Mar i cel és una obra de teatre escrita per
Àngel Guimerà l'any 1888. Es tracta d'un tragèdia romàntica escrita durant la
primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l’any 1890. Està
escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s’aprecien els
trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels
personatges, que es mouen en ambients romàntics.
L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar
durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre
un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i
està escrita en decasíl·labs blancs.
TEMA DEL LLIBRE
La idea central que l'autor transmet és una
observació sobre com dues persones de creences diferents són capaces
d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest
cas la seva religió i la seva manera de viure.
ARGUMENT
Primer
acte
Per a començar es fa una petita introducció
situant els fets que desprès marcaran l'obra, l'expulsió dels moriscos.
Saïd és el capità d'un vaixell de corsaris
algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la
seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i
la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que
van matar el seu pare, la mare va decidir marxar amb l'expulsió dels moriscos
de 1609.
Som en alta mar i en un vaixell de corsaris
que acaben de guanyar una batalla i han aconseguit un gran botí, un grup de
cristians. Els pirates musulmans tenen presos a unes persones cristianes,
d'alts càrrecs a Espanya. Saïd, l'arraix, està greument ferit i sabem que
Ismul, el metge, és mort i que l'única que el pot atendre és Blanca, la
presonera cristiana que anava per a monja. Saïd ordena que li portin la
cristiana perquè li curi les ferides. Entre els corsaris es destaquen els
següents: Hassèn, la mà dreta de Saïd, fidel com un gos; Malek, rival en el
poder sobre el vaixell i Joanot, personatge que es manifesta ambigu i demostra
la seva gran enyorança del món cristià.
Entre els cristians, a part de Blanca,
apareixen Carles, el seu pare, i Ferran, cosí de Blanca i enamorat d'ella des
de la seva infantesa, abans de fer-se novícia. Agraït per la cura, Saïd li
otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps
s'enamora d'ella. A través de les trobades per curar Saïd, Blanca ha sentit
aparèixer dins seu un sentiment d'amor - compassió que la fa sentir molt
culpable. Decideix matar-lo amb el seu punyal però no pot. Just en aquell
moment entra un pirata. Després d'estar discutint ell explica a Blanca la seva
història de quan era petit i de per què va acabar exercint com a corsari (a
l'obra en aquest moment es pot apreciar un indici que hi haurà amor entre
aquests personatges, Saïd i Blanca). Quan Saïd li explica a Blanca la història dels
seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha
enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons
diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Segon
acte
Joanot, el cristià renegat, serveix el menjar
als presoners, que comencen a desesperar-se de la seva situació. El sentiment
amorós entre el pirata i la novícia va fent-se cada cop més fort. Malek vol
matar Ferran i Saïd li diu que és un covard, el destitueix com a segon del
vaixell i nomena Joanot en el seu lloc. En un monòleg, Joanot confessa que va
matar la seva dona perquè era adúltera. Saïd, que ha permès que els cristians
es parlin, escolta com Ferran confessa el
seu amor a Blanca i sent una gelosia incontenible. Mana que matin Ferran i
Carles, però Blanca li diu que ella no estima Ferran i aconsegueix que siguin
perdonats. Joanot, que també havia defensat els cristians, es baralla amb
Malek.
Saïd intervé en la batalla i en el seu moment
més àlgid s'anuncia que es veu terra. L'arraix, per salvar Blanca ordena tornar
enrere la nau mentre, a dalt, Joanot ha organitzat la revolta dels cristians
contra els musulmans. Al final Joanot, un cristià renegat, company dels
musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del
vaixell i maten als pirates. Els cristians
guanyen la batalla i quan intenten matar Saïd, Blanca s'interposa.
Tercer
acte
Els cristians governen la nau i relaten la
batalla que s'ha esdevingut. Blanca munta guàrdia al camarot de Saïd perquè
ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el
punyal que guarda zelosament. Tots intenten convèncer-la que deposi la seva
actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la
i s'adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i
mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella,
surt Saïd del camarot. Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la
desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l'emoció.
Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca.
Quan
Saïd s'acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva
filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però
Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos
salten al mar, morint
Al final, la mort dels dos protagonistes és
l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un
és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort. Mig
moribunds, es llancen al mar tots dos.
L'ACCIÓ DRAMÀTICA
Una bona història teatral és aquella que capta
l'atenció de l'espectador des de la primera
escena i manté expectant fins que baixa el teló per darrera vegada. És
aquella que ens presenta un heroi que es troba immers en un conflicte i la
lluita contra aquest conflicte fa que canviï la seva vida i el seu entorn. És
la història d'un canvi, d'una transformació. És, per tant, una qüestió d'acció
dramàtica. Això vol dir que els fets que es mostren no són gratuïts, sinó que
tenen la missió de fer-la evolucionar, de convertir-la en material dramàtic, en
teatre.
Totes les obres que segueixen un esquema
clàssic presenten una estructura tripartida: hi ha el plantejament de la
situació, la presentació del conflicte,el nus, i el seu desenllaç.
Introducció
L'inici d'una obra és fonamental. La primera
escena de teatre presenta els personatges, descriu la situació i dóna - ja des
dels primers diàlegs- els indicis de quin serà el conflicte. L'autor ha
d'introduir-nos en la situació sense fer-la del tot explícita. L'aparició
d'algun personatge ambigu, l'omnipresència del protagonista absent, la
formulació de paraules de doble interpretació, la presència d'algun objecte
inquietant són hàbils recursos d'un bon dramaturg.
L'aparició d'un objecte pot emprar-se per
anticipar esdeveniments posteriors. És un efecte molt utilitzat en el cine, per
exemple: la càmera enfoca un objecte puntual, cosa que fa que l'espectador s'hi
fixi i que cregui que tindrà fortes conseqüències dramàtiques.
El teatre i la literatura utilitzen altres
recursos per anticipar els esdeveniments de la trama: per exemple, un somni o
l'aparició d'un ésser sobrenatural donen pistes del que s'esdevindrà
posteriorment.
Les acotacions teatrals ens donen informació
sobre els moviments, les accions, els estats anímics dels personatges.
Nus
Quan la història arriba al seu punt més àlgid,
es diu que s'ha arribat al clímax, al nus, al moment de màxima tensió. És quan
l'espectador creu que el conflicte és a punt de resoldre's i l'acció dramàtica
es decantarà cap a un o altre cantó. Es poden donar situacions falses i crear
noves expectatives i aconseguir, així, mantenir tensa l'atenció.
Desenllaç
A la tragèdia els personatges es veuen
finalment anul·lats per la fatalitat. En canvi, al drama, els personatges tenen
la possibilitat d'escapar del seu destí.
Gènere
teatral, tragèdia romàntica en tres actes, dividit en
3 parts:
Plantejament:
Acte I. un
vaixell de cristians és capturat per un de moriscos.
Nus: Acte II. Blanca, cura les
ferides a en Saïd, i un dia, en Saïd li explica la història dels seus pares i
commou Blanca, fins el punt de fer-la plorar. Els dos s'estranyen molt dels
seus sentiments per l'altre ja que són de religions i cultures oposades que
s'odien, però malgrat tot s'enamoren.
Desenllaç: Acte III. Saïd i Blanca acaben
declarant-se. El pare renega de la filla perquè estima Saïd. Els cristians es
fan amb el vaixell i només queda en Saïd de morisc, i en Carles vol matar-lo, i
al disparar-li amb la pistola, Blanca s'interposa i rep ella la bala. En Saïd
en veure-ho, es llança al mar amb ella i moren els dos.
LA HISTÒRIA COM A CONTEXT
Els romàntics retornen a la història, a l'edat mitjana. Seleccionen uns esdeveniments de la història real i es recreen teatralment.
Guimerà a Mar i cel, però, fa que la història
funciona ben bé com a marc; gairebé com a escenografia. Escull un moment
concret del passat, carregat de tensió dramàtica, per fer de referent a un
drama humà de gran transcendència. La barreja dels dos conflictes dóna a l'obra
una gran riquesa i expressivitat. Si, a més a més, aquest conflicte és
universal - el racisme, les dictadures, la marginació social-, eleva els seus
herois a la categoria de mites exemplars.
L'acció de Mar i cel transcorre vint anys després de l'any
1609, any en què s'inicia l'expulsió dels moriscos. Aquests fets reals s'utilitzen
per crear les circumstàncies d'un amor impossible entre un jove morisc
convertit en pirata, Saïd, i una donzella cristiana, Blanca. En aquesta obra el
context històric s'aprofita per crear un marc idoni en el qual es desenvolupi
la història d'un amor impossible. S'aprofita aquest moment històric de
conflicte i enfrontament per construir la personalitat d'un heroi de ficció
PRECEDENTS:
L'any 1568 els moriscos de Granada es
rebel·laren i mantingueren la seva insurrecció durant dos anys. Des d'aleshores
el temor a una nova revolta morisca, en combinació amb els turcs i els pirates
barbarescos que dominaven el Mediterrani, creà un recel creixent contra ells.
El perill turc era ben real, com ho demostra que l'any 1559 arribessin a fer
6.000 captius a Ciutadella. Arran d'aquest fet Felip II pensà seriosament a fer
evacuar les Illes. A aquest recel s'uní la tendència a la intransigència
religiosa que dominà el regnat de Felip II, ben secundat per la inquisició.
Aquest procés culminà en l'ordre d'expulsió dels moriscos, l'any 1609, sota el
regant de Felip III.
L'expulsió afectà en gran manera el País
Valencià, d'on hagueren d'emigrar entre 120.000 i 170.000 moriscos, que
representaven una tercera part de la població. Al Principat se n'expulsaren uns
4.000 concentrats a Tortosa i Lleida. La marxa dels moriscos suposà la ruïna de
tota l'economia valenciana, per la sèrie encadenada de fenòmens econòmics i
socials que comportà i per la dura reacció senyorial, que impedí una ràpida
repoblació.
L'expulsió dels moriscos suposà la caiguda de
la producció agrícola valenciana per la greu disminució de la població i
l'escassetat de mà d'obra, tant al camp com a la ciutat. I també provocà un
gravíssim problema de crèdit pels "censals". Aquests eren uns préstecs
hipotecaris que els senyors feudals, i a vegades les aljames (comunitats de
moriscos) havien contret i que no podien pagar perquè l'expulsió els havia
suposat l'estroncament de la seva font d'ingressos. La manca de pagament
implicà la ruïna dels creditors, molts dels quals pertanyien a les classes
mitjanes urbanes o bé eren comunitats eclesiàstiques. Indirectament l'afer dels
"censals" motivà la fallida de la Taula de Canvi de la ciutat de
València.
L'AMOR
Si un tema és universal en tota la història de
la literatura és el tema de l'amor. Des dels seus orígens, es va repetint amb
gran insistència. És, probablement, el tema que millor permet analitzar i
entendre la condició humana amb tota la seva càrrega d'emocions i de dolor.
El recorregut del procés d'enamorament que
porta a una transformació comença amb uns indicis, uns somnis, uns fets
premonitoris i uns atzars sempre sorprenents. L'amor es presenta impensadament,
s'imposa i mai se sap com.
A continuació apareixen els dubtes. L'amor és
revolució, modifica tots els esquemes coneguts, fa veure la realitat d'una
altra manera i a vegades la seva força fa por. Blanca després d'adonar-se que
el seu sentiment d'amor- compassió- vers Saïd és una traïció per als cristians, intenta matar-lo. Però no
pot i cau desmaiada en els seus braços.
I Saïd mostra les seves contradiccions
internes. Ell mateix se sorprèn enamorat. Després dels indicis ja és plenament
conscient que estima. Saïd ens fa sentir l'amor a flor de pell gràcies a la
manera com l'expressa a través de diversos recursos retòrics (antítesi,
comparació, metàfora, hipèrbole...).
L'amor es barreja amb un fort sentiment de
culpa. Aquest fet dóna una gran intensitat i dramatisme a l'expressió de
sentiments.
Després, en el procés amorós hi ha la
confirmació. El personatge enamorat, tot desconsolat, sospira perquè ha perdut
l'esma de fer qualsevol cosa. La passió amorosa trasbalsa l'esperit i els
sentits, només es vol estar amb la persona estimada.
L'amor que sent Blanca es barreja amb la
compassió. Blanca, que volia ser monja, ha de sentir necessàriament l'amor
d'aquesta manera: la misericòrdia de la creient es transforma en
amor-compassió. Saïd sent amor però també passió, un amor més físic.
Per als romàntics, l'amor és una experiència
gairebé mística a través de la qual les
ànimes dels enamorats arriben a una eterna comunicació espiritual. És també una
experiència tràgica abocada a la mort, plena de dolor i desesperació.
Aquesta concepció romàntica hi és també a Mar
i cel: la persona estimada és un ésser extraordinari, el concepte d'amor únic i
irrepetible que expressen els personatges i el desenllaç imminent i previsible
d'aquest amor.
L'enamorat, trasbalsat completament per
l'experiència de l'amor, sent que els seus sentiments són únics i irrepetibles.
Per això quan es declara necessita demostrar la immensitat del seu amor.
Per als romàntics l'amor està unit fatalment a
un final tràgic. L'estreta relació entre amor i mort, no és una característica
única del romanticisme. L'experiència abassegadora de l'amor arrossega de tal
manera l'individu que en alguns moments sembla que l'anul·la.
PERSONATGES
PERSONATGES
PRINCIPALS
Totes les històries dramàtiques tenen el seu
protagonista, que s'enfronta amb un personatge oposat, el seu antagonista.
Aquest protagonista ha d'estar molt ben definit perquè pugui resultar
versemblant i pugui suportar tot el pes de l'acció dramàtica. Ha de tenir una
forta densitat humana, ha de ser contradictori i conflictiu, únic, irrepetible,
complex, ric en matisos, lliure, capaç de patir la gran transformació que
propiciaran els fets dramàtics.
La bona caracterització del personatge
principal és decisiva per al desenvolupament del drama. Això és especialment
important en el teatre romàntic que exalta i mitifica l'heroi. El Romanticisme
dóna a l'heroi un protagonisme total. Aquesta figura es defineix per oposició a
l'entorn que l'envolta. És individualista, arrogant, valent, anticonvencional,
en definitiva, és lliure. Expressar el que sent, dir el que pensa de la manera
que li resulta millor és la seva consigna. És un ésser lliure i no s'avé a les
normes preestablertes. Però, també, i en conseqüència, és un gran solitari.
Hi ha una sèrie de característiques que són
pròpies dels herois romàntics: l'orfandat, el seu origen incert, la seva
marginalitat, el seu fort individualisme, el rebuig de les convencions
hipòcrites... El Romanticisme exalta la figura de l'heroi solitari i enigmàtic.
L'heroi romàntic sempre té una contrafigura
que és un personatge totalment oposat. L'antiheroi se'ns presenta com un
personatge amb poques qualitats i els seus mòbils en general són mesquins.
PERSONATGES
SECUNDARIS
No tots els personatges tenen el mateix pes en
la història ni són clarament definits. Els personatges secundaris es
caracteritzen per informar l'espectador d'allò que no es veu en l'escena, per
fer de confidents de les tribulacions de l'heroi, per desdramatitzar moments
d'excessiva tensió, per fer comentaris i judicis que permetin al dramaturg fer
més explícit el seu missatge, etc. Són personatges plans, que no canvien i que
sempre són fidels a la primera imatge que hem tingut d'ells.
El cor era un element molt important a la
tragèdia grega. Estava constituït per un grup de personatges que tenien una
clara funció narrativa. Dialogaven amb els personatges principals, anticipaven
alguns fets, es lamentaven d'algunes accions i fins i tot feien comentaris
morals sobre el que passava a l'escenari.
Àngel Guimerà situa alguns dels seus drames en
grups humans socials molt definits i fa que els personatges secundaris actuïn
d'una manera coral.
Els personatges són ambivalents, tots tenen
virtuts i defectes que configuren la seva descripció psicològica.
En la configuració d'un personatge hi ha tres
elements que són bàsics: el seu aspecte físic, la seva classe social i el seu
caràcter.
Blanca
És la protagonista de l'obra juntament amb
Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla de Carles i es
la cosina de Ferran. Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la
portaven cap a un convent per fer-la monja. És una dona sensible i molt
religiosa, això ho podem observar quan es posa a plorar per les paraules que
diu Saïd i durant tota l'obra està pensant si el que fa és correcte segons la
religió cristiana.
La seva família la volia casar amb el seu cosí
Ferran, però no la pressionen en cap moment perquè es casi amb ell.
Saïd
És el capità del vaixell musulmà. Al principi
de l'obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres
corsaris però a mida que va transcorrent l' obra es va fent més sensible per
causa de l'amor que sent per Blanca. Mostra una actitud agressiva respecte als
presoners cristians i especialment per Carles, el pare de Blanca. Al final de
l' obra mor juntament amb Blanca. El seu pare era musulmà i la seva mare era
cristiana.
Carles
És el pare de Blanca i el capità del vaixell
cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper
mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte a l'amor
que senten Blanca i Saïd. Al final de l'obra intenta matar Saïd però per error
fereix Blanca i aquest és el fet pel qual es tiren al mar per morir junts.
Ferran
És el cosí de Blanca. La seva família el volia
fer casar amb Blanca. Al final de l'obra es posa de part de la seva cosina i
Saïd, els intenta ajudar oferint-los una barca perquè puguin escapar del
vaixell i anar cap a Alger.
Joanot
És un cristià que està amb la tripulació del
vaixell musulmà. Té un paper important en l'obra pel fet que és el que allibera
els cristians i aquests poden fer-se amb el poder del vaixell. Sempre segueix
les ordres que se li manen i Saïd per recompensar-lo el nomena com a segon més
important del vaixell després del capità.
Hassen
És l'home de confiança de Saïd i fa tot el que
aquest li mana. El defensa sempre. Com ell mateix diu en l'obra: “Me diuen lo
seu gos: i ho só amb molta honra, que ell val més que tothom. Aquí es ma plaça:
lo gos vora son amo”
Malek
Al principi de l'obra és el segon més
important de la tripulació però Saïd li treu aquest càrrec perquè veu que li
pot treure la capitania. Sempre mostra una actitud crítica respecte al que fa
el capità i al final de l'obra és mort com tota la tripulació musulmana.
Osman i
Mahomet
Són dos tripulants musulmans que tenen un
paper secundari en l'obra i que es posen de part de Malek en alguns moments.
ACTIVITATS
1. Què creus que vol dir el títol de l'obra
Mar i cel ? Dóna una resposta argumentada amb exemples del llibre.
2. Descriu els personatges Blanca i Saïd, fes
una descripció física i psicològica dels dos personatges, ajuda't amb exemples
del llibre on es pugui exemplificar el que hagis comentat.
3 Quina situació històrica ens explica l'obra?
Ajuda't d'exemples del text.
4. Com està estructurada aquesta obra? Sabries
dir-me el per què? (Explica, breument, les característiques del gènere teatral
aplicades a l'obra).
5 Quin és el paper que juga a l'obra el
personatge de Joanot? Ajuda't d'exemples del text.
6. Podríem considerar l'obra Mar i Cel com a
tragèdia romàntica? Per què? Ajuda't d'exemples del text.
7. Comenta com és l'estil i el llenguatge
utilitzats per Àngel Guimerà en aquesta obra. Ajuda't d'exemples del text.
