Biografia, obra, documentació: http://www.xtec.es/~jducros/Salvador%20Espriu.html
- Pàgina de l'xtec. Biografia, obra, documentació: http://www.xtec.es/~jducros/Salvador%20Espriu.html
- Dossier didàctic Antígona Ed. Grup62:
http://www.grup62.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/12295/ANTIGONA.pdf
-Biografia de l'autor:
-Vídeo de Salvador Espriu del programa "El meu avi" de TV3.
http://www.grup62.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/12295/ANTIGONA.pdf
-Biografia de l'autor:
-Vídeo de Salvador Espriu del programa "El meu avi" de TV3.
1. El mite d’Antígona en l’antiguitat clàssica.
Les fonts originals de la tragèdia grega d'on beu Espriu són dues, l'Antígona de Sòfocles i Els set contra Tebes d'Èsquil.
En realitat són dues tragèdies que es complementen, la
d'Èsquil explica amb tota mena de detalls la batalla que protagonitzen fins a
la mort Polinices i Etèocles, els dos fills del rei Èdip, i germans de les
princeses Antígona i Ismene. Una batalla pel poder i que té lloc a la ciutat de
Tebes, que tenia set portes d'entrada. Cadacuna d'aquestes portes és objecte
d'un cru enfrontament entre tropes enemigues. A la setena porta de la ciutat
lluiten i moren els dos germans; s'extingeix així l'estirp del rei Èdip i
s'acompleix la maledicció que pesa sobre la família.
La tragèdia de Sòfocles gira la mirada vers el paper i
la tràgica sort de les dones en aquesta història familiar i col·lectiva de la
ciutat de Tebes. Una vegada morts els dos germans, el nou rei de Tebes, Creont,
ordena que el germà victoriós, Etèocles, sigui honrat i que es guardi la seva
memòria com a salvador de la ciutat, i que el cos de Polinices estigui al ras, exposat
a la nit i a la devastació de les aus rapinyaires. Antígona, que no pot
permetre aquesta distinció en la sort dels seus dos germans, desobeeix les
ordres de Creont i es disposa a donar sepultura a Polinices, segons ordena la
tradició. Una vegada descoberta, Antígona també serà condemnada a morir per
haver contravingut les ordres del nou rei. Així es consuma, igualment la
maledicció que pesa sobre l'estirp del rei Èdip, que sense saber-ho va matar el
seu pare Laios, va contraure matrimoni amb la seva pròpia mare, Iocasta, i va
tenir amb ella quatre fills.
Els set contra Tebes d'Èsquil
Segons la mitologia grega, Els set contra Tebes
fou una coalició formada per Polinices amb l'objectiu de conquerir Tebes,
d'on havia estat expulsat pel seugermà Etèocles.
A més de Polinices, hi prengueren part el seu sogre Adrast, el seu cunyat Tideu,Amfiarau, Hipomedont, Capaneu i Partenopeu. Cadascun d'ells havia d'atacar una de les set portes de la ciutat, però malgrat els seus esforços no la van poder prendre.
Polinices i Etèocles es mataren l'un a l'altre i només Adrast aconseguí salvar-se en la fugida.
A més de Polinices, hi prengueren part el seu sogre Adrast, el seu cunyat Tideu,Amfiarau, Hipomedont, Capaneu i Partenopeu. Cadascun d'ells havia d'atacar una de les set portes de la ciutat, però malgrat els seus esforços no la van poder prendre.
Polinices i Etèocles es mataren l'un a l'altre i només Adrast aconseguí salvar-se en la fugida.
Personatge
Etèocles.
Un missatger
Cor de donzelles tebanes
Antígona
Ismene
Un herald
Un missatger
Cor de donzelles tebanes
Antígona
Ismene
Un herald
Context
L' acció es desenvolupa dins de la ciutat de Tebas durant el setge de l'exèrcit argiu a la ciutat, a causa de la negativa d'Etèocles de cedir el seu torn per regnar a la ciutat que havia pactat amb el seu germà Polinices. El seu pare Èdip havia llançat prèviament una maledicció contra ambdós germans.
L' acció es desenvolupa dins de la ciutat de Tebas durant el setge de l'exèrcit argiu a la ciutat, a causa de la negativa d'Etèocles de cedir el seu torn per regnar a la ciutat que havia pactat amb el seu germà Polinices. El seu pare Èdip havia llançat prèviament una maledicció contra ambdós germans.
Argument:
Jurament dels atacantsUn missatger informa
a Etèocles del què està succeint: els set cabdills de les tropes argives han
llançat el jurament que destruiran i saquejaran la ciutat o bé moriran en
l'intent. Després d'això, els cabdills havien tirat a sorts per quina porta
atacaria cadascun. El missatger apremia Etèocles perquè situï davant cadascuna
de les portes els seus guerrers i triï qui ha de liderar cadascun dels
contingents defensors. L'exèrcit argiu arriba davant Tebes i posa setge a la
ciutat, mentre els capitans de les seves tropes es disposen a situar-se davant
la porta que els ha tocat a sorts.
Els set cabdills argivos i els seus set contrincants
Arriba el missatger amb informació sobre la identitat de
cada un dels cabdills rivals:
-Tideu, que ha insultat l'endeví argiu Anfiarao per
tractar d'evitar l'atac, va a atacar la porta "Preto". Davant ell,
Etèocles oposa a un dels fills d' Àstaco, anomenat Melanip.
- Capaneo, menyspreant els déus, es troba davant la
porta Electra. Polifonte és el cabdill tebà que va a competir contra ell.
-Eteoclo, que també menysprea els déus, està davant de
la porta Neista. Megareo serà el cabdill tebà que s'enfronti a ell.
-Hipomedonte, guerrer corpulent i que porta un escut on es representa a Tifó, atacarà la porta d'Atenea Onca. Hiperbío, que porta un escut on està representat Zeus, és el guerrer que oposa Eteoclo davant seu.
-Hipomedonte, guerrer corpulent i que porta un escut on es representa a Tifó, atacarà la porta d'Atenea Onca. Hiperbío, que porta un escut on està representat Zeus, és el guerrer que oposa Eteoclo davant seu.
-Partenopeo,
que procedeix d' Arcàdia, és el que està situat davant la porta d' Anfion.
Davant ell, serà Àctor el tebà que oposarà les seves forces.
-Anfiarao, l'endeví, està davant la porta Homoloide. Insulta a un dels seus, Tideo i retreu a Polinices la decisió d'atacar la ciutat. Però ell s'ha compromès a lluitar amb els argius i es disposa a això tot i que sap que morirà. Lástenes és el triat per Etèocles per oposar-s'hi.
-Polinices serà el que ataqui la setena porta i demana a crits poder lluitar contra el seu propi germà per matar o desterrar-lo després de vèncer. Etèocles decideix enfrontar ell mateix contra el seu germà.
Enfrontament entre els germans
El
cor de tebanes tracta que Etèocles canviï d'opinió i no vagi a combatre enfront
del seu germà, però aquest, que sap que està fent efecte la maledicció del seu
pare, marxa a combatre a la setena porta.Un missatger informa les tebanas que
tot ha marxat bé en sis de les portes i que la ciutat de Tebes s'ha salvat però
que en la setena porta els dos germans Etèocles i Polinices s'han donat mort
l'un a l'altre.
Honors als cadàvers
Un
herald informa que els magistrats tebans han decidit que Etèocles sigui
enterrat amb els deguts ritus, però que a Polinices se l'ha de deixar sense
sepultar i sense honors.No obstant això Antígona, germana d'ambdós, manifesta
el seu propòsit de desobeir l'ordre i donar també sepultura a Polinices.
Antígona de
Sòfocles
El
mite heroic del rei Èdip i la seva descendència és un dels que més
interpretacions ha provocat des de temps antics fins ara, però en la història o
la tradició d’un mite hi ha versions privilegiades per la seva qualitat
literària i poètica, que han marcat tota la tradició posterior. Aquest és el
cas de la visió d’Èdip del autor grec Sòfocles.
En el cas del relat que ens ocupa, Antígona i la seva desgraciada família van ser una de les fonts d’inspiració més importants per a la tragèdia grega, que feia servir aquestes històries i herois per provocar l’emoció, la compassió i el terror del ser humà i per fer-los servir com a exemples de comportament.
La primera font escrita que tenim per conèixer el mite és la tragèdia Els Set contra Tebes d’ Èsquil . Però la font més importat i decisiva són les obres de Sòfocles sobre la saga: Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos.
Èdip pertany al llinatge de Cadme. Tots els seus avantpassats van regnar a Tebes. El seu pare és Laios i la seva mare Iocasta. Només néixer, o segons altres autors abans de ser engendrat, ja li va caure a sobre una maledicció. Un oracle va dir a Laios que, si tenia un fill, aquest mataria el seu pare i es casaria ambla seva mare. Laios no en va fer cas i va engendrar Èdip i va ser castigar per això i per intentar impedir que es complís l’oracle.
Hi ha diferents versions del que va passar després, però segons Sòfocles el criat de Laios, que havia de desfer-se del nadó, va lliurar el nen a uns pastors estrangers i aquests li van donar als reis de Corint, Pòlib i la seva esposa, amb el quals va passar la seva infància i adolescència. En aquest moment es va assabentar de l’oracle, mataràs el teu pare i et casaràs amb la teva mare, i va decidir no tornar a Corint pensant que els reis de la ciutat eren els seus pares. Durant el viatge, es va trobar amb Laios en un camí molt estret i, després d’una baralla amb els heralds per la preferència en el pas, Èdip va matar el rei Laios, naturalment sense saber qui era.
Després d’aquest fet, va arribar a Tebes i es va
trobar amb l’Esfinx, monstre mig lleó i mig dona, que plantejava enigmes als
viatgers i se’ls menjava si no sabien la resposta. Èdip va resoldre l’enigma,
el monstre va morir i s’alliberà la ciutat.
Èdip va entrar victoriós a Tebes i, en agraïment al seu salvador, es va casar amb la reina viuda, Iocasta. L’oracle s’havia complert.
Amb Iocasta va tenir quatre fills i després va descobrir tota la veritat dels fets. Aquesta revelació, que ell mateix propiciarà, el va convertir en assassí, parricida i incestuós i va significar la catàstrofe del destí d’Èdip. Iocasta se suïcidà i ell s’exilià de Tebes, arrencant-se els ulls, segons Sòfocles. L’acompanyà la seva filla Antígona.
Antígona és la filla d’Èdip i Iocasta, i la germana d’Ismene, Etèocles i Polínices.
Després que Èdip fos menyspreat i rebutjat pels seus fills, Etèocles i Polínices, per l’incest, i per la mort de la seva mare, els va maleir, vaticinant-los que es partirien el regne, Tebes, amb l’espasa i que es donarien mort mútuament.
Foragitat de Tebes, Èdip se’n va anar cap a la regió de l’Àtica, concretament a Colonos, acompanyat per la seva filla Antígona, i més endavant Ismene s’hi va afegir també, per compartir la sort del seu pare. I quan va morir Èdip, van tornar a Tebes.
Èdip va entrar victoriós a Tebes i, en agraïment al seu salvador, es va casar amb la reina viuda, Iocasta. L’oracle s’havia complert.
Amb Iocasta va tenir quatre fills i després va descobrir tota la veritat dels fets. Aquesta revelació, que ell mateix propiciarà, el va convertir en assassí, parricida i incestuós i va significar la catàstrofe del destí d’Èdip. Iocasta se suïcidà i ell s’exilià de Tebes, arrencant-se els ulls, segons Sòfocles. L’acompanyà la seva filla Antígona.
Antígona és la filla d’Èdip i Iocasta, i la germana d’Ismene, Etèocles i Polínices.
Després que Èdip fos menyspreat i rebutjat pels seus fills, Etèocles i Polínices, per l’incest, i per la mort de la seva mare, els va maleir, vaticinant-los que es partirien el regne, Tebes, amb l’espasa i que es donarien mort mútuament.
Foragitat de Tebes, Èdip se’n va anar cap a la regió de l’Àtica, concretament a Colonos, acompanyat per la seva filla Antígona, i més endavant Ismene s’hi va afegir també, per compartir la sort del seu pare. I quan va morir Èdip, van tornar a Tebes.
En el repartiment del regne, Etèocles i Polínices, havien de governar un any cadascun. Però un dia Etèocles no va voler cedir el torn de govern que corresponia al seu germà Polínices. Llavors Polínices va cercar ajuda a Argos, d’on va tornar amb un exèrcit comandat per set cabdills. Cada un va atacar una de les set portes que envoltaven la ciutat de Tebes. I en una de les set portes es van enfrontar els dos germans, que es van donar mort mútuament.
Després l’exèrcit argiu va ser derrotat i es va haver de retirar.
Creont,
oncle d’ Etèocles, Polínices, Ismene i Antígona, com a familiar més proper al
rei mort, es va fer càrrec del regne i es va proclamar rei de Tebes.
I
en aquest punt és on comença la tragèdia de Sòfocles.
El primer que va fer Creont va ser decretar la prohibició de sepultar el cos de Polinices, el qual havia estat un traïdor, ja que havia lluitat contra la seva pròpia ciutat i pàtria, i va ordenar que el deixessin en un descampat exposat a la vergonya pública, als gossos i a les aus de rapinya.
Els honors fúnebres eren molt importants per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no estava enterrat, estava condemnada a vagar per la terra eternament. Per aquesta raó, Antígona va decidir enterrar el seu germà i va realitzar sobre el seu cos els corresponents ritus, rebel·lant-se així contra Creont, el seu oncle i sogre, doncs estava compromesa amb Hèmon, fill de Creont. La desobediència va implicar per a Antígona la seva pròpia mort: condemnada a ser enterrada viva, va evitar el suplici penjant-se. Per altra banda, Hèmon, quan va entrar a la cripta en la qual havia estat posada Antígona, amb l'objectiu de salvar-la, i la va veure morta, va travessar-se amb l'espasa les seves pròpies entranyes; mentrestant, Eurídice, esposa de Creont i mare d’Hèmon, es va suïcidar quan un missatger li va fer saber que el seu fill havia mort. Les morts d’Hèmon i Eurídice provoquen un profund sofriment en Creont, qui finalment s'adona del seu error a l'haver decidit mantenir la seva sobirania per sobre de tots els valors religiosos i familiars, implicant la seva pròpia dissort.
L’obra Antígona, per a nosaltres, sembla que acabi malament, perquè Antígona mor. Però per als antics grecs l’obra tenia un altre punt de vista, un altre sentit. Ells creien que tot acabava bé, ja que per a ells la justícia hi triomfava, perquè Creont rebia un càstic molt pitjor i més cruel que la mort: perdre-ho tot i ser considerat un cadàver vivent; en canvi, Antígona, només perdria la vida terrenal i ells creien que descansaria en pau al costat dels déus, cosa que era una sort i no pas una desgràcia per a ells.
Aquesta també era la ideologia de Sòfocles, que creia
que la vida dels homes es mou entre dues esferes: la humana i la divina, i la
segona condiciona la primera. I això també fa que algunes persones diguin que
l’obra no s’hauria d’analitzar com "Antígona" de protagonista o
"Creont i Antígona" de protagonistes, sinó que s’hauria d’analitzar a
partir d’allò que representen els dos personatges: l’esfera divina, dels déus,
de les lleis no escrites, i l’esfera humana amb les lleis imposades pels
humans, que si són injustes, com en el cas d’Antígona,
poden provocar un conflicte moral que podria desembocar en un càstic diví. Per
això, la interpretació moral dels actes humans és molt pròpia de la
sensibilitat de Sòfocles.
2.Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.
Properes a l'Antígona d'Espriu, per la voluntat de fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d'actualitat concret que pogués ser identicat fàcilment pel públic pel seu caràcter de drama col·lectiu, són les versions d'Antígona escrites per dos contemporanis seus, l'autor francès Jean Anouilh i l'alemany Bertolt Brecht.
L'Antígona francesa s'estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París, però no es pot publicar fins a 1946, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable que aquesta obra influís en l'Antígona d'Espriu. De fet, ell mateix en el pròleg confessa que no l'ha llegida. A més, quan es va escriure la primera edició de l'Antígona d'Espriu, Jean Anouilh no havia escrit encara la seva, i cal descartar, doncs, aquesta influència. L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht encara que tampoc es pot detectar cap influència en la primera versió d'Espriu perquè la de Bertolt Brecht és posterior, es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'0bra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.
Jean Anouilh
Jean Anouilh. Bordeus 23 de juny de 1910 – Lausanne 3
d’octubre de 1987.
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona.
Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.
Escriptor francès, autor de nombroses obres de teatre, éssent la més cèlebre Antígona.
Fill de pares basco-francesos residents a París. El seu pare era sastre i la seva mare professora de piano. A la seva adolescència va estudiar dret i va treballar en una agència de publicitat. Als 18 anys, va començar la seva vida teatral.
La
seva obra més cèlebre és Antígone, una adaptació de l’obra tràgica de Sòfocles,
va ser escrita al 1942 i representada per primer cop al 1944.
Antígona és una obra
dels anys negres. Quan França va ser derrotada pels exèrcits nazis i va caure
en l’ocupació Alemanya.
El 1942 Anouilh residia a París, que estava ocupada pels alemanys des de l’enfonsament de 1940 i l’armistici. La república va ser abolida i reemplaçada per l’estat francès, sota la direcció del mariscal Pétain. Llavors França es va dividir en diverses regions: una zona lliure al sud; una zona ocupada al nord, sota l’administració del règim de Vichy; una zona d’administració alemanya per als departaments del nord i de la Pas-de-Calais, relacionats amb Bèlgica (zona annexionada al Reich: Alsàcia i Lorena ) sota el control dels alemanys; i una zona d’ocupació italiana al sud-est (Savoia).
Charles de Gaulle, negant l’armistici i el govern de Vichy, va fer una crida als francesos el 18 de juny de 1940 des de Londres agrupant així al seu voltant les Forces Franceses Lliures (F.F.L.). Va ser el principi de la resistència.
El 1942 Anouilh residia a París, que estava ocupada pels alemanys des de l’enfonsament de 1940 i l’armistici. La república va ser abolida i reemplaçada per l’estat francès, sota la direcció del mariscal Pétain. Llavors França es va dividir en diverses regions: una zona lliure al sud; una zona ocupada al nord, sota l’administració del règim de Vichy; una zona d’administració alemanya per als departaments del nord i de la Pas-de-Calais, relacionats amb Bèlgica (zona annexionada al Reich: Alsàcia i Lorena ) sota el control dels alemanys; i una zona d’ocupació italiana al sud-est (Savoia).
Charles de Gaulle, negant l’armistici i el govern de Vichy, va fer una crida als francesos el 18 de juny de 1940 des de Londres agrupant així al seu voltant les Forces Franceses Lliures (F.F.L.). Va ser el principi de la resistència.
Motius de l'escriptura:
Va
ser un acte de resistència el que va portar Jean Anouilh a escriure Antígona.
L’agost de 1942 un jove membre de la Resistència, Paul Collette, va disparar a un grups de dirigents col·laboracionistes, els quals estaven en mig d’una reunió de la Legió dels voluntaris francesos. A Versalles fereix a Pierre Laval i Marcel Déat. El jove no pertany a cap grup de resistència, a cap moviment polític, el seu gest és aïllat, la seva eficàcia dubtosa.
L’agost de 1942 un jove membre de la Resistència, Paul Collette, va disparar a un grups de dirigents col·laboracionistes, els quals estaven en mig d’una reunió de la Legió dels voluntaris francesos. A Versalles fereix a Pierre Laval i Marcel Déat. El jove no pertany a cap grup de resistència, a cap moviment polític, el seu gest és aïllat, la seva eficàcia dubtosa.
La gratuïtat de la seva acció, el seu caràcter alhora heroic i inútil colpejaren Anouilh, ja que aquest gest posseia en si mateix l’essència de la tragèdia.
Educat en la cultura clàssica, va pensar en una peça de Sòfocles que tingués un caràcter modern i que evoqués la resistència d’un individu enfront l’Estat.
La va traduir i adaptar, donant com a resultat una versió totalment personal. Aquesta peça és Antígona.
Antígona, deriva d’una unió anacrònica, la d’un text molt vell, de 2400 anys d’edat, i d’un esdeveniment contemporani.
El personatge d’ Antígona simbolitza la resistència en la lluita contra les lleis de Creont, que representa el poder. Tot inspirat en el gest de Paul Collette.
Antígona, d’Anouilh, és un text inspirat en el mite antic. Es tracta d’una de les reescriptures d’aquesta obra clàssica.
La va escriure el 1942 i es va estrenar a París el 4 de febrer de 1944, és a dir, durant l’ocupació alemanya a França en la Segona Guerra Mundial.
El paral·lelisme entre Creont i Pétain és evident, així com el que hi ha entre Antígona i la Resistència. Creont es defensa dient que està realitzant un treball brut, però que es necessari que algú ho faci. I enfront d’això Antígona rebutja les solucions fàcils i es rebel·la.
Antígona va suscitar reaccions de tota mena, tan apassionades com contràries. Els mitjans de comunicació col·laboracionistes definien Creont com el representant d’una política que no es preocupava gens per la moral, i a Antígona com una anarquista o "terrorista", segons la terminologia de l’època.
Fins hi tot Anouilh va ser amenaçat diversos cops.
L’obra es va interpretar com una representació del
diàleg impossible entre la resistència i la col·laboració.
L’obsessió del sacrifici i l’exigència de puresa de l’heroïna van triomfar sobretot entre el públic més jove, als qui va causar una commoció molt important.
Els vestits que portaven els guàrdies, impermeables de cuir, s’assemblaven molt als de la Gestapo, fet que va confondre i trastocar la gent.
Antígona, de fet, és una reflexió sobre les abominacions nascudes de l’absència de concessions, ja sigui en nom de la llei (Creont) o en nom del deure interior (Antígona).
L’obra succeeix a Tebes, però els personatges porten indumentàries modernes i l’acció succeeix en l’època de l’autor.
També cal destacar que en l’obra surten trets propis de l’època contemporània. Com per exemple el que diu Antígona: "Vés a fer-nos cafè." o quan Creont descriu el que feien Polínices i Etèocles:
"-Un pobre "juerguista" imbècil, un carnisser dur i sense ànima, un bestiota que només servia per anar a més velocitat que els altres amb els seus cotxes, per a gastar més diners en els bars.
-Polínices es va allistar en l’exèrcit argiu.." (pàg. 177-178)
L’obsessió del sacrifici i l’exigència de puresa de l’heroïna van triomfar sobretot entre el públic més jove, als qui va causar una commoció molt important.
Els vestits que portaven els guàrdies, impermeables de cuir, s’assemblaven molt als de la Gestapo, fet que va confondre i trastocar la gent.
Antígona, de fet, és una reflexió sobre les abominacions nascudes de l’absència de concessions, ja sigui en nom de la llei (Creont) o en nom del deure interior (Antígona).
L’obra succeeix a Tebes, però els personatges porten indumentàries modernes i l’acció succeeix en l’època de l’autor.
També cal destacar que en l’obra surten trets propis de l’època contemporània. Com per exemple el que diu Antígona: "Vés a fer-nos cafè." o quan Creont descriu el que feien Polínices i Etèocles:
"-Un pobre "juerguista" imbècil, un carnisser dur i sense ànima, un bestiota que només servia per anar a més velocitat que els altres amb els seus cotxes, per a gastar més diners en els bars.
-Polínices es va allistar en l’exèrcit argiu.." (pàg. 177-178)
Anouilh va repetir el marc general de l’obra de
Sófocles, però Anouilh la va ambientar amb un aire de modernitat propi del seu
temps, segle XX.
El teló s’obre de matinada a la ciutat de Tebes, just després de la proclamació del decret de Creont.
Creont s’assabenta per mitjà d’un guàrdia que el cos de Polínices ha rebut sepultura.
Després li porten Antígona al seu davant com a culpable del fet i la condemna a mort.
Hèmon suplica al seu pare sense èxit i fuig.
Antígona fa una última aparició, després se’n va cap a la mort.
Un missatger explica la noticia del suïcidi d’ Hèmon, i després el de la reina, Eurídice.
El teló cau sobre Creont, que es queda sol sobre una escena devastada.
El teló s’obre de matinada a la ciutat de Tebes, just després de la proclamació del decret de Creont.
Creont s’assabenta per mitjà d’un guàrdia que el cos de Polínices ha rebut sepultura.
Després li porten Antígona al seu davant com a culpable del fet i la condemna a mort.
Hèmon suplica al seu pare sense èxit i fuig.
Antígona fa una última aparició, després se’n va cap a la mort.
Un missatger explica la noticia del suïcidi d’ Hèmon, i després el de la reina, Eurídice.
El teló cau sobre Creont, que es queda sol sobre una escena devastada.
El text d’ Anouilh es presenta com una continuació
ininterrompuda de rèpliques, sense cap de les divisions formals i tradicionals
del teatre francès, sense actes i sense escenes.
No obstant això, Anouilh no proposa revolucionar l’escriptura teatral i l’absència de divisions és només un assumpte de forma.
L’obra es desenvolupa de manera clàssica, amb les entrades i sortides dels personatges, que permeten restablir l’arquitectura tradicional de les escenes.
No obstant això, Anouilh no proposa revolucionar l’escriptura teatral i l’absència de divisions és només un assumpte de forma.
L’obra es desenvolupa de manera clàssica, amb les entrades i sortides dels personatges, que permeten restablir l’arquitectura tradicional de les escenes.
L'obra mostra una sèrie de nou personatges (Antígona,
Creont, el cor, el guàrdia, Ismena, Hemon, la dida, el missatger i els guàrdies)
i comença amb l'aparició del que podria ser un personatge, el pròleg, que és el
que ens va explicant qui és cada un dels que estan a l'escenari i, en certa
manera, s'ocupa a posar-nos en antecedents.
De les dues germanes, Anouilh mostra una Antígona totalment
impulsiva i una Ismena freda, cerebral i calculadora. Antígona vol incomplir
les normes i donar sepultura al seu germà, però Ismena es nega, li importa més
el què dirà la gent.
A través dels diàlegs, l'autor ens va pintant cada un
dels personatges i els trets que els caracteritzen, per tenir una visió
completa de cada un d'ells al final de l'obra, i no abans.
Malgrat tot, Antígona també ens dóna alguna mostra
d'inseguretat en si mateixa, comparant-se amb la seva germana. Ismena pretén
que Antígona oblidi el seu germà, però aquesta no pot.
Després, quan el cadàver de Polinice desapareix es
produeix un encreuament de frases entre els diferents guàrdies, que intenta
també relaxar i distendre l'ambient, amb un to irònic i sarcàstic, gairebé
burlesc.
En les escenes que segueixen Anouilh mostra una
Antígona decidida que s'encara amb Creont. Decideix plantar-li cara i desobeir
les seves normes. Ella no li té por. Ha perdut aquesta inseguretat que de
vegades demostrava. Es creix davant seu. A més també podem trobar una semblança
amb els temps actuals. "Vas haver admirar els seus primers cigarrets, els
seus primers pantalons llargs, i després van començar a sortir de nit, a fer
olor de home ... i ja no et van mirar més ". Anouilh tracta d'acostar-nos
més si cap el personatge d'Antígona. L'acosta temporalment.
Al llarg de tota l'obra predomina un to irònic,
sobretot en els personatges principals.
Salvador Espriu
esmenta la versió d’Antígona del dramaturg francès Jean Anouilh en el seu pròleg, aquesta tragèdia es va estrenar a París el 1944.
Inspirant-se en l'obra de Sòfocles, l'autor contraposa en la disputa de Creont
i Antígona, les necessitats del govern a les exigències d'una moral que no
accepta cap compromís. Encara que convençuda de l'escàs fonament dels motius
que la indueixen al sacrifici, Antígona s'obstina a rebutjar una vida en
contradicció amb el seu ideal de puresa. La seva incapacitat per admetre el món
real té caràcter fatalista i revela el pessimisme de l'escriptor. Mostra una
sèrie de nou personatges (Antígona, Creont, el cor, el guàrdia, Ismene, la
dida, el missatger i els guàrdies) i comença amb l'aparició del que podria ser
un personatge, el pròleg, que és el que ens va contant qui és cada un dels que
estan a l'escenari i, en certa manera, s'ocupa a posar-nos en antecedents. De
les dues germanes, Anouilh mostra una Antígona totalment impulsiva i una Ismene
freda, cerebral i calculadora. Antígona vol incomplir les normes i donar
sepultura al seu germà, però Ismene es nega, li importa més el què dirà la
gent. A través dels diàlegs, l'autor ens va pintant cada un dels personatges i
els trets que els caracteritzen, per tenir una visió completa de cada un d'ells
al final de l'obra, i no abans. Malgrat tot, Antígona també ens dóna alguna
mostra d'inseguretat en si mateixa, comparant-se amb la seva germana. Ismene
pretén que Antígona oblidi al seu germà, però aquesta no pot. Després, quan el
cadàver de Polinices desapareix es produeix un encreuament de frases entre els
diferents guàrdies, que intenta també relaxar i distendre l'ambient, amb un to
irònic i sarcàstic, gairebé burlesc. En les escenes que segueixen Anouilh
mostra una Antígona decidida que s'encara amb Creont. Decideix plantar cara i
desobeir les seves normes. Ella no li té mig. Ha perdut aquesta inseguretat...
3.-Antígona en
el teatre català
REVISiÓ D’ANTÍGONA.
Espriu escriu "Antígona" la primera setmana de març de 1939, quan encara no s'havia acabat la Guerra Civil. En aquesta primera edició estan molt presents, en l'autor, els efectes de la guerra i axiò es tradueix en la caracterització d'Eumolp, personatge que manifesta la visió d'Espriu en aquesta edició acabada l'any 1939 però no publicada fins l'any 1955. La visió d'Eumolp/Espriu és: la mort d'uns pocs servirà per salvar tot un poble. En aquest sentit la mort d'Antígona serveix per acabar amb la maledicció de la seva nissaga. La mort d'Eumolp representa la mort civil d'Espriu per ell tantes vegades proclamada. Espriu no mor en el mite perquè no existeix, però a través d'Eumolp sí mor. De la amteixa manera no mor a la guerra, però alguna cosa dintre seu sí mor.
L'enfrontament entre Polinicies i Etèocles representa la lluita entre germans, la mateixa lluita que va derivà en la guerra civil.
Creont representa el tirà, Franco. Ell serà el veritable guanyador o beneficiat de la guerra.
L'any 1947 escriu el prefaci que es publicarà en l'edició de 1955. En ell manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La superioritat de la llei moral enfront la llei civil (tot el contrari del que succeïa de veritat).
Segons Espriu, allò que no s'ah de fer mai és dividir el poble en vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tos junts comencin un nou camí. No s'ha de potencia la paraula enemic.
L'any 1964, 25 anys després d ela fi de la guerra civil, Espriu incorpora nous elements a la primera edició d'Antígona:
•El lúcid conseller. Representa el punt de vista d'Espriu després de
25 anys. És irònic, nihilista i igual que l'autor, posa en dubte el resultat
del sacrifici d'Antígona. És a dir, aquella esperada pau no ha arribat. Espriu
en la 1ª edició, mitjançant la veu d'Eumolp, creu que la pau és possible, veu
factible l'amnistia i per això, en certa manera, justifica la mort d'uns pocs
per la salvació de tot un poble. Però 25 anys després, Espriu sap que aquella
amnistia no ha arribat mai i incorpora el lúcid conseller per matisar les seves
opinions. La ironia d'aquest personatge es manifesta per exemple en la
descripció que fa de Creont (Franco) i sobretot en el seu darrer discurs que
constitueix l'epíleg de la tragèdia.
•Els cants de les veus. Estan basades en el plany de les dones de la tragèdia d'Esquil "Els set contra Tebes". Aquestes veus, intercalades amb personatges de l'obra, manifesten les reaccions davant l'edicte de Creont: desencadenant de la tragèdia. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei natural. No perdona, castiga. Totes les veus segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l'amnistia, en el perdó, sinó en castigar, dividir el poble entre vencedors i vençust, en castigar Polinices i honrar Etèocles. Astimedusa en la seva intervenció, anomena una de les característiques d'Espriu: la figura del Déu impassible davant les desgràcies humanes. Aquell Déu amb misterioses actuacions inassolibles per l'home. Espriu aplega el mite grec de les Parques amb la concepció de la vida de l'home com una obra teatral. "Une smans impassibles dins el misteri ordenne glòries i crims i els nuen en un teixit subtil". Ismene menciona un altre tòpic espriuà: les escales del temps. Unes escales que tenen una doble via, una ascendent que puja vers Déu i una descendent que baixa vers la mort, conforme el temps passa. Ismene també menciona el record, un record que en certa manera torna a la vida els morts, perquè la veritable mort segons Espriu, és l'oblit. Eumolp creu que com no s'ha concedit l'amnistia, la pau no està assegurada i cal estar vigilant davant un possible perill. Creont manté la seva línia de tirà: mantenir el silenci i la immoralitat mitjançant dures lleis i la por.
•Els cants de les veus. Estan basades en el plany de les dones de la tragèdia d'Esquil "Els set contra Tebes". Aquestes veus, intercalades amb personatges de l'obra, manifesten les reaccions davant l'edicte de Creont: desencadenant de la tragèdia. Creont imposa la llei civil per sobre de la llei natural. No perdona, castiga. Totes les veus segueixen la línia del pensament del tirà: no pensen en l'amnistia, en el perdó, sinó en castigar, dividir el poble entre vencedors i vençust, en castigar Polinices i honrar Etèocles. Astimedusa en la seva intervenció, anomena una de les característiques d'Espriu: la figura del Déu impassible davant les desgràcies humanes. Aquell Déu amb misterioses actuacions inassolibles per l'home. Espriu aplega el mite grec de les Parques amb la concepció de la vida de l'home com una obra teatral. "Une smans impassibles dins el misteri ordenne glòries i crims i els nuen en un teixit subtil". Ismene menciona un altre tòpic espriuà: les escales del temps. Unes escales que tenen una doble via, una ascendent que puja vers Déu i una descendent que baixa vers la mort, conforme el temps passa. Ismene també menciona el record, un record que en certa manera torna a la vida els morts, perquè la veritable mort segons Espriu, és l'oblit. Eumolp creu que com no s'ha concedit l'amnistia, la pau no està assegurada i cal estar vigilant davant un possible perill. Creont manté la seva línia de tirà: mantenir el silenci i la immoralitat mitjançant dures lleis i la por.
4.
ESTRUCTURA I PERSONATGES PRINCIPALS
ESTRUCTURA.
Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.
Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.
Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts:
Primera part.
Temporalment ens situem hores abans de l'atac a la ciutat de Tebes.
Espai: Interior del palau dels reis de Tebes.
Té com a referent el plany de les dones que Esquil desenvolupa a la seva obra "Els set contra Tebes". Els esdeveniments de la guerra el frapen i els aboca en la interpretació d'aquesta tragèdia grega basada, igual que la guerra civil,en una lluita fraticida. Aquestes dones fan la funció del cor que apareix a la versió clàssica de Sòfocles i demostren diferents actituds:
ESTRUCTURA.
Prefaci. Escrit l'any 1947, però no publicat fins l'edició de l'any 1955. Manifesta el seu desig d'amnistia, de perdó. La llei natural ha de ser superior a la llei civil. Segons Espriu, allò que no s'ha de fer mai és dividir el poble entre vencedors i vençuts. L'amnistia farà que tots junts comencin un nou camí. No s'ha de potenciar la paraula enemic.
Pròleg. És una veu. Comença amb un tòpic molt utilitzat en les obres clàssiques: la falsa modèstia, (disculpes per la gosadia de tractar un tema clàssic esgotat pels grecs). Ens posa en antecedents de la història de la família de Tebes per tal de situar-nos dins el context on es desenvoluparan els fets. És la veu del passat.
Nucli de l'obra. Dividit en 3 parts:
Primera part.
Temporalment ens situem hores abans de l'atac a la ciutat de Tebes.
Espai: Interior del palau dels reis de Tebes.
Té com a referent el plany de les dones que Esquil desenvolupa a la seva obra "Els set contra Tebes". Els esdeveniments de la guerra el frapen i els aboca en la interpretació d'aquesta tragèdia grega basada, igual que la guerra civil,en una lluita fraticida. Aquestes dones fan la funció del cor que apareix a la versió clàssica de Sòfocles i demostren diferents actituds:
•Astimedusa. Nodrissa dels fills d'Edip. Representa l'esperit positiu. Té
esperança en la salvació de la ciutat.
•Euriganeia. Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.
•Eurídice. Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.
•Eumolp. És el bufó de la cort. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant, sense passió perquè ell no té res a perdre.
El diàleg entre Antígona i Etèocles posa en evidència la gelosia entre germans. La rivalitat actual entre Polinices i Etèocles té una arrel antiga, la disputa per l'amor de la
El diàleg entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells de Creont són del tot interessats pels seus propòsits de convertir-se en el nou rei. Desitja l'enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin i ocupar ell el tro. Antígona n'és present i veu la maniobra. Etècoles, però encegat pel seu desig de vèncer i ser un heroi, acaba prenent la decisió que, soterradament, li aconsella Creont: enfrontar-se amb Polinices en una de les set portes de la ciutat.
Plany de les dones. Ismene anuncia la mort dels germans. Comencen les reaccions a aquest fet: "indiferència del sol": Terme espriuà. El sol representa la divinitat. Il.lumina per igual als justos i als injustos, no pren partit per ningú.
"mateix bassalot de sang", "mateix riu de sang". Fa referència al fet que al ser germans compartien la mateixa sang, per tant tota la sang vessada és la mateixa.
"déu.impassible". Per Espriu Déu existeix però l'home no té els mecanismes per poder comunicar-se amb ell. Per tant és un déu que no contesta a l'home, no respon a les seves pregàries.
"en esguardar la seva llum, esdeveníem orbs" La llum es refereix a Déu i orbs significa cecs. Els homes no entenem els designis divins. En aquest aspecte estem cecs.
"El triomf del déu advers". Apol.lo és el Déu advers de la dinastia de Laios perquè va predir que el seu fill moriria i així va ser.
"el triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat". L'home davant la desgràcia està sol amb la seva consciència reflectida davant un déu impassible, que no contesta.
"aigües negres".Símbol de la mort.
"En vaig perdent el record/les aigües que són oblit". L'autèntica mort, per Espriu, és l'oblit. Mentre algú recordi la persona morta, continua viva encara que sigui en una altra dimensió. En canvi una persona oblidada desapareix per sempre. Recordar és com tornar a la vida els morts, però l'oblit serveix per mitigar el dolor.
"el llarg camí de l'aigua que ens porta al no-res". El gran camí de l'aigua és el símbol del riu. Aquest riu ens porta la no-res. Des del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té mitjans d'arribar a ell.
Edicte de Creont. Manifesta l'edicte mitjançant el qual es prohibeix donar sepultura al cos de Polinices i anuncia el càstig per la persona que el desobeeixi. Perpetua la separació dels dos bàndols i nega el perdó. Antígona es queixa i s'esdevé la divisió entre els dos personatges: Creont com a representant de la llei civil i Antígona com a representant d ela llei natural. El conflicte està servit.
Cants amb estructura d'estrofes amb versos al.lexandrins, alguns amb cesura femenina.
Apareixen unes veus anònimes intercalades per les dels personatges d'aquest primer acte. Expressen el seu punt de vista subjectiu.
Ex.: ASTIMEDUSA
"Unes mans impassibles dins el misteri ordenen glòries i crims i els nuen en un teixit subtil".
Mans impassibles = Déu
El misteri= l'obra de Déu.
Glòries= el Bé.
Crims=El Mal.
Nues=lliguen
Teixit subtil=la vida.
Significat. Els designis de Déu escapen a la raó dels homes, per això és un misteri. Déu ordena el bé i el mal i els dos components formen part de la vida.
Aquests versos contenen el concepte del món espriuà:
•El mite grec de les Parques: les nostres vides són com un fil que es va teixint. La vida fa que aquests fils es vagin unint amb els fils d'altres persones.
•El gran teatre del món. Els homes són uns actors que representen la seva vida. Hi ha un actor superior que controla=Déu. Si ho fan bé Déu els premiarà i si ho fan malament els castigarà. Tota la vida és una representació.
Déu és com un titellaire que mou els fils de les seves titelles (els homes). Espriu rebaixa els actors a la condició de titelles perquè segueix la vessant esperpèntica de Valle-Inclan. Però com "Antígona" és una tragèdia, n'exclou el component grotesc.
Ex. ISMENE.
"Els nostres peus devallen les escales del temps".
Un altra tema espriuà són les escales. Una escala mística on a dalt està Déu. Tu puges l'escala però a mesura que passa la vida, baixes l'escala vers la mort. Espriu juga amb els contraris.
SEGONA VEU. Segueix la idea de Creont de perpetuar el concepte d'enemic.
EUMOLP. Com no s'ha establert una amnistia després d ela guerra, es perpetua el concepte d'enemic i sempre s'ha de vigilar.
TERCER VEU I QUARTA VEU.igual que la segona veu segueix els designis de Creont, sempre parlen des de la perspectiva dels guanyadors.
CREONT. Imatge del tirà que no només no perdona sinó que humilia i oprimeix els vençuts.
EURIGANEIA.
La veritat s'imposa per ella mateixa, una victòria mai es pot relacionar amb la veritat. Tornaran les guerres per culpa de la ignorància dels homes (la foscor). Visió pessimista del futur. Una espècie de profecia.
Segona part.
L'acotació que dóna pas a la segona part ens situa al final de la ciutat de Tebes, al costat del cos de Polinices. La sensació de destrucció ve reforçada per la tempesta, símbol negatiu de guerra i mort. També perquè els fets es desarrollen de nit (foscor, ignorància, mort).
És el nus de la tragèdia.
Tema: Rebel.lió d'Antígona com a conseqüència de la pietat i el perdó.
Conversa de Tirèsies i Eumolp. Tirèsies és un endeví cec. La nit per ell és la tenebra de saber les calamitats dels demés. Se'ns presenta angoixat, indefens (depèn d'Eumolp). Sabem que les seves prediccions, sovint, diuen ellò que els poderosos volen sentir. Eumolp el porta al costat del cos de Polinices perquè convenci Antígona de no desobeir Creont. Tot és endebades i finalment Eumolp es queda amb Antígona per enterrar el cadàver de Polinices, accepta el seu destí perquè reconeix la bonda d'Antígona vers ell.
Els recursos ambientals contribueixen a fer més tenebrosa la nit (tempesta, foscor, vent violent...).
Els guàrdies els descobreixen i Antígona no intenta ni fugir, tot i que Eumolp li proposa. Acaba amb el seu desig de comparèixer ràpidament davant Creont.
Tercera part.
Espai: interior del palau de Tebes.
Temps: matinada.
Tema: enfrontament entre Creont i Antígona. Antígona li retreu les seves intrigues per aconseguir la corona. _Finalment accepta el seu destí i mor dignament per trencar el malefici que pesa sobre la seva nissaga.
El discurs del Lúcid Conseller amb una visió irònica, escèptica, introdueix l'òptica de sacrifici inútil, sense sentit d'Antígona.
•Euriganeia. Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.
•Eurídice. Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.
•Eumolp. És el bufó de la cort. Contempla els esdeveniments amb una actitud distant, sense passió perquè ell no té res a perdre.
El diàleg entre Antígona i Etèocles posa en evidència la gelosia entre germans. La rivalitat actual entre Polinices i Etèocles té una arrel antiga, la disputa per l'amor de la
El diàleg entre Creont i Etèocles posa en evidència que els consells de Creont són del tot interessats pels seus propòsits de convertir-se en el nou rei. Desitja l'enfrontament entre els dos germans per intentar que es matin i ocupar ell el tro. Antígona n'és present i veu la maniobra. Etècoles, però encegat pel seu desig de vèncer i ser un heroi, acaba prenent la decisió que, soterradament, li aconsella Creont: enfrontar-se amb Polinices en una de les set portes de la ciutat.
Plany de les dones. Ismene anuncia la mort dels germans. Comencen les reaccions a aquest fet: "indiferència del sol": Terme espriuà. El sol representa la divinitat. Il.lumina per igual als justos i als injustos, no pren partit per ningú.
"mateix bassalot de sang", "mateix riu de sang". Fa referència al fet que al ser germans compartien la mateixa sang, per tant tota la sang vessada és la mateixa.
"déu.impassible". Per Espriu Déu existeix però l'home no té els mecanismes per poder comunicar-se amb ell. Per tant és un déu que no contesta a l'home, no respon a les seves pregàries.
"en esguardar la seva llum, esdeveníem orbs" La llum es refereix a Déu i orbs significa cecs. Els homes no entenem els designis divins. En aquest aspecte estem cecs.
"El triomf del déu advers". Apol.lo és el Déu advers de la dinastia de Laios perquè va predir que el seu fill moriria i així va ser.
"el triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat". L'home davant la desgràcia està sol amb la seva consciència reflectida davant un déu impassible, que no contesta.
"aigües negres".Símbol de la mort.
"En vaig perdent el record/les aigües que són oblit". L'autèntica mort, per Espriu, és l'oblit. Mentre algú recordi la persona morta, continua viva encara que sigui en una altra dimensió. En canvi una persona oblidada desapareix per sempre. Recordar és com tornar a la vida els morts, però l'oblit serveix per mitigar el dolor.
"el llarg camí de l'aigua que ens porta al no-res". El gran camí de l'aigua és el símbol del riu. Aquest riu ens porta la no-res. Des del punt de vista cabalístic d'Espriu, Déu és el no-res infinit des d'on emana tota la creació. L'home s'ha de declarar agnòstic davant aquest déu perquè no té mitjans d'arribar a ell.
Edicte de Creont. Manifesta l'edicte mitjançant el qual es prohibeix donar sepultura al cos de Polinices i anuncia el càstig per la persona que el desobeeixi. Perpetua la separació dels dos bàndols i nega el perdó. Antígona es queixa i s'esdevé la divisió entre els dos personatges: Creont com a representant de la llei civil i Antígona com a representant d ela llei natural. El conflicte està servit.
Cants amb estructura d'estrofes amb versos al.lexandrins, alguns amb cesura femenina.
Apareixen unes veus anònimes intercalades per les dels personatges d'aquest primer acte. Expressen el seu punt de vista subjectiu.
Ex.: ASTIMEDUSA
"Unes mans impassibles dins el misteri ordenen glòries i crims i els nuen en un teixit subtil".
Mans impassibles = Déu
El misteri= l'obra de Déu.
Glòries= el Bé.
Crims=El Mal.
Nues=lliguen
Teixit subtil=la vida.
Significat. Els designis de Déu escapen a la raó dels homes, per això és un misteri. Déu ordena el bé i el mal i els dos components formen part de la vida.
Aquests versos contenen el concepte del món espriuà:
•El mite grec de les Parques: les nostres vides són com un fil que es va teixint. La vida fa que aquests fils es vagin unint amb els fils d'altres persones.
•El gran teatre del món. Els homes són uns actors que representen la seva vida. Hi ha un actor superior que controla=Déu. Si ho fan bé Déu els premiarà i si ho fan malament els castigarà. Tota la vida és una representació.
Déu és com un titellaire que mou els fils de les seves titelles (els homes). Espriu rebaixa els actors a la condició de titelles perquè segueix la vessant esperpèntica de Valle-Inclan. Però com "Antígona" és una tragèdia, n'exclou el component grotesc.
Ex. ISMENE.
"Els nostres peus devallen les escales del temps".
Un altra tema espriuà són les escales. Una escala mística on a dalt està Déu. Tu puges l'escala però a mesura que passa la vida, baixes l'escala vers la mort. Espriu juga amb els contraris.
SEGONA VEU. Segueix la idea de Creont de perpetuar el concepte d'enemic.
EUMOLP. Com no s'ha establert una amnistia després d ela guerra, es perpetua el concepte d'enemic i sempre s'ha de vigilar.
TERCER VEU I QUARTA VEU.igual que la segona veu segueix els designis de Creont, sempre parlen des de la perspectiva dels guanyadors.
CREONT. Imatge del tirà que no només no perdona sinó que humilia i oprimeix els vençuts.
EURIGANEIA.
La veritat s'imposa per ella mateixa, una victòria mai es pot relacionar amb la veritat. Tornaran les guerres per culpa de la ignorància dels homes (la foscor). Visió pessimista del futur. Una espècie de profecia.
Segona part.
L'acotació que dóna pas a la segona part ens situa al final de la ciutat de Tebes, al costat del cos de Polinices. La sensació de destrucció ve reforçada per la tempesta, símbol negatiu de guerra i mort. També perquè els fets es desarrollen de nit (foscor, ignorància, mort).
És el nus de la tragèdia.
Tema: Rebel.lió d'Antígona com a conseqüència de la pietat i el perdó.
Conversa de Tirèsies i Eumolp. Tirèsies és un endeví cec. La nit per ell és la tenebra de saber les calamitats dels demés. Se'ns presenta angoixat, indefens (depèn d'Eumolp). Sabem que les seves prediccions, sovint, diuen ellò que els poderosos volen sentir. Eumolp el porta al costat del cos de Polinices perquè convenci Antígona de no desobeir Creont. Tot és endebades i finalment Eumolp es queda amb Antígona per enterrar el cadàver de Polinices, accepta el seu destí perquè reconeix la bonda d'Antígona vers ell.
Els recursos ambientals contribueixen a fer més tenebrosa la nit (tempesta, foscor, vent violent...).
Els guàrdies els descobreixen i Antígona no intenta ni fugir, tot i que Eumolp li proposa. Acaba amb el seu desig de comparèixer ràpidament davant Creont.
Tercera part.
Espai: interior del palau de Tebes.
Temps: matinada.
Tema: enfrontament entre Creont i Antígona. Antígona li retreu les seves intrigues per aconseguir la corona. _Finalment accepta el seu destí i mor dignament per trencar el malefici que pesa sobre la seva nissaga.
El discurs del Lúcid Conseller amb una visió irònica, escèptica, introdueix l'òptica de sacrifici inútil, sense sentit d'Antígona.
PERSONATGES
ANTÍGONA.
És la protagonista. És un personatge superior al altres i per això el públic s'hi identifica), té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos però sent debilitat per Polinices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. Durant la infantesa, Eteòcles era el preferit de la mare (Iocasta) i Polinices quedava en un segon lloc. Ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present Polinicies també és el més desvalgut perquè no compte amb el suport del seu poble.
El seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil. Ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel.lió o d'heroïsme serviria per equilibrar les forces i restablir la pau, passar pàgina i començar tots junts un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats de la llei natural (és normal voler rendir tribut al germà mort. No importen les causes de la seva mort) Fa allò que cal i es sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, acabant amb el malefici de la seva nissaga. Aquest és el punt de vista D'Espriu en la !ª edició (representat també per Eumolp): és necessari el sacrifici d'uns pocs per salvar tot un poble. Més endavant, però, en la 2ª edició incoirporarà la figura del Lúcid Conseller per posar en dubte el valor del seu sacrifici. Aquella maledicicó que ella creu vèncer amb el sacrifici de la seva mort, en certa manera continuarà pesant sobre Tebes en la figura de Creont: l'inevitable tirà que sempre treu profit d ela sang dels altres.
En la segona part Antígona s'enfornta a Creont i li retreu els seus falsos consells als germans per aconseguir el poder. De fet Antígona no és apresada pels guàrdies de Creont. S'ha de tenir en compte que quan els guàrdies apareixen Eumolp s'ofereix a treure-la d'allà perquè es coneix mot bé el camí, però Antígona està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont i acceptar la seva mort. No sense, abans, demostrar-li a Creont que ha vist perfectament la seva maniobra.
ISMENE
Germana petita d'Antígona. La gran personalitat de la germana gran la manté en un segon pla. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans però quan veu que Antígona es procupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont però en l'ultim moment defalleix.
Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que segons el punt de vista d'Espriu porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts.Amb l'oblit els matem definitivament.
La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel.lar-se per por a les conseqüències.
EURIGANEIA.
És una de les mainaderes dels germans. Simbolitza la fatalitat i el pessimisme. Els seus fills van morir a la guerra i arrel d'aquest fet només veu desgràcies pertot.
Simbolitza la part pessimista de la societat de l'època, afligida pel dolor.
ANTÍGONA.
És la protagonista. És un personatge superior al altres i per això el públic s'hi identifica), té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Els estima tots dos però sent debilitat per Polinices perquè ha estat i és el més desfavorit dels dos. Mostra una inclinació a protegir el més desfavorit. Durant la infantesa, Eteòcles era el preferit de la mare (Iocasta) i Polinices quedava en un segon lloc. Ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present Polinicies també és el més desvalgut perquè no compte amb el suport del seu poble.
El seu sentit de justícia no té res a veure amb la justícia civil. Ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel.lió o d'heroïsme serviria per equilibrar les forces i restablir la pau, passar pàgina i començar tots junts un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats de la llei natural (és normal voler rendir tribut al germà mort. No importen les causes de la seva mort) Fa allò que cal i es sacrifica perquè Tebes pugui continuar endavant, acabant amb el malefici de la seva nissaga. Aquest és el punt de vista D'Espriu en la !ª edició (representat també per Eumolp): és necessari el sacrifici d'uns pocs per salvar tot un poble. Més endavant, però, en la 2ª edició incoirporarà la figura del Lúcid Conseller per posar en dubte el valor del seu sacrifici. Aquella maledicicó que ella creu vèncer amb el sacrifici de la seva mort, en certa manera continuarà pesant sobre Tebes en la figura de Creont: l'inevitable tirà que sempre treu profit d ela sang dels altres.
En la segona part Antígona s'enfornta a Creont i li retreu els seus falsos consells als germans per aconseguir el poder. De fet Antígona no és apresada pels guàrdies de Creont. S'ha de tenir en compte que quan els guàrdies apareixen Eumolp s'ofereix a treure-la d'allà perquè es coneix mot bé el camí, però Antígona està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont i acceptar la seva mort. No sense, abans, demostrar-li a Creont que ha vist perfectament la seva maniobra.
ISMENE
Germana petita d'Antígona. La gran personalitat de la germana gran la manté en un segon pla. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans però quan veu que Antígona es procupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont però en l'ultim moment defalleix.
Simbolitza la indecisió i l'oblit. Un oblit que segons el punt de vista d'Espriu porta a la mort, perquè només a través del record revivim els morts.Amb l'oblit els matem definitivament.
La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel.lar-se per por a les conseqüències.
EURIGANEIA.
És una de les mainaderes dels germans. Simbolitza la fatalitat i el pessimisme. Els seus fills van morir a la guerra i arrel d'aquest fet només veu desgràcies pertot.
Simbolitza la part pessimista de la societat de l'època, afligida pel dolor.
ASTIMEDUSA.
Juntament amb la darrera és una dida dels germans.
Simbolitza l'optimisme i la incredulitat.
És un personatge creat per Espriu, no apareix al mite grec de Sòfocles.
Juntament amb la darrera és una dida dels germans.
Simbolitza l'optimisme i la incredulitat.
És un personatge creat per Espriu, no apareix al mite grec de Sòfocles.
Juntament amb Euriganeia representen les dues diferents maneres de veure la
realitat. Euriganeia és qui ho veu tot de forma pessimista, i Astimedusa ho veu
tot positivament. Totes dues es contraresten compensant-se fins arribar a un
equilibri perfecte. La diferència entre les dues dides és que mentre a
Euriganeia se li han mort els fills, a Astimedusa no, i per això conserva
aquest optimisme.
EURÍDICE.
Muller de Creont. Representa l'equilibri entre les dues mainaderes (ni optimisme ni pessimisme).A partir de la segona part , però, es perfila com un personatge nici, preocupat per la possibilitat d'emparentar una altra vegada amb la família d'Edip mitjançant el matrimoni entre el seu fill i Antígona que Creont ha programat.
En l'obra d'Espriu uns aires de modernització feminista.
En l'obra de Sòfocles, Eurídice només intervé un moment a la tercera part quan s'assabenta de la mort del seu fill i el seguit suïcidi.
En canvi, en l'obra d'Espriu, a la primera part, intervé bastant (dinou vegades, exactament) i a la tercera part, cinc.
Espriu escrigué 'Antígona durant l'època del franquisme i, paral·lelitzant la "situació" de Franco en Creont, fa que aquest darrer no tingui cap successor; és a dir, que no tingui continuïtat en el tron.
Espriu és fidel a la realitat històrica espanyola i catalana, i fa que el càstig no caigui sobre Franco i els seus (és a dir, sobre Creont i els seus). Sòfocles, en canvi, fa que a Creont li caiguin dos càstigs: la mort d'Eurídice i la mort d'Hèmon.
TIRÈSIES.
És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur. Els escèptics com Eumolp, però, no creuen en aquest regal diví i pensen que les seves prediccions són fingides i que busca els diners dels poderosos. Per aquesta raó no trairia mai el poder i no desacataria la llei de Creont per molt que l'avisi de les conseqüències funestes que pot tenir el seu compliment. Ell no passa de l'advertiment, no s'implica en els fets com sí fa Eumolp. Aquest personatge no té aquí la mateixa relevància que en lamtragèdia de Sòfocles perquè s'entreveu el caràcter agnòstic de l'escriptor.
CREONT.
Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i al morir tots dos, ell assoleix el poder.
Mitjançant el seu edicte desencadena la tragèdia: es comporta com un tirà que només pensa en dividir el poble entre vencedors i vençuts. No perdona i castiga els perdedors amb crueltat. Aquesta crueltat es maxifica amb el seu nebot Polinicies a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Vol afiançar-se en el poder i per fer-ho sap que ha de ser dur, vol rendir honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels però en el fons nofa més que imposar la seva autoritat.
Inclús decideix menysprear el vaticini de Tirèsies (molt dolor esdevindrà si no enterres aquell cos) i desafiar els Déus per imposar la seva voluntat.
EUMOLP
Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Representa la inclusió del grotesc, la rebel.lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa es manifesta amb una ironia que el presenta superior a la resta, veu més enllà que els demés. En certa manera es podria equiparar a Tirèsies però sense ser cec.
Decideix ajudar Antígona perquè és la única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge.
EURÍDICE.
Muller de Creont. Representa l'equilibri entre les dues mainaderes (ni optimisme ni pessimisme).A partir de la segona part , però, es perfila com un personatge nici, preocupat per la possibilitat d'emparentar una altra vegada amb la família d'Edip mitjançant el matrimoni entre el seu fill i Antígona que Creont ha programat.
En l'obra d'Espriu uns aires de modernització feminista.
En l'obra de Sòfocles, Eurídice només intervé un moment a la tercera part quan s'assabenta de la mort del seu fill i el seguit suïcidi.
En canvi, en l'obra d'Espriu, a la primera part, intervé bastant (dinou vegades, exactament) i a la tercera part, cinc.
Espriu escrigué 'Antígona durant l'època del franquisme i, paral·lelitzant la "situació" de Franco en Creont, fa que aquest darrer no tingui cap successor; és a dir, que no tingui continuïtat en el tron.
Espriu és fidel a la realitat històrica espanyola i catalana, i fa que el càstig no caigui sobre Franco i els seus (és a dir, sobre Creont i els seus). Sòfocles, en canvi, fa que a Creont li caiguin dos càstigs: la mort d'Eurídice i la mort d'Hèmon.
TIRÈSIES.
És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu, tenen una visió interior que els permet predir el futur. Els escèptics com Eumolp, però, no creuen en aquest regal diví i pensen que les seves prediccions són fingides i que busca els diners dels poderosos. Per aquesta raó no trairia mai el poder i no desacataria la llei de Creont per molt que l'avisi de les conseqüències funestes que pot tenir el seu compliment. Ell no passa de l'advertiment, no s'implica en els fets com sí fa Eumolp. Aquest personatge no té aquí la mateixa relevància que en lamtragèdia de Sòfocles perquè s'entreveu el caràcter agnòstic de l'escriptor.
CREONT.
Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. A causa dels seus consells soterrats Etèocles decideix enfrontar-se al seu germà i al morir tots dos, ell assoleix el poder.
Mitjançant el seu edicte desencadena la tragèdia: es comporta com un tirà que només pensa en dividir el poble entre vencedors i vençuts. No perdona i castiga els perdedors amb crueltat. Aquesta crueltat es maxifica amb el seu nebot Polinicies a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. Vol afiançar-se en el poder i per fer-ho sap que ha de ser dur, vol rendir honors a la memòria d'Etèocles i els seus fidels però en el fons nofa més que imposar la seva autoritat.
Inclús decideix menysprear el vaticini de Tirèsies (molt dolor esdevindrà si no enterres aquell cos) i desafiar els Déus per imposar la seva voluntat.
EUMOLP
Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona (fet que li compensarà més endavant i que contribueix a situar-la per sobre de la resta). Representa la inclusió del grotesc, la rebel.lió contra l'ordre de Creont. Tot i el nivell social que representa es manifesta amb una ironia que el presenta superior a la resta, veu més enllà que els demés. En certa manera es podria equiparar a Tirèsies però sense ser cec.
Decideix ajudar Antígona perquè és la única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge.
És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona.
Representa el pensament de l'escriptor tot jus el moment quan escrivia l'obra
(faltava poc per acabar la guerra).
Salvador Espriu, per tal que la seva obra difereixi de les altres Antígones, introdueix dos personatges que no apareixien a la tragèdia de Sòfocles i que tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Són el Lúcid Conseller i Eumolp.
Salvador Espriu, per tal que la seva obra difereixi de les altres Antígones, introdueix dos personatges que no apareixien a la tragèdia de Sòfocles i que tenen una mentalitat més moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Són el Lúcid Conseller i Eumolp.
ETÈOCLES I POLINICES.
Són els dos germans d'Antígona que enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins matar-se mútuament.
Representen els dos bàndols de la guerra civil, els germans que vessen la mateixa sang.
Sabem que ja de petits reivalitzaven per l'amor de Iocasta.
A la mort d'Edip decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord (segurament mal aconsellat per Creont) i fa fora el seu germà que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir. Antígona fent una vegada més de força equilibradora parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil, l'odi els cega. Un odi que Creont s'encarregarà d'anar avivant. Sempre apareix com una ombra sinuosa que produeix esgarrifança. Cauen al parany del seu oncle i en certa manera, són coresponsables de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera mort d'aqeusta guerra que tants homes ha costat.
EL LÚCID CONSELLER.
És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix innovadorament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona" (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es serví d'Eumolp pèr manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble"; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona i ho fa a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:
•La d'Antígona
•La de tota una col.lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.
Són els dos germans d'Antígona que enfrontats per aconseguir governar en solitari a Tebes, lluiten fins matar-se mútuament.
Representen els dos bàndols de la guerra civil, els germans que vessen la mateixa sang.
Sabem que ja de petits reivalitzaven per l'amor de Iocasta.
A la mort d'Edip decideixen governar Tebes a torns, però Etèocles es desdiu de l'acord (segurament mal aconsellat per Creont) i fa fora el seu germà que marxa a un poble veí on forma un exèrcit per recuperar Tebes. Cap dels dos vol cedir. Antígona fent una vegada més de força equilibradora parla amb tots dos per intentar convèncer-los, però tot és inútil, l'odi els cega. Un odi que Creont s'encarregarà d'anar avivant. Sempre apareix com una ombra sinuosa que produeix esgarrifança. Cauen al parany del seu oncle i en certa manera, són coresponsables de la mort d'Antígona, que vol sacrificar-se per ser la darrera mort d'aqeusta guerra que tants homes ha costat.
EL LÚCID CONSELLER.
És l'altre personatge, juntament amb Eumolp, que Espriu introdueix innovadorament en aquesta tragèdia grega. Apareix en la segona edició d'Antígona" (1964) i representa el punt de vista d'Espriu 25 anys després de finalitzada la guerra. Si a la primera edició es serví d'Eumolp pèr manifestar el seu pensament: la mort d'uns pocs salvarà tot un poble"; ara ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona i ho fa a través d'aquest personatge. Aboca el lector/espectador a una doble tragèdia:
•La d'Antígona
•La de tota una col.lectivitat enfrontada a un esdevenidor gris, mediocre, cansat, representat tot ell per la figura de Creont.
LA
TRAGÈDIA GREGA i l’obra d’Espriu
El terme tragèdia procedeix del grec tragèdia “cant del boc” s'ha suggerit que li van donar aquest nom, perquè els cantors dels cors de les antigues tragèdies portaven pells de boc a sobre d'ells.
Origen de les tragèdies gregues
Existeixen diverses versions sobre l'origen de les tragèdies en l'antiguitat; segons Aristòtil (en la Poètica) "a partir de les improvisacions de qui enraona el ditirambe (cant coral d'argument mític cantat per un cor que balla al mateix temps en honor del déu Dionisi)” D'aquí que encara avui encara formi part important de la tragèdia.
Per una altra part Horaci (en l'Art poètic) enumera la invenció del primer actor, el qual assignà Tespis que arribà a Atenes i va obtenir el premi en els festivals del 533. La paraula grega per designar a l'actor, hypokrites, significa “el que contesta” , i no n'hi ha un altre possible significat d'intèrpret ja que l'actor donava respostes a les preguntes del cor i li oferien una oportunitat pel seu cant i aquest joc de rèpliques donà lloc al drama.
A partir d'aquest dos escriptors podem saber que més aviat la tragèdia es remunta cap al s. VI a. C. La tragèdia més antiga, Persas, datada del 472, va ser escrita per Esquilo i quan aquest la va escriure les tragèdies ja tenien dignitat i noblesa, ja que derivaven de la seva relació amb la condició humana i la dependència d'aquest amb les divinitats.
L'argument d'una tragèdia grega es basa casi sempre en un episodi d'un mite (hi ha excepcions com el Perses o tragèdies de Frinico o Agató) i la permanent influència d'Homer (poeta grec del s IX a.C que amb poemes com La Ilíada o L'Odissea va fer algunes de les més altes creacions humanes). En cara que l'objectiu en contar un mite no fos simplement tornar a explicar la històrica (on els poetes es prenien algunes llibertats) sinó fer consideracions sobre el caràcter dels personatges, el paper de la humanitat en el món i les conseqüències de les accions individuals.
Però la tragèdia grega nova florèixer fins al segle V a. C. amb autors com Esquil, Sòfocles i Eurípides
Les representacions de tragèdies gregues
Les representacions formaven part d'algunes celebracions religioses i al menys fins a l'època hel·lenística sembla que varen estar circumscrites als festivals en honor de Dionisi (en la mitologia grega, déu del vi i la vegetació, el qual ensenyà als mortals com cultivar el cep i com fer el vi. D'acord amb la tradició, Dionisi moria cada hivern i reeixia a la primavera)
Aquests festivals contenien el Gran Dionisíac d'Atenes, en primavera; el Dionisíac Rural, a l'hivern; i la Lenaea a la tardor i també el rural a l'hivern.
El festival més important, les Grans Dionisíacs, tenia lloc a Atenes durant cinc dies de cada primavera, més especificament la segona setmana de març. Les representacions estaven a càrrec de la ciutat, durant les Leneas l'encarregat dels espectacles dramàtics era l'archon basileus.
Se seleccionaven les obres de tres poetes tràgic per a la representació, per aconseguir el premi al millor autor tràgic. Cada autor representava, amb un actor principal assignat per sufragi de la ciutat, tres tragèdies (trilogia) seguida d'un drama satíric, aquest conjunt d'obres se li anomenava tetralogia. Després un jurat de 5 membres escollia el millor i rebia una corona d'heura..
Una tragèdia grega es composava de dos elements, cants coral polimètrics, amb acompanyament musical, i diàlegs recitat a càrrec dels actors en què s'utilitzava majoritariament el “Trímetre Iàmbic” (vers de 3 metres o mides diferents)
A vegades, aquests actors feien una mescla d'ambdós elements, recitar i cantar, aquestes parts estaven compostes per tetràmetres i iambes entremesclats amb vers lírics cadascun d'aquells cantants alternativament i coneguts amb el nom de kommos.
Però el paper del cor va anar disminuint d'importància cap al segle V, i al final passà a fer el paper de l'espectador de l'acció, quasi sempre humil, participava moderadament en l'acció, però sense portar la iniciativa, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o interpreta la situació dramàtica.
El cor el formaven 12 persones en les obres d'Esquilo i 14 en les de Sòfocles, eren acompanyats per la música de flauta i interpretaven un tipus de danses. A finals del segle V a.C va anar degenerant, però el cor va formar part de les tragèdies tot el segle V i part del IV a.C i fins i tot quan la comèdia va desaparèixer.
Els actors van anar variant en nombre, mentre que Tepsis incorporà un, Esquilo dos i el final que es conservà van ser els tres de Sòfocles, a la primera època l'autor actuava com a actor en la seva pròpia obra.
A partir de Sòfocles la major o menor importància dels personatges era indicada pels seus noms protagonista, deuteranista i tritagonista.
Tots els actors portaven una màscara a excepció del flautista, es creu que duien màscara en culte de Dionisi, i ocultaven per complet el rostre, la meitat del cap i fins i tot les orelles, les quals tapaven amb unes perruques. Això afavoria que un mateix actor representes diverses parts o dos actors un mateix paper.
A més les màscares permetien una gran visibilitat i ajudaven a l'espectador a reconèixer la característica del personatge. En els granes teatres, els gests subtils i les expressions facials, de les que tant depenen els actors moderns, haurien estat inútils. El moviment era aparentment formal i estilitzat, i el major èmfasi es posava en la veu.
Els actors duien llargues túniques i anaven sense sabates o amb coturnos (sabates que es podien cordar), a més els papers femenins eren representats per homes com en el kabuki japonés (i en les obras de William Shakespeare), no es coneix la existencia de actrius. Aquesta falta de dones ho solucionaven mitjançant disfresses o les máscares, el cutis de les máscares d'homes era més aviat obscura mentre que la de les dones era més clara.
El lloc on es representaven les tragedies era el Teatre de Dionisi, ubicat al peu de la acrópolis a una altura intermedia entre l'espai divi presidit pel Partenón i l'espai urba en el que es desenvolupava la vida cotidiana dels atenencs. El teatre, al aire lliure, estava constituit per un semicírculo de grades en les que prenien seient els espectadors (la càvea), davant la cual es trobava disposat un espai circular (la orchéstra, on evolucionaven els cors) tras el que es situava la plataforma, lleugerament elevada un par d'escales, sobre la que evolucionaven els actors i el la que el seu fons es trobava l'escenario (la skené), que media unos tres metres d'altura i estava dotada d'una escala interior per que els actors poguessin pujar subir al sostre, tot i que tambè l'empreaven com cameri per cambiar-se les disfresses; aquesta tenia tres portes: una central (que s'obria per treure d'ella una plataforma giratoria anomenada enkýklema mitjançant la que s'ensenyava al públic els fet ocorreguts en l'interior de l'escenari) i dos portas laterals, que representaven "la ciudat" (la porta dreta) i "el camp" (la porta esquerra). En els últims temps del género trágic (concretamente en Eurípides, l' últim gran tràgic), també va ser empreat en el teatro una grúa (la mechané) que permitia aixecar als actors, amb carruatges inclosos, per sobre de l'escenari amb un aforament de 15.000 a 20.000 espectadors. Amb l'augment de la importància dels actors i la disminució del cor, els escenaris es van fer més grans i es van elevar prenen part de l'espai de l'orquestra. Una antiga producció grega estava probablement mes a prop de l'òpera que del teatre modern. La forma del recinte teatral grec evolucionà durant dos segles; és interessant observar que els teatres permanents de pedra, alguns dels quals encara avui sobreviuen, no es van construir fins al segle IV a.C.; és a dir, darrera el període clàssic.
Estructura de la tragèdia grega
Normalment una tragèdia grega consta de les següents parts:
El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial. En les primeres tragèdies l'obra comença amb l'entrada del cor, que passa a l'escena sense que hi hagi pròleg.
La parados cant del cor mentre entra, una vegada a l'escenari, el cor no surt fins que ha terminat l'obra.
Els episodis (epeisodia) escenes a càrrec d'un o més actors entre personatges (tot i que mai hi ha més de tres personatges parlen en una escena) junts al cor, que intervé cantant cançons (odes). Els episodis podien tenir passatge líric, com lamentacions o ocasionals cançons del cor, encara que entre un episodi i el següent s'intercalen normalment determinats cants del cor anomenats stasima
Stasima cants del cor “a peu quiet” aquests es feien en oposició a la parados que es cantava mentre entraven. En les primeres tragèdies conservades els stasima són associats, encara que tan sols sigui de pas, amb els successos o emocions viscuts en l'episodi precedent.
L'exodos o escena final es fa darrera l'últim stasimon
Les tragèdies, tot i seguir aquestes estructures que podrien trencar-les, són solemnes, i generalment són obres de poca acció i els fets es relataven a partir dels diàlegs i cançons del cor.
Principals autors de tragèdies gregues
Abans d'Esquilo els més destacats van ser Frínico, Pratinas i Quèrilo, però no conservem cap obra d'ells. A part d'Esquilo tenim a Sòfocles i Eurípides, el més afamat fou Agató i darrera d'ell Ió de Quios i Critias.
Molt probablement la fi de les tragèdies es va realitzar a partir de les representacions de la comèdia, que es va desenvolupar cap a la meitat del segle V a.C.
El terme tragèdia procedeix del grec tragèdia “cant del boc” s'ha suggerit que li van donar aquest nom, perquè els cantors dels cors de les antigues tragèdies portaven pells de boc a sobre d'ells.
Origen de les tragèdies gregues
Existeixen diverses versions sobre l'origen de les tragèdies en l'antiguitat; segons Aristòtil (en la Poètica) "a partir de les improvisacions de qui enraona el ditirambe (cant coral d'argument mític cantat per un cor que balla al mateix temps en honor del déu Dionisi)” D'aquí que encara avui encara formi part important de la tragèdia.
Per una altra part Horaci (en l'Art poètic) enumera la invenció del primer actor, el qual assignà Tespis que arribà a Atenes i va obtenir el premi en els festivals del 533. La paraula grega per designar a l'actor, hypokrites, significa “el que contesta” , i no n'hi ha un altre possible significat d'intèrpret ja que l'actor donava respostes a les preguntes del cor i li oferien una oportunitat pel seu cant i aquest joc de rèpliques donà lloc al drama.
A partir d'aquest dos escriptors podem saber que més aviat la tragèdia es remunta cap al s. VI a. C. La tragèdia més antiga, Persas, datada del 472, va ser escrita per Esquilo i quan aquest la va escriure les tragèdies ja tenien dignitat i noblesa, ja que derivaven de la seva relació amb la condició humana i la dependència d'aquest amb les divinitats.
L'argument d'una tragèdia grega es basa casi sempre en un episodi d'un mite (hi ha excepcions com el Perses o tragèdies de Frinico o Agató) i la permanent influència d'Homer (poeta grec del s IX a.C que amb poemes com La Ilíada o L'Odissea va fer algunes de les més altes creacions humanes). En cara que l'objectiu en contar un mite no fos simplement tornar a explicar la històrica (on els poetes es prenien algunes llibertats) sinó fer consideracions sobre el caràcter dels personatges, el paper de la humanitat en el món i les conseqüències de les accions individuals.
Però la tragèdia grega nova florèixer fins al segle V a. C. amb autors com Esquil, Sòfocles i Eurípides
Les representacions de tragèdies gregues
Les representacions formaven part d'algunes celebracions religioses i al menys fins a l'època hel·lenística sembla que varen estar circumscrites als festivals en honor de Dionisi (en la mitologia grega, déu del vi i la vegetació, el qual ensenyà als mortals com cultivar el cep i com fer el vi. D'acord amb la tradició, Dionisi moria cada hivern i reeixia a la primavera)
Aquests festivals contenien el Gran Dionisíac d'Atenes, en primavera; el Dionisíac Rural, a l'hivern; i la Lenaea a la tardor i també el rural a l'hivern.
El festival més important, les Grans Dionisíacs, tenia lloc a Atenes durant cinc dies de cada primavera, més especificament la segona setmana de març. Les representacions estaven a càrrec de la ciutat, durant les Leneas l'encarregat dels espectacles dramàtics era l'archon basileus.
Se seleccionaven les obres de tres poetes tràgic per a la representació, per aconseguir el premi al millor autor tràgic. Cada autor representava, amb un actor principal assignat per sufragi de la ciutat, tres tragèdies (trilogia) seguida d'un drama satíric, aquest conjunt d'obres se li anomenava tetralogia. Després un jurat de 5 membres escollia el millor i rebia una corona d'heura..
Una tragèdia grega es composava de dos elements, cants coral polimètrics, amb acompanyament musical, i diàlegs recitat a càrrec dels actors en què s'utilitzava majoritariament el “Trímetre Iàmbic” (vers de 3 metres o mides diferents)
A vegades, aquests actors feien una mescla d'ambdós elements, recitar i cantar, aquestes parts estaven compostes per tetràmetres i iambes entremesclats amb vers lírics cadascun d'aquells cantants alternativament i coneguts amb el nom de kommos.
Però el paper del cor va anar disminuint d'importància cap al segle V, i al final passà a fer el paper de l'espectador de l'acció, quasi sempre humil, participava moderadament en l'acció, però sense portar la iniciativa, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o interpreta la situació dramàtica.
El cor el formaven 12 persones en les obres d'Esquilo i 14 en les de Sòfocles, eren acompanyats per la música de flauta i interpretaven un tipus de danses. A finals del segle V a.C va anar degenerant, però el cor va formar part de les tragèdies tot el segle V i part del IV a.C i fins i tot quan la comèdia va desaparèixer.
Els actors van anar variant en nombre, mentre que Tepsis incorporà un, Esquilo dos i el final que es conservà van ser els tres de Sòfocles, a la primera època l'autor actuava com a actor en la seva pròpia obra.
A partir de Sòfocles la major o menor importància dels personatges era indicada pels seus noms protagonista, deuteranista i tritagonista.
Tots els actors portaven una màscara a excepció del flautista, es creu que duien màscara en culte de Dionisi, i ocultaven per complet el rostre, la meitat del cap i fins i tot les orelles, les quals tapaven amb unes perruques. Això afavoria que un mateix actor representes diverses parts o dos actors un mateix paper.
A més les màscares permetien una gran visibilitat i ajudaven a l'espectador a reconèixer la característica del personatge. En els granes teatres, els gests subtils i les expressions facials, de les que tant depenen els actors moderns, haurien estat inútils. El moviment era aparentment formal i estilitzat, i el major èmfasi es posava en la veu.
Els actors duien llargues túniques i anaven sense sabates o amb coturnos (sabates que es podien cordar), a més els papers femenins eren representats per homes com en el kabuki japonés (i en les obras de William Shakespeare), no es coneix la existencia de actrius. Aquesta falta de dones ho solucionaven mitjançant disfresses o les máscares, el cutis de les máscares d'homes era més aviat obscura mentre que la de les dones era més clara.
El lloc on es representaven les tragedies era el Teatre de Dionisi, ubicat al peu de la acrópolis a una altura intermedia entre l'espai divi presidit pel Partenón i l'espai urba en el que es desenvolupava la vida cotidiana dels atenencs. El teatre, al aire lliure, estava constituit per un semicírculo de grades en les que prenien seient els espectadors (la càvea), davant la cual es trobava disposat un espai circular (la orchéstra, on evolucionaven els cors) tras el que es situava la plataforma, lleugerament elevada un par d'escales, sobre la que evolucionaven els actors i el la que el seu fons es trobava l'escenario (la skené), que media unos tres metres d'altura i estava dotada d'una escala interior per que els actors poguessin pujar subir al sostre, tot i que tambè l'empreaven com cameri per cambiar-se les disfresses; aquesta tenia tres portes: una central (que s'obria per treure d'ella una plataforma giratoria anomenada enkýklema mitjançant la que s'ensenyava al públic els fet ocorreguts en l'interior de l'escenari) i dos portas laterals, que representaven "la ciudat" (la porta dreta) i "el camp" (la porta esquerra). En els últims temps del género trágic (concretamente en Eurípides, l' últim gran tràgic), també va ser empreat en el teatro una grúa (la mechané) que permitia aixecar als actors, amb carruatges inclosos, per sobre de l'escenari amb un aforament de 15.000 a 20.000 espectadors. Amb l'augment de la importància dels actors i la disminució del cor, els escenaris es van fer més grans i es van elevar prenen part de l'espai de l'orquestra. Una antiga producció grega estava probablement mes a prop de l'òpera que del teatre modern. La forma del recinte teatral grec evolucionà durant dos segles; és interessant observar que els teatres permanents de pedra, alguns dels quals encara avui sobreviuen, no es van construir fins al segle IV a.C.; és a dir, darrera el període clàssic.
Estructura de la tragèdia grega
Normalment una tragèdia grega consta de les següents parts:
El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial. En les primeres tragèdies l'obra comença amb l'entrada del cor, que passa a l'escena sense que hi hagi pròleg.
La parados cant del cor mentre entra, una vegada a l'escenari, el cor no surt fins que ha terminat l'obra.
Els episodis (epeisodia) escenes a càrrec d'un o més actors entre personatges (tot i que mai hi ha més de tres personatges parlen en una escena) junts al cor, que intervé cantant cançons (odes). Els episodis podien tenir passatge líric, com lamentacions o ocasionals cançons del cor, encara que entre un episodi i el següent s'intercalen normalment determinats cants del cor anomenats stasima
Stasima cants del cor “a peu quiet” aquests es feien en oposició a la parados que es cantava mentre entraven. En les primeres tragèdies conservades els stasima són associats, encara que tan sols sigui de pas, amb els successos o emocions viscuts en l'episodi precedent.
L'exodos o escena final es fa darrera l'últim stasimon
Les tragèdies, tot i seguir aquestes estructures que podrien trencar-les, són solemnes, i generalment són obres de poca acció i els fets es relataven a partir dels diàlegs i cançons del cor.
Principals autors de tragèdies gregues
Abans d'Esquilo els més destacats van ser Frínico, Pratinas i Quèrilo, però no conservem cap obra d'ells. A part d'Esquilo tenim a Sòfocles i Eurípides, el més afamat fou Agató i darrera d'ell Ió de Quios i Critias.
Molt probablement la fi de les tragèdies es va realitzar a partir de les representacions de la comèdia, que es va desenvolupar cap a la meitat del segle V a.C.
CARACTERÍSTIQUES
DE LA TRAGÈDIA GREGA EN L’ANTÍGONA
d’Espriu
L'argument d'una tragèdia grega es basa quasi sempre en l’episodi d'un mite
“Un agosarat sense nom provi a desenrotllar de nou un tema exhaurit per Grècia” (p.35)
Lluita contra un destí inexorable
“ANTÍGONA: és inútil de suplicar a favor de la pau. La ciutat ha de seguir el seu destí.” (p.42)
“ANTÍGONA: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills” (p.55)
Conflictes entre, home, poder, passions i deus
“ ASTIMEDUSA: Quines paraules! Els deus ens estimen la nostra ciutat i volen que sigui eterna
EUMOLP: Però un deu ens és advers des de fa anys “ (p.37)
"ISMENE: No puc ni violar la llei ni vèncer la meva por” (p.56)”
"TIRÈSIES: Si l'enterres, afavoriràs la pau i l'oblit dels odis. Si no ho fas, tem els déus” (p.62)
“EUMOLP : Els deus perden el que estimen
TIRÈSIES: Servir-lo és el meu únic consol " (P.52)
Restabliment dolorós de l'ordre
L'argument d'una tragèdia grega es basa quasi sempre en l’episodi d'un mite
“Un agosarat sense nom provi a desenrotllar de nou un tema exhaurit per Grècia” (p.35)
Lluita contra un destí inexorable
“ANTÍGONA: és inútil de suplicar a favor de la pau. La ciutat ha de seguir el seu destí.” (p.42)
“ANTÍGONA: Ja ho sé i no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills” (p.55)
Conflictes entre, home, poder, passions i deus
“ ASTIMEDUSA: Quines paraules! Els deus ens estimen la nostra ciutat i volen que sigui eterna
EUMOLP: Però un deu ens és advers des de fa anys “ (p.37)
"ISMENE: No puc ni violar la llei ni vèncer la meva por” (p.56)”
"TIRÈSIES: Si l'enterres, afavoriràs la pau i l'oblit dels odis. Si no ho fas, tem els déus” (p.62)
“EUMOLP : Els deus perden el que estimen
TIRÈSIES: Servir-lo és el meu únic consol " (P.52)
Restabliment dolorós de l'ordre
“EURIGANEIA: En esguardar la seva llum, esdeveníem orbs. El triomf del déu advers ens imposa de contemplar la nostra desolació reflectida al mirall de la seva impassibilitat” (p.46)
“ANTÍGONA: Tots ens devem primerament a les lleis eternes” (p.55)
Figura rellevant: el rei
“ETEÒCLES: No em pots retenir. He de servir el meu deure de rei" (p. 45)
“ANTÍGONA: No ho desitjo. D'altra banda, qui defugiria la vigilància del rei? Apressem-nos a comparèixer davant Creont”
ALTRES CARACTERÍSTIQUES:
No només es torna a explicar la
història d'un mite sinó que es fan consideracions sobre:
•El caràcter dels personatges
“ANTÍGONA: Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent” (p.65)
“EUMOLP: Per Antígona era només el seu germà. El vol enterrar aquesta nit. És obstinada, i temo per ella” (p.52)
“ANTÍGONA: Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent” (p.65)
“EUMOLP: Per Antígona era només el seu germà. El vol enterrar aquesta nit. És obstinada, i temo per ella” (p.52)
•Les conseqüències de les accions
individuals.
“ANTÍGONA : els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva“ (p.64)
“ISMENE: no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes” (p.55)”
“ANTÍGONA: Oh la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre” (P. 44)
“ANTÍGONA: La meva sang m'ordenava arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes tan necessària” (p.65)
“ANTÍGONA : els teus consells han estat fatals a la meva casa. Vares atiar les nostres discòrdies per aconseguir la corona, que ja és teva“ (p.64)
“ISMENE: no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes” (p.55)”
“ANTÍGONA: Oh la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre” (P. 44)
“ANTÍGONA: La meva sang m'ordenava arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes tan necessària” (p.65)
El cor participava moderadament
en l'acció, simpatitza amb un o altres dels personatges principals i comenta o
interpreta la situació dramàtica.
Les veus del cor mostren la seva aprovació a Creont de rendir homenatge al rei.
"PRIMERA VEU: Fidels en la pau i en la lluita al príncep resplendent...
QUARTA VEU: Per ell intercedirem els plors i la memòria... “ (p.48-49)
El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial.
“(Cortina baixada: El PRÒLEG surt i diu: )
EL PRÒLEG: En altre temps el vostre amic, ja no acostumo a presentar-me davant vostre i no trobaré amb facilitat la meva antiga veu. [...] Fins aquí els fets escolta ara, si voleu, les raons dels personatges. " (p.35)
COMPARACIÓ DE LES DUES ANTÍGONES
SÒFOCLES VS ESPRIU
-Això és el que en paraules breus tenen en comú les dos obres: el seu argument.
-Però trobem en elles dos esperits diferents, dues concepcions del món
representat per les dues Antígones.L'Antígona d’Espriu,forta, segura d'ella i de la seva lluita.Per una altra banda, l'Antígona de Sofocles ,petita, arrossegada pel seu destí, inevitablement femenina.
-La segona diferència que trobem és formal. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre dos personatges, entre l'Antígona i Creont. Frases curtes, contundents, rotundes..
Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, influeixen en les decisions dels protagonistas els personatges secundaris com Eumolp i Ismene
Les veus del cor mostren la seva aprovació a Creont de rendir homenatge al rei.
"PRIMERA VEU: Fidels en la pau i en la lluita al príncep resplendent...
QUARTA VEU: Per ell intercedirem els plors i la memòria... “ (p.48-49)
El pròleg (prologos) part que precedia a l'entrada del cor, un monòleg o diàleg que explicava l'argument del drama i la situació inicial.
“(Cortina baixada: El PRÒLEG surt i diu: )
EL PRÒLEG: En altre temps el vostre amic, ja no acostumo a presentar-me davant vostre i no trobaré amb facilitat la meva antiga veu. [...] Fins aquí els fets escolta ara, si voleu, les raons dels personatges. " (p.35)
COMPARACIÓ DE LES DUES ANTÍGONES
SÒFOCLES VS ESPRIU
-Això és el que en paraules breus tenen en comú les dos obres: el seu argument.
-Però trobem en elles dos esperits diferents, dues concepcions del món
representat per les dues Antígones.L'Antígona d’Espriu,forta, segura d'ella i de la seva lluita.Per una altra banda, l'Antígona de Sofocles ,petita, arrossegada pel seu destí, inevitablement femenina.
-La segona diferència que trobem és formal. A Sòfocles el teatre és intens, concentrat, una lluita veritable de cos a cos entre dos personatges, entre l'Antígona i Creont. Frases curtes, contundents, rotundes..
Espriu en canvi dona més vida als personatges els deixa parlar, s'escolten entre si, no fan grans discursos, però no són frases curtes, influeixen en les decisions dels protagonistas els personatges secundaris com Eumolp i Ismene
-.Inclou dos personatges que
Sofocles no té; el Lúcid Conseller i Eumolp, aquests tenen una mentalitat més
moderna i progressista que la de la resta de caràcters. Tot i que cal remarcar
que a la primera edició publicada de l'Antígona d'Espriu 1939 no sortia el Lúcid
Conseller i que va ser inclós al marge de l'acció tardanament.
- Espriu implica el públic, ja
que el que diu el Lúcid Conseller està dirigit, en últim terme, al mateix
públic, dirigeix el seu pensament i el fa per tant més participatiu, com a
oient directe. Al Renaixement , en la italiana "Commedia dell Arte",
trobàvem personatges arquetípics amb aquesta mateixa funció. Eren els criats
que feien confidències al públic i es mostraven molt més espavilats que els
seus amos, que es veien embolicats en la trama.
-En canvi el personatge d’Antígona, que ens ha de demostrar la dignitat de la seva vida per les seves accions, no és tan tràgica com pot ser la de Sòfocles, una Antígona lluitadora oposada a les accions de Creont. Sòfocles no espera donar profunditat psicològica als seus personatges, perquè no representen éssers humans, són només la lluita entre allò paradoxal del que som.
Per a Espriu, Antígona és una dona, amb característiques físiques, l'obstinació que té a l'hora d'enterrar el seu germà no és res més que l'intent de donar-li tribut, un paper de dona tributadora.
-Els personatges de Sòfocles no saben el seu destí, van enfrontant-se poc a poc amb la realitat, els d'Espriu -i especialment Antígona- saben el que han de viure i el paper que han de fer i això porta la meta-teatral . Antígona no és més que una nena a la que se li assigna aquest paper tots nosaltres també tenim un paper assignat, davant del qual no podem fer res, estem determinats pel nostre propi nom. Aquesta consciència de si mateixos, com personatges es veu accentuada en la pròpia Antígona que es torna un personatge omniscient, no és una de les forces enfrontades (com en Sòfocles) sinó la veritable protagonista en un món gris en la que tots semblen tenir la mateixa opinió apàtica de la vida ella és l'única que es revela l'única que sap dir no i sap el que ocorre i el que ocorrerà.
En l'obra de Sòfocles no podrem mai dir amb seguretat si la veritable tragèdia és la
d 'Antígona o la de Creont. Al cap i a la fi en una guerra mai guanya ningú ni tan sols els bons.
Sòfocles deixa els seus personatges, deixant a cadascun amb la seva part de raó, la seva part de culpa i la seva part de misèria. Les opinions que poden tenir a prop dels seus comportaments tota la reflexió moral està concentrada en les intervencions del cor
Espriu només recorre al cor una vegada i més aviat per honorar una mort, la d'Etèocles que es manté més aviat irrellevant dins de la història.
-Hi ha una cosa de les dues Antígona que tenen en comú, ambdós es queixen. La de Sòfocles perquè sap la injustícia del que passa i perquè sap que ella va actuar correctament i sap que ha de sofrir la pena de mort.
En canvi tot la d'Espriu es resigna al seu paper de víctima i no vol portar-se a ningú pel davant de forma que nega qualsevol intervenció d'una altra persona.
D'aquestes accions a l'hora de morir podríem afirmar, tot i que podríem discrepar, que per una part l'Antígona de Sòfocles accepta el seu destí i la d'Espriu és una negació davant el món i els valors que són al seu voltant
Antígona
(1955)
per Carles Miralles
Antígona és una obra composta sobre el tema de Set contra Tebes d’Èsquil, Fenícies d’Eurípides i Antígona de Sòfocles. És una «tragèdia en tres parts», precedida, en la versió impresa, per un «Prefaci de 1947» i introduïda, l’acció, per un personatge anomenat «El Pròleg» que fa el paper que en la tradició manuscrita de les tragèdies gregues correspon a la didascàlia inicial: exposar de manera succinta l’argument, el tema mític («he d’ajudar la vostra memòria», diu als espectadors, «amb una àrida exposició d’escola»).
Salvador Espriu va escriure una peça dramàtica, Antígona, de l’1 al 8 de març de 1939, a la ciutat de Barcelona acabada d’ocupar per les tropes dels insurrectes contra la República espanyola. Per raó del nou ordre que imposaven, que comportava la desaparició pública de la llengua catalana, l’obra no va ser publicada llavors i no veié la llum fins a 1955, a la col·lecció «Raixa» de l’Editorial Moll de Palma de Mallorca, amb un prefaci datat el 1947; l’any 1958 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona la posà en escena. Cinc anys més tard, amb motiu d’una nova representació a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Espriu va reescriure el drama; aquesta nova versió no fou publicada fins a 1969 a la col·lecció «Antologia Catalana» d’Edicions 62 de Barcelona. Aquesta Antígona de 1969 va ser des d’aleshores el text imprès en les diferents edicions, inclosa la crítica de 1993, en què les supressions i afegits són indicats en l’aparat. Anomenaré, doncs, Antígona el text de 1969, i l’obra en general, i Antígona 1939 el text, específicament, de la primera versió.
El punt de partença de la història és l’enfrontament pel poder dels dos fills mascles d’Èdip, rei de Tebes, que sense ell saber-ho ha matat el seu pare Laios i s’ha casat amb la seva mare Iocasta; maleïts pel seu pare, aquest fills mascles es diuen Etèocles i Polinices; el primer s’ha quedat com a rei a Tebes i l’altre torna ara amb un exèrcit a assetjar-la per recuperar la reialesa. La primera part de la tragèdia d’Espriu, des de dins del palau de Tebes, posa en escena de primer un grup de dones (Eurídice, Euriganeia, Astimedusa) i un esclau geperut, Eumolp, i després Etèocles, Antígona, Creont i Ismene; i, encara, quatre veus intervenen al final.
L’originalitat d’Espriu en la tria dels personatges i en el plantejament de la situació és molt gran i palesa un sentit del moviment i de les raons dels personatges dramàticament vivaç, molt net i expeditiu, literàriament i escènicament impactant. S’hi perfilen els protagonistes i els antagonistes, però també els grups, com el de les dones o el de les quatre veus, més propers al cor de les tragèdies: sobretot aquest de les veus, que parlen simètricament en quartets en alexandrins, en vers, ni que no sigui líric, enmig de la prosa de tothom; construint així un final d’aquesta primera part d’alta concentració, un pèl hieràtic, o cerimonial, dominat pel pes de la paraula intensament proferida, en el qual, a les quatre veus, s’uneixen els quartets d’Astimedusa, Ismene, Eumolp, Creont i Euriganeia; i tots plegats abandonen l’escena, contrastant amb el silenci, amb la solitud d’Antígona («sola, amb els ulls secs, una figura intensament desolada i tràgica»).
Al començament d’aquesta primera part, encara posen les dones esperança en una solució pacífica del conflicte, gràcies a la mediació d’Antígona; al final, Etèocles i Polinices s’han matat l’un a l’altre, hem pogut veure com Creont atiava Etèocles a enfrontar-se ell al seu germà («Fes-me cas. Que ningú no digui "Creont aconsella la impietat." Et sentiràs cridar "Covard!" T’assenyalaran amb el dit i et cridaran "covard" pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang») i ara, morts els dos germans en l’enfrontament entre ells el veiem, ell que l’ha propiciat, manant, dictant qui és bo i qui és dolent; ja decreta, ell, abans de la secció en alexandrins, el que serà el nucli de l’acció subsegüent: que l’honor correspon només a Etèocles —el nom del qual és parlant, vol dir de glòria certa, de debò— i que Polinices —el nom del qual també és parlant, vol dir de molt de conflicte o rivalitat— queda condemnat, insepult, a l’oprobi i a ser menja d’ocells i de gossos («I mano també que l’altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit»).
La segona part té lloc fora, en l’erm que és el lloc de la desolació dels humans, de la tristesa del món contemporani. L’erm on hi ha el cos de Polinices, i la tempesta, aquella nit. En aquest paisatge, més shakeaspearià que grec, d’una desolació gens emfàtica però una mica romàntica, típic de la poesia europea del Nou-cents, on sovint coexisteixen dolor i lucidesa, trobem Tirèsias, el cec, i el grotesc Eumolp, Antígona, també Euriganeia i Ismene. La tempesta, la inexorable «maledicció divina», que diu Tirèsias, l’obstinació d’una noia que veu la mort i fa el que creu que ha de fer, honorar el mort exposat a les feres, en l’erm, el seu germà. Altre cop les paraules justes, repartides. Eumolp és un altre nom parlant, un invent d’Espriu en la història d’Antígona; vol dir qui canta bé, o sigui el poeta. Ell i Tirèsias componen una mena d’instantània dels intel·lectuals, entre la lucidesa i la covardia, entre la compassió i el sacrifici. La despullada intensitat d’aquesta segona part és tallant i molt profunda; i acaba amb la realitat, amb la presència dels guardes que són allí per tal d’impedir el que està fent Antígona. En la primera secció, Tirèsias i Eumolp componen una parella, un cec i el seu pigall, entre l’amarguesa («Anuncio a la força la desgràcia dels altres. No sé res de mi», somica Tirèsias) i la ironia feridora («La visió em commou», diu Eumolp del que diu un cec que no hi veu), que s’adiu amb la importància, tot al llarg de l’obra d’Espriu, de la ceguesa i les seves imatges. Aquí conjuminant tots dos una imatge de la saviesa entre la religió i l’enginy; una imatge que, per una banda, contrasta amb l’esperança i el desesper, amb l’angoixa i el nerviosisme de les dones, des de la primera part fins al final del drama, i, per altra banda, amb l’astúcia i impassible sang freda dels consellers de la tercera part. En la segona secció, Antígona compareix resolta a cobrir amb pols el cadàver de Polinices, seguida per Ismene i Euriganeia; ambdues volen ajudar-la, però Ismene es va fent enrere i Euriganeia no té força: acaben tornant a la ciutat amb Tirèsias (i allí es presentaran davant de Creont en la tercera part). Des que arriba, Antígona és l’altra cara d’aquell erm on els ocells s’han acarnissat amb el mort insepult, un lloc la terrible, insofrible desolació del qual es representa com la pudor de descomposició que no pot suportar Ismene («Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d’aquest cos, aquests ocells»). Amb Antígona es quedarà Eumolp; es defineix ell mateix com «un esguerrat albardà» i afirma, sense grans mots però fidelment i abnegada, que es queda amb ella perquè «tan sols tu has estat bona amb mi». La noia el descobreix en el seu sacrifici; en l’acceptació per l’histrió de la sort d’ella reconeix Antígona, també sense grans mots, l’abnegada fidelitat d’ell: «Et tenia a la vora», li diu, «i no et coneixia».
La tercera part torna a dins del palau on ara mana Creont, envoltat de consellers —com un altre cor— el corifeu dels quals és el Lúcid conseller, un personatge introduït en la darrera versió al qual correspondrà el llarg parlament conclusiu de l’obra. Hi ha Tirèsias, que, com que sap el que ha passat fora, prova d’aconseguir que Creont permeti sebollir Polinices, un missatger que ennova del que ha gosat fer Antígona quan Creont acaba de tancar-se en banda a cap altra solució que no sigui el seu decret («És inútil. He parlat»), Eurídice, ara la dona del nou tirà, plena de recança davant del llinatge d’Èdip, Eumolp i Ismene —el primer, el poeta, que tria d’acompanyar Antígona a la mort; la segona, la germana, que Antígona definitivament no vol al seu costat. Un interior, aquest del palau, entre l’erm de la segona part, on roman el cadàver de Polinices, i la mort fosca, soterrada («el seu destí», en diu Espriu), a què és condemnada Antígona. Quan Creont dubta, la prudència dels consellers rebla la condemna de la noia; a les darreres paraules d’ella, que cloïen l’Antígona 1939, respon la mordacitat, el realisme pragmàtic, la suficiència distanciadora del parlament del Lúcid conseller.
Les darreres paraules de l’obra, pronunciades per la noia camí de la mort, en l’Antígona 1939, donaven al final una imposant solemnitat tràgica. En el curs dels anys seixanta del segle XX Espriu va revisar la seva obra anterior, en una feina que sistemàticament practicà fins a la seva mort. D’aquesta obra de revisió, se’n veia llavors la part més d’exigència d’escriptura, des del punt de vista de la llengua i l’estil, però en molts casos amagava una presa de distància de l’escriptor més gran respecte del mateix escriptor més jove que havia escrit l’obra que el més gran llavors revisava. El final d’Antígona és un exemple palès d’aquest fet. Possiblement tenia a veure amb la situació política i social espanyola, que, malgrat la persistència de la dictadura, havia canviat des del final de la guerra a 1964, però també amb la particular desolació de la cosmovisió espriuana, que devia fer-li incompatibles la lucidesa i l’heroisme. Espriu devia haver rellegit Antígona en la versió en prosa de Carles Riba (1951), amb una introducció que situava la mort de la noia com «una mena de triomf moral de l’heroi tràgic»; és possible que, preses totes les distàncies, li semblés que el final de la seva Antígona 1939 podia arribar a llegir-se com a confirmació d’una visió del tràgic, que ell potser reputava idealitzant, estesa arreu sobretot des de la postguerra europea i de la qual el Sòfocles de Riba és efectivament una mostra entre les més insignes i significatives. No vol dir tampoc que Espriu en renegués, d’aquest tràgic, però sí implica que resituà la seva visió del sacrifici de la noia en un context de pragmatisme, de distanciament de l’heroisme; no certament per adherir-s’hi, personalment, sinó per deixar constància de com la indiferència moral i el possibilisme podia ser que assimilessin fins el més sublim i l’anul·lessin, cínicament integrant-lo.
L’Antígona d’Espriu és en tot cas una de les més grans tragèdies del segle XX i certament la millor de les tantíssimes que entre la de Sòfocles i avui s’hagin arribat a escriure; escrita en una època en què la represa brechtiana de la versió de Sòfocles coadjuvava a la presa de distància, no davant de l’heroisme, només, sinó sobretot davant de la lucidesa pragmàtica, indiferent i posibilista.
per Carles Miralles
Antígona és una obra composta sobre el tema de Set contra Tebes d’Èsquil, Fenícies d’Eurípides i Antígona de Sòfocles. És una «tragèdia en tres parts», precedida, en la versió impresa, per un «Prefaci de 1947» i introduïda, l’acció, per un personatge anomenat «El Pròleg» que fa el paper que en la tradició manuscrita de les tragèdies gregues correspon a la didascàlia inicial: exposar de manera succinta l’argument, el tema mític («he d’ajudar la vostra memòria», diu als espectadors, «amb una àrida exposició d’escola»).
Salvador Espriu va escriure una peça dramàtica, Antígona, de l’1 al 8 de març de 1939, a la ciutat de Barcelona acabada d’ocupar per les tropes dels insurrectes contra la República espanyola. Per raó del nou ordre que imposaven, que comportava la desaparició pública de la llengua catalana, l’obra no va ser publicada llavors i no veié la llum fins a 1955, a la col·lecció «Raixa» de l’Editorial Moll de Palma de Mallorca, amb un prefaci datat el 1947; l’any 1958 l’Agrupació Dramàtica de Barcelona la posà en escena. Cinc anys més tard, amb motiu d’una nova representació a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, Espriu va reescriure el drama; aquesta nova versió no fou publicada fins a 1969 a la col·lecció «Antologia Catalana» d’Edicions 62 de Barcelona. Aquesta Antígona de 1969 va ser des d’aleshores el text imprès en les diferents edicions, inclosa la crítica de 1993, en què les supressions i afegits són indicats en l’aparat. Anomenaré, doncs, Antígona el text de 1969, i l’obra en general, i Antígona 1939 el text, específicament, de la primera versió.
El punt de partença de la història és l’enfrontament pel poder dels dos fills mascles d’Èdip, rei de Tebes, que sense ell saber-ho ha matat el seu pare Laios i s’ha casat amb la seva mare Iocasta; maleïts pel seu pare, aquest fills mascles es diuen Etèocles i Polinices; el primer s’ha quedat com a rei a Tebes i l’altre torna ara amb un exèrcit a assetjar-la per recuperar la reialesa. La primera part de la tragèdia d’Espriu, des de dins del palau de Tebes, posa en escena de primer un grup de dones (Eurídice, Euriganeia, Astimedusa) i un esclau geperut, Eumolp, i després Etèocles, Antígona, Creont i Ismene; i, encara, quatre veus intervenen al final.
L’originalitat d’Espriu en la tria dels personatges i en el plantejament de la situació és molt gran i palesa un sentit del moviment i de les raons dels personatges dramàticament vivaç, molt net i expeditiu, literàriament i escènicament impactant. S’hi perfilen els protagonistes i els antagonistes, però també els grups, com el de les dones o el de les quatre veus, més propers al cor de les tragèdies: sobretot aquest de les veus, que parlen simètricament en quartets en alexandrins, en vers, ni que no sigui líric, enmig de la prosa de tothom; construint així un final d’aquesta primera part d’alta concentració, un pèl hieràtic, o cerimonial, dominat pel pes de la paraula intensament proferida, en el qual, a les quatre veus, s’uneixen els quartets d’Astimedusa, Ismene, Eumolp, Creont i Euriganeia; i tots plegats abandonen l’escena, contrastant amb el silenci, amb la solitud d’Antígona («sola, amb els ulls secs, una figura intensament desolada i tràgica»).
Al començament d’aquesta primera part, encara posen les dones esperança en una solució pacífica del conflicte, gràcies a la mediació d’Antígona; al final, Etèocles i Polinices s’han matat l’un a l’altre, hem pogut veure com Creont atiava Etèocles a enfrontar-se ell al seu germà («Fes-me cas. Que ningú no digui "Creont aconsella la impietat." Et sentiràs cridar "Covard!" T’assenyalaran amb el dit i et cridaran "covard" pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang») i ara, morts els dos germans en l’enfrontament entre ells el veiem, ell que l’ha propiciat, manant, dictant qui és bo i qui és dolent; ja decreta, ell, abans de la secció en alexandrins, el que serà el nucli de l’acció subsegüent: que l’honor correspon només a Etèocles —el nom del qual és parlant, vol dir de glòria certa, de debò— i que Polinices —el nom del qual també és parlant, vol dir de molt de conflicte o rivalitat— queda condemnat, insepult, a l’oprobi i a ser menja d’ocells i de gossos («I mano també que l’altre cos sigui exposat nu als ocells i a la nit»).
La segona part té lloc fora, en l’erm que és el lloc de la desolació dels humans, de la tristesa del món contemporani. L’erm on hi ha el cos de Polinices, i la tempesta, aquella nit. En aquest paisatge, més shakeaspearià que grec, d’una desolació gens emfàtica però una mica romàntica, típic de la poesia europea del Nou-cents, on sovint coexisteixen dolor i lucidesa, trobem Tirèsias, el cec, i el grotesc Eumolp, Antígona, també Euriganeia i Ismene. La tempesta, la inexorable «maledicció divina», que diu Tirèsias, l’obstinació d’una noia que veu la mort i fa el que creu que ha de fer, honorar el mort exposat a les feres, en l’erm, el seu germà. Altre cop les paraules justes, repartides. Eumolp és un altre nom parlant, un invent d’Espriu en la història d’Antígona; vol dir qui canta bé, o sigui el poeta. Ell i Tirèsias componen una mena d’instantània dels intel·lectuals, entre la lucidesa i la covardia, entre la compassió i el sacrifici. La despullada intensitat d’aquesta segona part és tallant i molt profunda; i acaba amb la realitat, amb la presència dels guardes que són allí per tal d’impedir el que està fent Antígona. En la primera secció, Tirèsias i Eumolp componen una parella, un cec i el seu pigall, entre l’amarguesa («Anuncio a la força la desgràcia dels altres. No sé res de mi», somica Tirèsias) i la ironia feridora («La visió em commou», diu Eumolp del que diu un cec que no hi veu), que s’adiu amb la importància, tot al llarg de l’obra d’Espriu, de la ceguesa i les seves imatges. Aquí conjuminant tots dos una imatge de la saviesa entre la religió i l’enginy; una imatge que, per una banda, contrasta amb l’esperança i el desesper, amb l’angoixa i el nerviosisme de les dones, des de la primera part fins al final del drama, i, per altra banda, amb l’astúcia i impassible sang freda dels consellers de la tercera part. En la segona secció, Antígona compareix resolta a cobrir amb pols el cadàver de Polinices, seguida per Ismene i Euriganeia; ambdues volen ajudar-la, però Ismene es va fent enrere i Euriganeia no té força: acaben tornant a la ciutat amb Tirèsias (i allí es presentaran davant de Creont en la tercera part). Des que arriba, Antígona és l’altra cara d’aquell erm on els ocells s’han acarnissat amb el mort insepult, un lloc la terrible, insofrible desolació del qual es representa com la pudor de descomposició que no pot suportar Ismene («Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d’aquest cos, aquests ocells»). Amb Antígona es quedarà Eumolp; es defineix ell mateix com «un esguerrat albardà» i afirma, sense grans mots però fidelment i abnegada, que es queda amb ella perquè «tan sols tu has estat bona amb mi». La noia el descobreix en el seu sacrifici; en l’acceptació per l’histrió de la sort d’ella reconeix Antígona, també sense grans mots, l’abnegada fidelitat d’ell: «Et tenia a la vora», li diu, «i no et coneixia».
La tercera part torna a dins del palau on ara mana Creont, envoltat de consellers —com un altre cor— el corifeu dels quals és el Lúcid conseller, un personatge introduït en la darrera versió al qual correspondrà el llarg parlament conclusiu de l’obra. Hi ha Tirèsias, que, com que sap el que ha passat fora, prova d’aconseguir que Creont permeti sebollir Polinices, un missatger que ennova del que ha gosat fer Antígona quan Creont acaba de tancar-se en banda a cap altra solució que no sigui el seu decret («És inútil. He parlat»), Eurídice, ara la dona del nou tirà, plena de recança davant del llinatge d’Èdip, Eumolp i Ismene —el primer, el poeta, que tria d’acompanyar Antígona a la mort; la segona, la germana, que Antígona definitivament no vol al seu costat. Un interior, aquest del palau, entre l’erm de la segona part, on roman el cadàver de Polinices, i la mort fosca, soterrada («el seu destí», en diu Espriu), a què és condemnada Antígona. Quan Creont dubta, la prudència dels consellers rebla la condemna de la noia; a les darreres paraules d’ella, que cloïen l’Antígona 1939, respon la mordacitat, el realisme pragmàtic, la suficiència distanciadora del parlament del Lúcid conseller.
Les darreres paraules de l’obra, pronunciades per la noia camí de la mort, en l’Antígona 1939, donaven al final una imposant solemnitat tràgica. En el curs dels anys seixanta del segle XX Espriu va revisar la seva obra anterior, en una feina que sistemàticament practicà fins a la seva mort. D’aquesta obra de revisió, se’n veia llavors la part més d’exigència d’escriptura, des del punt de vista de la llengua i l’estil, però en molts casos amagava una presa de distància de l’escriptor més gran respecte del mateix escriptor més jove que havia escrit l’obra que el més gran llavors revisava. El final d’Antígona és un exemple palès d’aquest fet. Possiblement tenia a veure amb la situació política i social espanyola, que, malgrat la persistència de la dictadura, havia canviat des del final de la guerra a 1964, però també amb la particular desolació de la cosmovisió espriuana, que devia fer-li incompatibles la lucidesa i l’heroisme. Espriu devia haver rellegit Antígona en la versió en prosa de Carles Riba (1951), amb una introducció que situava la mort de la noia com «una mena de triomf moral de l’heroi tràgic»; és possible que, preses totes les distàncies, li semblés que el final de la seva Antígona 1939 podia arribar a llegir-se com a confirmació d’una visió del tràgic, que ell potser reputava idealitzant, estesa arreu sobretot des de la postguerra europea i de la qual el Sòfocles de Riba és efectivament una mostra entre les més insignes i significatives. No vol dir tampoc que Espriu en renegués, d’aquest tràgic, però sí implica que resituà la seva visió del sacrifici de la noia en un context de pragmatisme, de distanciament de l’heroisme; no certament per adherir-s’hi, personalment, sinó per deixar constància de com la indiferència moral i el possibilisme podia ser que assimilessin fins el més sublim i l’anul·lessin, cínicament integrant-lo.
L’Antígona d’Espriu és en tot cas una de les més grans tragèdies del segle XX i certament la millor de les tantíssimes que entre la de Sòfocles i avui s’hagin arribat a escriure; escrita en una època en què la represa brechtiana de la versió de Sòfocles coadjuvava a la presa de distància, no davant de l’heroisme, només, sinó sobretot davant de la lucidesa pragmàtica, indiferent i posibilista.
Salvador
Espriu i el teatre de postguerra:
La proposta de S. Espriu, tracta
de universalitzar la reflexió sobre els conflictes i no centrar-se tant amb la
guerra cívil Espanyola. Es basa en tocs d'enfrontaments bèl.lics i es mostra
contundent en el rebuig de la violència i de la irracionalitat (creu en el
Perdó i superació dels odis).
En la seva obra destaca una de les creacions dramàtiques fonamentals de
postguerra (Primera història d'Esther)
on es centra en temas bíblics com és freqüent en les seves obres. La seva obra
més important és Antígona, elaborada
en el fí de la guerra cívil Espanyola (1939) on exposa de forma dramàtica la
desfeta col.lectiva entre vençuts i vençedors.
