Argument de Mar i Cel

. Mar i cel d’Àngel Guimerà.

Mar i cel és una obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888. Es tracta d'un tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins l’any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. En ella ja s’aprecien els trets principals del seu teatre com, per exemple, els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.

L’acció de Mar i Cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle XVII. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana. L'obra teatral compta amb tres actes i està escrita en decasíl·labs blancs.

TEMA DEL LLIBRE

La idea central que l'autor transmet és una observació sobre com dues persones de creences diferents són capaces d'estimar-se, deixant a una banda les seves diferències, com seria en aquest cas la seva religió i la seva manera de viure.

ARGUMENT

Primer acte

Per a començar es fa una petita introducció situant els fets que desprès marcaran l'obra, l'expulsió dels moriscos. 

Saïd és el capità d'un vaixell de corsaris algerians, que han fet presoners a un grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un mestís, el seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la Península Ibèrica. Com que van matar el seu pare, la mare va decidir marxar amb l'expulsió dels moriscos de 1609.

Som en alta mar i en un vaixell de corsaris que acaben de guanyar una batalla i han aconseguit un gran botí, un grup de cristians. Els pirates musulmans tenen presos a unes persones cristianes, d'alts càrrecs a Espanya. Saïd, l'arraix, està greument ferit i sabem que Ismul, el metge, és mort i que l'única que el pot atendre és Blanca, la presonera cristiana que anava per a monja. Saïd ordena que li portin la cristiana perquè li curi les ferides. Entre els corsaris es destaquen els següents: Hassèn, la mà dreta de Saïd, fidel com un gos; Malek, rival en el poder sobre el vaixell i Joanot, personatge que es manifesta ambigu i demostra la seva gran enyorança del món cristià.

Entre els cristians, a part de Blanca, apareixen Carles, el seu pare, i Ferran, cosí de Blanca i enamorat d'ella des de la seva infantesa, abans de fer-se novícia. Agraït per la cura, Saïd li otorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. A través de les trobades per curar Saïd, Blanca ha sentit aparèixer dins seu un sentiment d'amor - compassió que la fa sentir molt culpable. Decideix matar-lo amb el seu punyal però no pot. Just en aquell moment entra un pirata. Després d'estar discutint ell explica a Blanca la seva història de quan era petit i de per què va acabar exercint com a corsari (a l'obra en aquest moment es pot apreciar un indici que hi haurà amor entre aquests personatges, Saïd i Blanca). Quan Saïd li explica a Blanca la història dels seus pares, l'emociona fins a fer-la plorar i ella comprèn que també s'ha enamorat de Saïd, sentiment que els confon a tots dos, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.

Segon acte

Joanot, el cristià renegat, serveix el menjar als presoners, que comencen a desesperar-se de la seva situació. El sentiment amorós entre el pirata i la novícia va fent-se cada cop més fort. Malek vol matar Ferran i Saïd li diu que és un covard, el destitueix com a segon del vaixell i nomena Joanot en el seu lloc. En un monòleg, Joanot confessa que va matar la seva dona perquè era adúltera. Saïd, que ha permès que els cristians es parlin, escolta  com Ferran confessa el seu amor a Blanca i sent una gelosia incontenible. Mana que matin Ferran i Carles, però Blanca li diu que ella no estima Ferran i aconsegueix que siguin perdonats. Joanot, que també havia defensat els cristians, es baralla amb Malek.

Saïd intervé en la batalla i en el seu moment més àlgid s'anuncia que es veu terra. L'arraix, per salvar Blanca ordena tornar enrere la nau mentre, a dalt, Joanot ha organitzat la revolta dels cristians contra els musulmans. Al final Joanot, un cristià renegat, company dels musulmans, decideix alliberar els presoners, que es fan amb el control del vaixell i maten als pirates. Els cristians  guanyen la batalla i quan intenten matar Saïd, Blanca s'interposa.  

Tercer acte

Els cristians governen la nau i relaten la batalla que s'ha esdevingut. Blanca munta guàrdia al camarot de Saïd perquè ningú li faci mal i quan la volen fer fora, amenaça de suïcidar-se amb el punyal que guarda zelosament. Tots intenten convèncer-la que deposi la seva actitud. Joanot diu que es farà passar per Saïd i el salvarà; Ferran intenta convèncer-la i s'adona que està molt enamorada de Saïd, i finalment Carles imposa la força i mana que la facin sortir, però, en el moment que els soldats van cap a ella, surt Saïd del camarot. Es lliura a Carles i provoca la compassió de Ferran i la desesperació de Blanca. Carles intenta matar-lo, però es desmaia de l'emoció. Ferran decideix ajudar-los a escapar de nit, amb una barca.

 Quan Saïd s'acomiada de Blanca, apareix Carles. El pare de Blanca renega de la seva filla en saber que estima un musulmà i intenta matar Saïd disparant-li, però Blanca es posa al mig i és ferida per la bala. Saïd agafa Blanca i tots dos salten al mar, morint 

Al final, la mort dels dos protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos mons oposats, un és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort. Mig moribunds, es llancen al mar tots dos.

L'ACCIÓ DRAMÀTICA

Una bona història teatral és aquella que capta l'atenció de l'espectador des de la primera  escena i manté expectant fins que baixa el teló per darrera vegada. És aquella que ens presenta un heroi que es troba immers en un conflicte i la lluita contra aquest conflicte fa que canviï la seva vida i el seu entorn. És la història d'un canvi, d'una transformació. És, per tant, una qüestió d'acció dramàtica. Això vol dir que els fets que es mostren no són gratuïts, sinó que tenen la missió de fer-la evolucionar, de convertir-la en material dramàtic, en teatre.

Totes les obres que segueixen un esquema clàssic presenten una estructura tripartida: hi ha el plantejament de la situació, la presentació del conflicte,el nus, i el seu desenllaç.

Introducció

L'inici d'una obra és fonamental. La primera escena de teatre presenta els personatges, descriu la situació i dóna - ja des dels primers diàlegs- els indicis de quin serà el conflicte. L'autor ha d'introduir-nos en la situació sense fer-la del tot explícita. L'aparició d'algun personatge ambigu, l'omnipresència del protagonista absent, la formulació de paraules de doble interpretació, la presència d'algun objecte inquietant són hàbils recursos d'un bon dramaturg.

L'aparició d'un objecte pot emprar-se per anticipar esdeveniments posteriors. És un efecte molt utilitzat en el cine, per exemple: la càmera enfoca un objecte puntual, cosa que fa que l'espectador s'hi fixi i que cregui que tindrà fortes conseqüències dramàtiques.

El teatre i la literatura utilitzen altres recursos per anticipar els esdeveniments de la trama: per exemple, un somni o l'aparició d'un ésser sobrenatural donen pistes del que s'esdevindrà posteriorment.

Les acotacions teatrals ens donen informació sobre els moviments, les accions, els estats anímics dels personatges.

Nus

Quan la història arriba al seu punt més àlgid, es diu que s'ha arribat al clímax, al nus, al moment de màxima tensió. És quan l'espectador creu que el conflicte és a punt de resoldre's i l'acció dramàtica es decantarà cap a un o altre cantó. Es poden donar situacions falses i crear noves expectatives i aconseguir, així, mantenir tensa l'atenció.

Desenllaç

A la tragèdia els personatges es veuen finalment anul·lats per la fatalitat. En canvi, al drama, els personatges tenen la possibilitat d'escapar del seu destí.

Gènere teatral, tragèdia romàntica en tres actes, dividit en 3 parts:

Plantejament:  Acte I. un vaixell de cristians és capturat per un de moriscos.

Nus:  Acte II. Blanca, cura les ferides a en Saïd, i un dia, en Saïd li explica la història dels seus pares i commou Blanca, fins el punt de fer-la plorar. Els dos s'estranyen molt dels seus sentiments per l'altre ja que són de religions i cultures oposades que s'odien, però malgrat tot s'enamoren.

Desenllaç:  Acte III. Saïd i Blanca acaben declarant-se. El pare renega de la filla perquè estima Saïd. Els cristians es fan amb el vaixell i només queda en Saïd de morisc, i en Carles vol matar-lo, i al disparar-li amb la pistola, Blanca s'interposa i rep ella la bala. En Saïd en veure-ho, es llança al mar amb ella i moren els dos.

LA HISTÒRIA COM A CONTEXT

Els romàntics retornen a la història, a l'edat mitjana. Seleccionen uns esdeveniments de la història real i es recreen teatralment.

Guimerà a Mar i cel, però, fa que la història funciona ben bé com a marc; gairebé com a escenografia. Escull un moment concret del passat, carregat de tensió dramàtica, per fer de referent a un drama humà de gran transcendència. La barreja dels dos conflictes dóna a l'obra una gran riquesa i expressivitat. Si, a més a més, aquest conflicte és universal - el racisme, les dictadures, la marginació social-, eleva els seus herois a la categoria de mites exemplars.

L'acció de Mar i cel transcorre vint anys després de l'any 1609, any en què s'inicia l'expulsió dels moriscos. Aquests fets reals s'utilitzen per crear les circumstàncies d'un amor impossible entre un jove morisc convertit en pirata, Saïd, i una donzella cristiana, Blanca. En aquesta obra el context històric s'aprofita per crear un marc idoni en el qual es desenvolupi la història d'un amor impossible. S'aprofita aquest moment històric de conflicte i enfrontament per construir la personalitat d'un heroi de ficció

PRECEDENTS:

L'any 1568 els moriscos de Granada es rebel·laren i mantingueren la seva insurrecció durant dos anys. Des d'aleshores el temor a una nova revolta morisca, en combinació amb els turcs i els pirates barbarescos que dominaven el Mediterrani, creà un recel creixent contra ells. El perill turc era ben real, com ho demostra que l'any 1559 arribessin a fer 6.000 captius a Ciutadella. Arran d'aquest fet Felip II pensà seriosament a fer evacuar les Illes. A aquest recel s'uní la tendència a la intransigència religiosa que dominà el regnat de Felip II, ben secundat per la inquisició. Aquest procés culminà en l'ordre d'expulsió dels moriscos, l'any 1609, sota el regant de Felip III.

L'expulsió afectà en gran manera el País Valencià, d'on hagueren d'emigrar entre 120.000 i 170.000 moriscos, que representaven una tercera part de la població. Al Principat se n'expulsaren uns 4.000 concentrats a Tortosa i Lleida. La marxa dels moriscos suposà la ruïna de tota l'economia valenciana, per la sèrie encadenada de fenòmens econòmics i socials que comportà i per la dura reacció senyorial, que impedí una ràpida repoblació.

L'expulsió dels moriscos suposà la caiguda de la producció agrícola valenciana per la greu disminució de la població i l'escassetat de mà d'obra, tant al camp com a la ciutat. I també provocà un gravíssim problema de crèdit pels "censals". Aquests eren uns préstecs hipotecaris que els senyors feudals, i a vegades les aljames (comunitats de moriscos) havien contret i que no podien pagar perquè l'expulsió els havia suposat l'estroncament de la seva font d'ingressos. La manca de pagament implicà la ruïna dels creditors, molts dels quals pertanyien a les classes mitjanes urbanes o bé eren comunitats eclesiàstiques. Indirectament l'afer dels "censals" motivà la fallida de la Taula de Canvi de la ciutat de València.

L'AMOR

Si un tema és universal en tota la història de la literatura és el tema de l'amor. Des dels seus orígens, es va repetint amb gran insistència. És, probablement, el tema que millor permet analitzar i entendre la condició humana amb tota la seva càrrega d'emocions i de dolor.

El recorregut del procés d'enamorament que porta a una transformació comença amb uns indicis, uns somnis, uns fets premonitoris i uns atzars sempre sorprenents. L'amor es presenta impensadament, s'imposa i mai se sap com.

A continuació apareixen els dubtes. L'amor és revolució, modifica tots els esquemes coneguts, fa veure la realitat d'una altra manera i a vegades la seva força fa por. Blanca després d'adonar-se que el seu sentiment d'amor- compassió- vers Saïd és una traïció  per als cristians, intenta matar-lo. Però no pot i cau desmaiada en els seus braços.

I Saïd mostra les seves contradiccions internes. Ell mateix se sorprèn enamorat. Després dels indicis ja és plenament conscient que estima. Saïd ens fa sentir l'amor a flor de pell gràcies a la manera com l'expressa a través de diversos recursos retòrics (antítesi, comparació, metàfora, hipèrbole...).

L'amor es barreja amb un fort sentiment de culpa. Aquest fet dóna una gran intensitat i dramatisme a l'expressió de sentiments.

Després, en el procés amorós hi ha la confirmació. El personatge enamorat, tot desconsolat, sospira perquè ha perdut l'esma de fer qualsevol cosa. La passió amorosa trasbalsa l'esperit i els sentits, només es vol estar amb la persona estimada.

L'amor que sent Blanca es barreja amb la compassió. Blanca, que volia ser monja, ha de sentir necessàriament l'amor d'aquesta manera: la misericòrdia de la creient es transforma en amor-compassió. Saïd sent amor però també passió, un amor més físic.

Per als romàntics, l'amor és una experiència gairebé mística  a través de la qual les ànimes dels enamorats arriben a una eterna comunicació espiritual. És també una experiència tràgica abocada a la mort, plena de dolor i desesperació.

Aquesta concepció romàntica hi és també a Mar i cel: la persona estimada és un ésser extraordinari, el concepte d'amor únic i irrepetible que expressen els personatges i el desenllaç imminent i previsible d'aquest amor.

L'enamorat, trasbalsat completament per l'experiència de l'amor, sent que els seus sentiments són únics i irrepetibles. Per això quan es declara necessita demostrar la immensitat del seu amor.

Per als romàntics l'amor està unit fatalment a un final tràgic. L'estreta relació entre amor i mort, no és una característica única del romanticisme. L'experiència abassegadora de l'amor arrossega de tal manera l'individu que en alguns moments sembla que l'anul·la.

PERSONATGES

PERSONATGES PRINCIPALS

Totes les històries dramàtiques tenen el seu protagonista, que s'enfronta amb un personatge oposat, el seu antagonista. Aquest protagonista ha d'estar molt ben definit perquè pugui resultar versemblant i pugui suportar tot el pes de l'acció dramàtica. Ha de tenir una forta densitat humana, ha de ser contradictori i conflictiu, únic, irrepetible, complex, ric en matisos, lliure, capaç de patir la gran transformació que propiciaran els fets dramàtics.

La bona caracterització del personatge principal és decisiva per al desenvolupament del drama. Això és especialment important en el teatre romàntic que exalta i mitifica l'heroi. El Romanticisme dóna a l'heroi un protagonisme total. Aquesta figura es defineix per oposició a l'entorn que l'envolta. És individualista, arrogant, valent, anticonvencional, en definitiva, és lliure. Expressar el que sent, dir el que pensa de la manera que li resulta millor és la seva consigna. És un ésser lliure i no s'avé a les normes preestablertes. Però, també, i en conseqüència, és un gran solitari.

Hi ha una sèrie de característiques que són pròpies dels herois romàntics: l'orfandat, el seu origen incert, la seva marginalitat, el seu fort individualisme, el rebuig de les convencions hipòcrites... El Romanticisme exalta la figura de l'heroi solitari i enigmàtic.

L'heroi romàntic sempre té una contrafigura que és un personatge totalment oposat. L'antiheroi se'ns presenta com un personatge amb poques qualitats i els seus mòbils en general són mesquins.

PERSONATGES SECUNDARIS

No tots els personatges tenen el mateix pes en la història ni són clarament definits. Els personatges secundaris es caracteritzen per informar l'espectador d'allò que no es veu en l'escena, per fer de confidents de les tribulacions de l'heroi, per desdramatitzar moments d'excessiva tensió, per fer comentaris i judicis que permetin al dramaturg fer més explícit el seu missatge, etc. Són personatges plans, que no canvien i que sempre són fidels a la primera imatge que hem tingut d'ells.

El cor era un element molt important a la tragèdia grega. Estava constituït per un grup de personatges que tenien una clara funció narrativa. Dialogaven amb els personatges principals, anticipaven alguns fets, es lamentaven d'algunes accions i fins i tot feien comentaris morals sobre el que passava a l'escenari.

Àngel Guimerà situa alguns dels seus drames en grups humans socials molt definits i fa que els personatges secundaris actuïn d'una manera coral.

Els personatges són ambivalents, tots tenen virtuts i defectes que configuren la seva descripció psicològica.

En la configuració d'un personatge hi ha tres elements que són bàsics: el seu aspecte físic, la seva classe social i el seu caràcter.

Blanca

És la protagonista de l'obra juntament amb Saïd. És cristiana i està presonera en el vaixell. És la filla de Carles i es la cosina de Ferran. Quan van ser assaltats pel vaixell musulmà, a ella la portaven cap a un convent per fer-la monja. És una dona sensible i molt religiosa, això ho podem observar quan es posa a plorar per les paraules que diu Saïd i durant tota l'obra està pensant si el que fa és correcte segons la religió cristiana.

La seva família la volia casar amb el seu cosí Ferran, però no la pressionen en cap moment perquè es casi amb ell.

Saïd

És el capità del vaixell musulmà. Al principi de l'obra es presenta com un home dur i que és respectat per part dels altres corsaris però a mida que va transcorrent l' obra es va fent més sensible per causa de l'amor que sent per Blanca. Mostra una actitud agressiva respecte als presoners cristians i especialment per Carles, el pare de Blanca. Al final de l' obra mor juntament amb Blanca. El seu pare era musulmà i la seva mare era cristiana.

Carles

És el pare de Blanca i el capità del vaixell cristià que va ser assaltat pels musulmans i sempre assumeix aquest paper mentre estan presoners. Sempre mostra una actitud de rebuig respecte a l'amor que senten Blanca i Saïd. Al final de l'obra intenta matar Saïd però per error fereix Blanca i aquest és el fet pel qual es tiren al mar per morir junts.

Ferran

És el cosí de Blanca. La seva família el volia fer casar amb Blanca. Al final de l'obra es posa de part de la seva cosina i Saïd, els intenta ajudar oferint-los una barca perquè puguin escapar del vaixell i anar cap a Alger.

Joanot

És un cristià que està amb la tripulació del vaixell musulmà. Té un paper important en l'obra pel fet que és el que allibera els cristians i aquests poden fer-se amb el poder del vaixell. Sempre segueix les ordres que se li manen i Saïd per recompensar-lo el nomena com a segon més important del vaixell després del capità.

Hassen

És l'home de confiança de Saïd i fa tot el que aquest li mana. El defensa sempre. Com ell mateix diu en l'obra: “Me diuen lo seu gos: i ho só amb molta honra, que ell val més que tothom. Aquí es ma plaça: lo gos vora son amo”

Malek

Al principi de l'obra és el segon més important de la tripulació però Saïd li treu aquest càrrec perquè veu que li pot treure la capitania. Sempre mostra una actitud crítica respecte al que fa el capità i al final de l'obra és mort com tota la tripulació musulmana.

Osman i Mahomet

Són dos tripulants musulmans que tenen un paper secundari en l'obra i que es posen de part de Malek en alguns moments.

ACTIVITATS 

1. Què creus que vol dir el títol de l'obra Mar i cel ? Dóna una resposta argumentada amb exemples del llibre.

2. Descriu els personatges Blanca i Saïd, fes una descripció física i psicològica dels dos personatges, ajuda't amb exemples del llibre on es pugui exemplificar el que hagis comentat.

3 Quina situació històrica ens explica l'obra? Ajuda't d'exemples del text.

4. Com està estructurada aquesta obra? Sabries dir-me el per què? (Explica, breument, les característiques del gènere teatral aplicades a l'obra).

5 Quin és el paper que juga a l'obra el personatge de Joanot? Ajuda't d'exemples del text.

6. Podríem considerar l'obra Mar i Cel com a tragèdia romàntica? Per què? Ajuda't d'exemples del text.

7. Comenta com és l'estil i el llenguatge utilitzats per Àngel Guimerà en aquesta obra. Ajuda't d'exemples del text.