Carner i el Noucentisme

•                              JOSEP CARNER

ASPECTES IMPORTANTS

1. Josep Carner com a poeta noucentista.
2. Els pretextos poètics.
3. El tractament simbolista.
4. La tensió entre realitat i ideal.
5. El distanciament poètic en relació amb la ironia.
6. L’objectivitat pretesa o real.
7. Ciutat, ciutadanisme i classicisme.
8. El món rural.
9. L’amor com a joc elegant.
10. L’amor com a fracàs sentimental.
11. La influència de la poesia anglesa.
12. Paisatge i jo líric.
13. El postsimbolisme com a superació del Noucentisme.
14. La preocupació per l’home i el seus límits.
15. L’abstracció existencial i el lirisme dels objectes i els paisatges.
16. L’efecte de la Guerra Civil i l’exili forçós en la poesia de Carner.
17. La narrativitat filosòfica de Nabí: solitud i missió del poeta.
18. Una poètica de l’exili: solitud, record, enyorança, elegia i retorn.
19. Llengua, tècnica poètica i virtuosisme: l’evolució formal de la poètica carneriana.

EL NOUCENTISME

El Modernisme es dóna per acabat l’any que va morir Joan Maragall, el 1911, com a data d’inici del Noucentisme s’ha pres el 1906. Cronològicament, per tant, el Modernisme i el Noucentisme són dos moviments que s’encavallen.
Aquest fet no té res d’estrany, sobretot perquè l’any 1906 el panorama polític, social i cultural europeu havia canviat notablement, i Catalunya, no ho oblidem, volia, per damunt de tot, seguir els passos d’Europa.
En literatura el Noucentisme va defensar el retorn a un classicisme formal.

1. Introducció

 1.1. La Lliga Regionalista i la creació de la Mancomunitat de Catalunya

El 1901 es va crear la Lliga Regionalistai, partit que recollia les aspiracions de la burgesia catalana. Durant les dues primeres dècades del segle XX va ser el mitjà amb què aquesta burgesia va voler dur a terme la seva revolució com a classe social.
Enric Prat de la Riba va ser qui va donar forma teòrica al projecte polític de la Lliga, primer a través del diari “La Veu de Catalunya” i després amb el llibre La nacionalitat catalana (1906): la idea era, primer, dur a terme l’acció “Catalunya endins” per aconseguir el control de les institucions públiques catalanes i reformar-les i, després, l’acció “Catalunya enfora” per reformar l’Estat espanyol i establir-hi una hegemonia catalana.
Aquest projecte polític conservador, defensor de l’Església, enfrontat a l’obrerisme i en estat d’alerta davant dels drets individuals democràtics, va atreure les simpaties d’una bona part dels intel·lectuals, que van col laborar en les diverses empreses que promovia la Lliga. Molts d’aquests intel·lectuals es van convertir en professionals de l’administració, a les institucions públiques catalanes que controlava la Lliga, i van ser els encarregats de tirar endavant el projecte ideològic i cultural d’aquest partit.
noucentisme. Un esbós d’aproximació, per Narcís Comadira; Noucentisme i literatura, per J. N. Santaeulàlia; Eugeni d’Ors, «Xènius», per Josep Murgades; Josep Carner. Un segle de cultura catalana, per Jaume Subirana; Josep Maria de Sagarra, per Marina Gustà; Josep Pla, per Cristina Badosa; Les obres mestres de Josep Carner i Carles Riba, per Jordi Carbonell.

El 1907 Prat de la Riba va ser elegit president de la Diputació de Barcelona, des d’on va anar configurant el programa de reforma de les institucions públiques catalanes i una fórmula autonòmica per a Catalunya.
El 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya v, resultat de la fusió de les quatre diputacions provincials catalanes, i Prat de la Riba en va ser nomenat president. Es va morir l’any 1917, però l’obra que havia començat va continuar fins al 1925, en què la Mancomunitat de Catalunya va ser dissolta, encara que des del 1923 va deixar de ser efectiva, arran del cop d’Estat del general Primo de Rivera.

1.2. Una concreció del programa polític de la Lliga: la lluita per la cultura

Amb el poder polític que va aconseguir la Lliga a la Diputació de Barcelona, primer, i a la Mancomunitat de Catalunya, després, Prat de la Riba va engegar un procés de renovació cultural basat en tres punts:
a) La creació d’una estructura docent, des de l’educació primària fins a l’alta investigació (es van potenciar les escoles de la Mancomunitat, on s’aplicava la tècnica de l’escola activa; es van crear els Estudis Universitaris Catalans, l’Escola Industrial, l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, l’Escola Superior d’Agricultura...).
b) La fixació d’una llengua literària (el 1906 es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana; el 1907 es va crear l’Institut d’Estudis Catalans, que es va ampliar el 1911; i el 1913 es van promulgar les normes ortogràfiques).
c) L’establiment d’una infraestructura cultural: una extensa xarxa de biblioteques (per exemple, el 1914 es va crear la Biblioteca de Catalunya), de museus (d’Art Romànic, Arqueològic...), de publicacions periòdiques (Empori, La Revista vi) i d’empreses editorials (la Societat Catalana d’Edicions, l’Editorial Catalana, la Fundació Bernat Metge...).

 1.3. El moviment noucentista

Noucentisme és una paraula que va popularitzar l’intel·lectual Eugeni d’Ors i des dels articles que va publicar a “La Veu de Catalunya” en una secció que va titular Glosari.
La va crear a imitació de la terminologia italiana emprada en història de l’art per anomenar certs segles amb l’enumeració de la centúria: Trecento, Quattrocento... En català, però, Noucentisme és un mot ambivalent: tant es pot referir a la centúria del segle XX com a l’adjectiu nou contraposat a vell.
El Noucentisme és el moviment politicocultural que, entre el 1906 i el 1923, aproximadament, recull les aspiracions dels capdavanters de la burgesia catalana, crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models de comportament social per fer possible la seva acció reformista.

L’any 1906 es considera la data d’inici del Noucentisme sobretot per tres fets importants: és l’any que la Lliga Regionalista guanya les eleccions, que Eugeni d’Ors comença a publicar el seu Glosari a “La Veu de Catalunya” i que Enric Prat de la Riba publica “La nacionalitat catalana”.
Tot i que es considera que la data de la fi del Noucentisme és el 1923, després del cop d’Estat del general Primo de Rivera, es pot dir que a partir del 1917 el moviment ja comença a davallar: després de la mort de Prat de la Riba, l’1 d’agost d’aquell any, la Lliga comença a decaure i es converteix en un partit cada cop més de dreta, defensor dels seus interessos de classe; per això els intel·lectuals trenquen el pacte que hi havien mantingut.
Tanmateix, les noves generacions van continuar la lluita per aconseguir els ideals que s’havien proposat tant els modernistes com els noucentistes, però fora dels esquemes rígids que havia marcat el Noucentisme.

 1.4. Ideologia i ideari del Noucentisme

Des del 1903 uns quants joves intel·lectuals encapçalats per Josep Carner  van publicar diversos articles d’opinió a la revista “Catalunya” on van anar definint les bases ideològiques del Noucentisme: literàriament, partien del rebuig de tot allò que tingués a veure amb el Modernisme, però en salvaven l’Escola Mallorquina i la prosa de Joaquim Ruyra ; defensaven l’artificiositat davant de l’espontaneisme modernista i el ciutadanisme per damunt del ruralisme.
Però el veritable ideòleg del Noucentisme va ser Eugeni d’Ors. A partir del 1906 Ors va començar a fer una tria seriosa del que havia aportat el Modernisme al Noucentisme: en va potenciar els aspectes que s’adeien amb els interessos de la classe social hegemònica, la burgesia, i en va bandejar els que li eren contraris.
A partir d’aquí va establir la ideologia del nou moviment, que es basava, sobretot, a considerar la raó i l’intel·lecte sempre per damunt del sentiment i de l’instint, i el principi de la realitat per damunt del principi del plaer; s’havien de defugir les postures extremes i es defensava la contenció i la laboriositat més que el geni creador.
Aquests pressupòsits es concretaven en l’exaltació del present (consciència de viure una nova era a causa dels canvis històrics que es produïen) i la revisió del passat (entroncament amb la tradició clàssica –l’antiguitat i el Renaixement– i rebuig d’èpoques considerades negatives –l’edat mitjana i el romanticisme–).
Aquests postulats ideològics són la base de la formulació de l’ideari noucentista, que gira entorn d’uns mots clau que els noucentistes repetien contínuament per arribar a imposar el que significaven.

Intervenció

Eugeni d’Ors va aplicar aquest mot a l’acció que s’havia de dur a terme perquè tots els afers públics funcionessin correctament. Es tractava, per tant, d’intervenir activament per canviar les coses, d’actuar, d’exercir una funció dirigent sobre la societat. Quan aquesta intervenció la va referir als afers polítics la va anomenar més concretament imperialisme; quan la va referir als afers estètics i literaris, arbitrarisme.

Imperialisme

Aquest terme, que era una manera còmoda de no haver de fer servir el mot nacionalisme, subratllava el caire antiseparatista del catalanisme burgès i recollia l’aspiració de la burgesia d’enderrocar l’Estat oligàrquic i reemplaçar-lo per un Estat burgès modern. Incloïa també la justificació que obligava un sector d’intel·lectuals a construir una estructura institucional per modernitzar Catalunya.

Arbitrarisme

Eugeni d’Ors va aplicar un mot a una manera de fer, aquesta vegada en l’àmbit estètic i literari, que es contraposava directament a l’espontaneisme: l’arbitrarisme, o sigui, el dret i el deure del creador d’intervenir en la seva obra per dominar-la i ordenar-la amb voluntat transformadora.
No deixa de ser el mirall de l’intervencionisme aplicat a la cultura, de manera que des de la política fins a la societat i la creació literària s’ha de tenir el poder de triar i aplicar les convencions artificioses que calguin.

Classicisme

Tot i que el concepte de classicisme ja l’havia incorporat el moviment modernista, en el Noucentisme es converteix en una consigna d’ordre, embolcallada amb la preceptiva estètica adient, per crear un sistema regulador de la vida social i política. A Catalunya el classicisme substitueix una tradició i un llenguatge propis com a punt de referència.
Mediterranisme
Si el classicisme comporta el seny i la raó, el mediterranisme hi aporta la claror del paisatge mediterrani, com a contraposició a les boires nòrdiques que havia assimilat el Modernisme. I també significa el retorn als orígens i el llegat del classicisme pel que fa a l’organització política de les ciutats Estat gregues. La ciutat és el centre entorn del qual s’estructura la societat burgesa en contra de la influència que encara exercia el món rural. La Catalunya-ciutat, identificada amb Barcelona, va ser un dels ideals polítics de la Mancomunitat.

Civilitat

La ciutat era el marc ideal per demostrar que l’home, amb l’acció conjunta d’imperialisme i d’arbitrarisme, havia de tendir a la civilitat com a model de vida europeu perfecte. Era important anar imposant aquest mot clau davant la conflictivitat social que justament es vivia en aquella època.
Obra ben feta
I, realment, el que pretenien els noucentistes amb tot aquest ideari era vetllar per la perfecció com a objectiu final. Calia treballar molt per poder acostar Catalunya al model de capitalisme competitiu europeu, que entén que per damunt de tot, fins i tot per damunt de l’obrer, hi ha d’haver la satisfacció de la feina ben feta.

 1.5. La normalització lingüística

Després de tres segles en què el català havia anat perdent ús social per reduir-se a l’ús familiar, la Renaixença, influïda pel naixent Romanticisme, havia fet la identificació entre llengua i pàtria, fins al punt que l’una es va convertir en el símbol de l’altra. Els modernistes van intentar dur a terme la unificació de la llengua, però els va faltar unitat i, sobretot, un poder polític darrere.
El Noucentisme va aconseguir aquest objectiu gràcies al poder polític de la Mancomunitat. Bé que la Mancomunitat no va fer una política lingüística pròpiament dita, va dur a terme la unificació del català com a llengua de cultura per equiparar-la amb les altres llengües europees.
Amb aquest objectiu, l’any 1906 es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en què van participar romanistes europeus que van contribuir a la consolidació científica del català. Més tard, el 1911, es va crear la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i Prat de la Riba va posar al capdavant de les oficines lexicogràfiques d’aquesta secció un home clau en la normativització de la llengua: Pompeu Fabra
Per dur a terme la reforma lingüística, Fabra es va basar en cinc criteris, que corresponen a alguns dels preceptes del programa teòric del Noucentisme:
a) Creació d’un registre supradialectal a partir del dialecte barceloní que incloïa les característiques més rellevants de les altres varietats de la llengua.
b) Economia lingüística, que consistia a simplificar les formes per facilitar-ne la màxima difusió.
c) Especificitat, que consistia a accentuar aquells trets característics de la llengua que posen més en relleu la seva identitat.
d) Funcionalització, que tenia en compte l’adopció de solucions de les formes més usuals.

e) Intel·lectualització, que comportava l’adopció dels recursos necessaris perquè la llengua pogués expressar tant el registre científic com l’humanista.
Les Normes ortogràfiques van ser publicades l’any 1913; l’any 1917, el Diccionari ortogràfic, i el 1918, la Gramàtica catalana. L’obra de Pompeu Fabra va culminar el 1932 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

 1.6. La literatura noucentista

El Noucentisme, per tant, no va ser un moviment estrictament literari. Va crear tota una ideologia sobre com havia de ser la literatura, perquè considerava que la literatura havia d’estar al servei d’unes idees d’ordre social que reflectissin una doctrina política.
Com a moviment ciutadà, i com a reacció contra el ruralisme, el Noucentisme va bandejar la literatura d’ambientació rural en què les forces tel·lúriques actuen d’una manera incontrolada. Per contra, va propiciar el tema urbà, on els personatges actuen amb educació i la natura hi és domesticada.
Per tal d’imposar els valors que defensava el moviment, la literatura només podia reflectir la realitat tal com volia que fos, no tal com era. Per això, el primer aspecte de la literatura noucentista que cal destacar és l’artifici, resultat d’una recerca tècnica, deliberada i astuta.
En un art així, hi té una importància fonamental la perfecció formal. Aquest ideal de perfecció només es podia aplicar a un gènere literari: la poesia. Per això la literatura noucentista es redueix bàsicament a la producció poètica.

 Eugeni d’Ors

2.1. Vida

Eugeni d’Ors va estudiar dret filosofia i lletres. Atret pel periodisme, va començar a col·laborar al setmanari “El Poble Català” amb el pseudònim de Xènius, amb el qual es va consagrar quan va entrar a treballar a “La Veu de Catalunya” el 1906.
El 1911 Enric Prat de la Riba el va nomenar secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans. Des d’aquest càrrec, Eugeni d’Ors va dur a terme la seva tasca com a organitzador de la política cultural del Noucentisme.
Després de la mort d’Enric Prat de la Riba va ser elegit president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch, amb el qual Eugeni d’Ors era incompatible. El 1921 va deixar Catalunya i ja no va tornar a escriure mai més en català.

2.2. Obra

Eugeni d’Ors és l’autor d’una única obra: el Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari, inventat per ell: la glosa (Ors mateix en confirma la invenció pel fet que, després de la reforma ortogràfica de l’any 1913, no en va voler canviar la grafia). Es tracta d’un assaig breu, no superior a una pàgina, que amb un estil enlluernador mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva.
Per mitjà de les gloses Eugeni d’Ors va exposar tot el programa del Noucentisme. I com que es tractava d’una reforma, per dur-la a terme va crear un llenguatge nou. Ors fa servir un estil molt particular que es caracteritza pel to parabòlic que té: hi abunden els símils, i l’expressió, especialment la sintaxi, és barroca i fa ús de recursos efectistes per atraure l’atenció del lector.
Ors no és solament l’ideòleg del Noucentisme, sinó un literat. Va publicar llibres muntats a partir d’una colla de gloses referides a un mateix tema. D’entre totes convé destacar La Ben Plantada, en què s’explica l’estiu d’una noia, la Ben Plantada, que Xènius converteix en símbol de la Catalunya noucentista i en la personificació dels valors de la classe burgesa.

4 Josep Carner

4.1. Vida

Josep Carner començar a col·labora a dotze anys a la revista “L’Aureneta”, i a tretze començava alhora les carreres de dret i de filosofia i lletres. El 1899 va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona.
A partir del 1902 ja el trobem com a col·laborador assidu a “La Veu de Catalunya” i de director d’una revista literària, “Catalunya”. El jove Carner aviat es converteix en un punt neuràlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant.

Però quan, l’any 1921, va entrar a formar part de la diplomàcia, es va allunyar físicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte amb e món intel·lectual i polític català. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va instal·lar definitiva ment a Bèlgica.

4.2. Obra

Josep Carner va publicar, el 1904, el seu primer llibre de poesia, el Llibre dels poetes, on es començava a perfilar una poesia treballada, uns versos entre la ironia i la tendresa. I, com si Carner jugàs a fer exercicis retòrics, va publicar el 1905 el Primer llibre de sonets i el 1907 el Segon llibre de sonets, que atemptaven contra la moda encara influent del Modernisme. Però va ser la publicació d’El fruit saborosos el 1906 que va imposar la figura de Carner per damunt de qualsevol altre poeta del seu temps.
Van ser els llibres de poesia que va publicar entre 1911 i 1924 els que el van fer “el príncep dels poetes”. Ja el mateix any 1911 va escriure Verger de les galanies, un exercici formal que recorda els tòpics heretats des d’antic sobre les dones: la virtut, la bellesa, la vanitat... D’un aire més romàntic és Les monjoies (1912), on el jo líric parteix de nou de la realitat quotidiana per idealitzar-la El 1914, amb la publicació de La paraula en el vent i Auques i ventalls, Carner assoleix la maduresa literària. El 1918 publica Bella terra, bella gent, amb un fort component patriòtic. Clou aquesta etapa La inútil ofrena (1924), antologia de poemes amorosos.
El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935) conformen una nova etapa de la seva poesia que es caracteritza per la reflexió i la introspecció sobre temes que ja havia tractat, sobretot el pas del temps.
La Guerra Civil i l’esfondrament que això va suposar del món que havia conegut van desembocar en la publicació l’any 1941, a l’exili, d’una de les obres més ambicioses del poeta: el poema narratiu Nabí. Des d’aquell moment i fins a la seva mort, Carner va dedicar-se a revisar la seva producció anterior per preparat la seva obra completa, encara que introduint-hi alguns poemes inèdits.
D’altra banda, tot i que Carner és conegut fonamentalment com a poeta, va publicar tres volums de proses sobre motius casuals de la vida quotidiana, a mig camí entre la narració i el periodisme, Les planetes del verdum (1909), La creació d’Eva (1922) i Les bonhomies (1925), i diverses obres de teatre, entre les quals destaca El giravolt de maig (1928).
Carner va escriure articles sobre teoria poètica on explicà la gènesi de la seva poesia, la Teoria de l’ham poètic, que es basa en el poder d’una sola paraula o d’un vers per començar a escriure un poema, com si la paraula fos un ham de pescar.
Pel que fa a la seva aportació a la llengua, Carner va tenir sempre una clara consciència de la bellesa que porta implícita l’idioma. Hi va incorporar neologismes, va recuperar arcaismes i va utilitzar molts mots populars i dialectals.

«Els fruits saborosos»

Els fruits saborosos és un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com fruits saborosos que s’han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d’una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica.
Cada poema presenta una etapa de la vida (infantesa, maduresa i vellesa) i un fruit (que s’esmenta sempre al títol del poema) com a símbol d’aquesta etapa; els protagonistes, majoritàriament dones i criatures, tenen noms clàssics, però no mitològics (Aglae, Iris, Mirtila, Agavé...).
La infantesa hi és tractada com una etapa de felicitat incondicional, i les criatures la viuen a través dels sentits com si hagués de ser eterna. Però si les criatures s’acosten a l’adolescència ja pensen més en el demà, i Carner aprofita per moralitzar: a “Els albercocs i les petites collidores”, Mirtila, previsora, diu a la seva amiga Iris que més val deixar albercocs (un fruit de final de primavera) a l’arbre perquè la mare en faci confitura per a l’hivern:
Diu Iris a Mirtila:
–Amiga, jo no sé...
¿Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer?
La maduresa és protagonitzada per dones, i es localitza, sobretot, entre l’estiu i la tardor: Carner les acosta al món quotidià que les envolta (la cuina, la cura dels fills, la maternitat, la sensualitat, la bellesa que se’n va...) també en un ambient plàcid i equilibrat i sempre emmarcat en una vida matrimonial perfecta. “Aglae i les taronges”, per exemple, presenta Aglae, una dona embarassada que pren una taronja de l’arbre (és un fruit de tardor), la mossega per extreure’n el suc i la deixa caure a terra. Carner, en uns versos magnífics, les identifica:

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.
Carner dedica sis poemes més a la vellesa, que no és tan idíl·lica com les altres dues etapes perquè, malgrat que en destaca la tranquil·litat i la dolçor, la solitud i la tristesa hi són ben presents: “Agavé i les castanyes” (un fruit de plena tardor) presenta una dona vella que viu sola en una casa molt gran, i tot i que el tractament que en fa Carner és de molta tendresa, l’acostament de la mort en soledat dóna al final del poema un to molt dur:
I les passades hores, com van tornant-se xiques,
i en les properes, quina foscor, quin fred mortal!
Agavé té les mans suaus i fredoliques;
planyent-la, sos anells ja són d’un or malalt.
Malgrat la proximitat de la mort, la malaltia, la solitud i la tristesa, ni els personatges ni les paraules de Carner es deixen endur mai per la tragèdia, sinó que qualsevol etapa de la vida, fins i tot la més dura, és acceptada, si cal amb dolça resignació. Es el caràcter noucentista, en què tot ha de ser harmònic, equilibrat, ordenat, perfecte, artificiós i classicitzant: arbitrari.

«El cor quiet»

Encara que les tècniques no canvien, a El cor quiet s’hi observa un canvi. Carner, en general, hi defuig la dispersió i concentra la seva atenció en la reflexió sobre la condició humana i, sovint, en l’evocació. El títol expressa aquesta serenitat (el cor del poeta intenta entendre el món des de la quietud) amb què s’enfronta a la realitat, una realitat que és molt lluny d’allò que havia imaginat i d’allò que pot entendre.
El cor quiet esdevé un llibre central en la seva trajectòria: és una síntesi perfecta de tot el seu pensament com a poeta. L’estructura també és perfecta, molt ben travada, de manera que la primera secció i l’última concentren el nucli sobre el qual gira tot el llibre.
“Les nits” ens presenta un àmbit en el qual tot és possible, fins i tot el misteri, perquè en el fons a la vida tot és misteri, i com més volem saber, més limitats ens sentim. L’últim misteri, és clar, és la mort (“La Mort ve a passejar-se cada nit / pel meu carrer, com un festejador, / i fa una serenata més fina que el sentit: / flautes d’angoixa i violins de por.”). Els dubtes l’aboquen a l’única explicació possible: la creença en Déu.
Tot i això, després d’un recorregut molt confiat per ambients i per paisatges diferents, el final del llibre recupera el tema inicial, com un cicle que es tanca, però ara des d’una òptica més madura, més serena, d’acceptació del dubte, de l’inconegut i de la mort.

Text (3)
És un recer per adormir
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui passi pena?
qui sap on mena!
Aquest camí tan fi, tan fi,
És a la vila o és al pi
qui sap on mena?
de la carena?
Qui sap si trist o somrient
Un lliri blau, color de cel,
acull a l’hoste?
diu: -Vine, vine!-
qui sap si mor sobtadament
Però: -No passis!- diu un vel
sota la brosta?
de teranyina.
Qui sabrà mai aquest camí
Serà drecera del gosat,
a què em convida!
rossola ingrata,
I és camí incert cada matí,
o bé un camí d’enamorat.
n’és cada vida!
colgat de mata?
Josep CARNER: “Cançoneta incerta”, El cor quiet.

Activitats del text 3
1. Fes l’estudi mètric del poema.
2. Partint del fet que aquest poema és una al·legoria de la vida, cerca totes les expressions metafòriques que hi facin referència.
3. Explica què és una al·legoria.

«Nabí»

Nabí és la història d’un home que vol trobar-se ell mateix. El marc bíblic i el personatge de Jonàs van servir de pretext al poeta: Jonàs és el personatge més divertit de la Bíblia, insòlit, amb una història que admet un cert vessant irònic per poder ser manipulada literàriament.
En hebreu nabí significa intèrpret, aquell que parla inspirat per Déu, i és justament el paper que du a terme Jonàs sense saber-ho. Però, qui és Jonàs? Jonàs és un home que al llarg de la seva vida ha de superar unes proves, entre les quals hi ha la de sortir del ventre d’un peix que se l’empassa durant uns dies.
El fet d’estar tancat, aïllat del món, en definitiva reclòs en ell mateix, fa que arribi a entendre el món que l’envolta, la tasca que li encomana Déu, i quan en surt, el que era incomprensió es converteix en comprensió, en saviesa.
Text (4)
Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d’un peix.
S’han envaït, d’una botada a l’embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu. dubte no m’heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.
Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes
o só llençat, d’un cop rabent,
a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes
l’estel en l’escata batent.
Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, corb esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.
Al manament de Déu neguí les meves passes.
-Qui et fos -vaig dir-li- inconegut!-
Per’xó sóc en les ones, car elles, jamai lasses,
de fer i refer tenen virtut.
Ell en l’abís de tot sement mon cos embarca
perquè hi reneixi per a Ell.
I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca
i Moisès en el cistell.
Oh lassos peus, oh mes cansades vagaries,
no m’haveu dat sinó dolors,
Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies
com el nonat sóc a redós.
I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,
dins l’impossible visc ardit.
I un dia, en llur follia, els savis hiperboris
diran que aquest peix no ha existit.
Josep CARNER: Nabí (fragment).

Activitats del text 4
1. Fes l’estudi mètric d’aquest fragment de Nabí.
2. Llegeix la història del profeta Jonàs, que s’explica al llibre homònim de la Bíblia, i mira d’interpretar el significat d’aquest fragment.
3. Per què el poeta es compara amb Noè i Moisès?

Comentari d’un poema
Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d’un infant.
Per’xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s’encanta davant d’una claror
i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s’acaba darrere del jardí.
En va la maduixera son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:
si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Josep CARNER: “Com les maduixes”, Els fruits saborosos.

Anàlisi del poema
El primer poema: estructura formal
“Com les maduixes” és el primer poema del llibre Els fruits saborosos. Es tracta, com ja hem dit abans, d’un llibre que conté divuit poemes, tots referits a un fruit com a símbol d’una època de la vida de l’home.
Formalment, es tracta d’un poema de vint-i-cinc versos alexandrins (amb una cesura perfecta a la sisena síl·laba) en una sola estrofa que alternen amb dos versos decasíl·labs seguits (el novè i el desè) i un sol vers hexasíl·lab (el dotzè). La rima és molt variada: en dos casos hi ha versos apariats, però la majoria funciona com als quartets, i la rima hi és creuada o encadenada, excepte els cinc últims versos, que formen un quintet si partim de la rima i, com veurem més endavant, pel contingut, i rimen d’aquesta manera: ABAAB.
Les maduixes, la primavera i la infantesa: Pandara
Carner ja posa a prova el lector només començar: una hipèrbaton desordena la sintaxi del primer vers, i l’al·literació del so nasal [m] ens trasllada de seguida al sentit del gust: “Menja maduixes l’àvia”. Però ens adonem de seguida que no és pas l’àvia la protagonista del poema, sinó que, com si es tractés del cicle de la vida, les maduixes les hi cull “la néta més petita”. Hauria estat estrany que fos un personatge de la vellesa perquè les maduixes “d’abans de Sant Joan” es cullen a la primavera, i la primavera és l’estació que simbolitza la primera edat de la vida, o sigui, la infantesa.
La protagonista és Pandara, amb un nom de ressons clàssics (Pandora és, segons la mitologia grega, la primera dona), i des del tercer vers fins al vuitè el poeta s’entreté a descriure com és aquesta criatureta amb un “sabeu” que, malgrat que el poeta no s’implica en cap moment, aquí busca la complicitat del lector: s’encanta, s’admira de les coses, encara no sap parlar... I al novè vers es recupera l’acció present del poema i trobem Pandara collint maduixes amb un vers en què Carner uneix forma i contingut en una imatge visual perfecta, perquè ens fa veure els ditets de Pandara: “tintat de rosa el capciró dels dits”.
Un món protegit, innocent, perfecte: el cel s’acaba darrere del jardí
L’acció continua, i Carner passa a descriure’ns com viu la petita enmig del món que l’envolta: protegida (“a redós del vent, / al jaç de maduixeres”), només li deixen veure “l’airet” que belluga “ombres lleugeres”, que no li fan ni por (amb una metonímia molt ben aconseguida, perquè l’airet no belluga les ombres, sinó les fulles que fan ombra), i aquest sentit de protecció se sintetitza en un vers meravellós que es converteix en el vers clau de tot el poema: “i creu que el cel s’acaba darrere del jardí”. Però no solament és el vers clau del poema, sinó que resumeix tota una filosofia: Pandara viu en un món innocent, pur, ordenat, tranquil. El món de Pandara, per tant, és com l’arcàdia noucentista, la perfecció; en definitiva, la felicitat
Un final cíclic: “petit i vermell i fresc com les maduixes”
Però sobretot la felicitat de Pandara és plena perquè “sempre ha vist el cel asserenat”. Ens vol dir Carner que la felicitat és la ignorància i que quan comencem a conèixer “la gropada i el xiscle de les bruixes” (metàfora del món dels adults) ja no podem ser feliços?
I, finalment, Carner clou el poema amb dos versos que reprenen el pretext de les maduixes (les tres últimes paraules són les mateixes paraules del títol del poema) en una estructura cíclica, perquè, després de descriure Pandara, ens ha descrit el món de Pandara, que en el fons era el nucli del poema, i ara ens el sintetitza: tot aquest món innocent, tranquil, lluny de pors i de problemes, “és petit i vermell i fresc com les maduixes”.


.

  Josep Carner i Puig-Oriol, Josep (Barcelona 1884 - Brussel·les 1970)

Escriptor. Publicà els primers escrits a «L’Aureneta» (1896). A la universitat milità en el moviment catalanista, i es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). A primeria del segle, dirigí revistes («Catalunya», «Empori», etc), col·laborà amb Pompeu Fabra a l’Institut d’Estudis Catalans, i fou redactor de «La Veu de Catalunya» (fidel a Prat de la Riba fins a la mort d’aquest). Col·laborà a publicacions molt diverses («La Publicitat», etc), i dirigí editorials.
 El 1921 ingressà en la carrera consular, i passà a la diplomàtica, la qual cosa l’allunyà en part de la vida catalana. Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les. El 1939 s’exilià a Mèxic, on fou professor universitari. De tornada a Brussel·les (1945), fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges; i, a Londres (1945-47), membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili

. Dels primers llibres, el Llibre dels poetes (1904), d’influència modernista, mostra ja la ironia que caracteritzarà la seva obra. Imposà el sonet amb dos llibres (1905 i 1907), i Els fruits saborosos (1906) és considerat una de les fites del Noucentisme. En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa. I després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918) i L’oreig entre les canyes (1920).
 Fora de Catalunya, la seva poesia es concentrà en el record. La inútil ofrena (1924), El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935) són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut clàssic.
Després de la guerra civil, publicà Nabí (1941), i continuà la revisió de l’obra poètica amb Paliers (1950), Llunyania (1952) i Arbres (1953).
 Les Obres completes. Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull inèdit Absència. En El tomb de l’any (1966) insisteix en el paisatge i en l’enyorança.
 També publicà teatre: Canigó (1910), El giravolt de maig (1928), la llegenda mexicana El ben cofat i l’altre (1951), i Cop de vent (1966).
 I en prosa: L’idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), La malvestat d’Oriana (1910), etc, i diversos reculls d’articles (Les planetes del verdum, 1918; Les bonhomies, 1925; i Tres estels i un ròssec, 1927).
Carner fou un gran traductor: Dickens, Shakespeare, Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll i l’antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935). El 1985 es publicaren els seus escrits d’exili: Prosa de l’exili (1939-62).

Etapes de Josep Carner com a poeta: 

• 1-Característiques d'alguns poemes noucentistes:

• Utilització del pretext, en comptes del desenvolupament d'un tema o l'exhibició d'un to: objecte o situació sotmesos a un procés literari artificiós,
• Aquest procés literari d'embelliment i i depuració crea una quotidianitat ideal, un país ideal, al servei d'una proposta ideològica.
• Tema central: reflexió estètica que supera el pretext i ofereix el contrast entre ideal literari i realitat (vida).
• Aquest contrast s'expressa des d'una perspectiva que consisteix en el distanciament intel·lectualitzat de la realitat a través de l'ús de la ironia.
• La ironia condiciona la lectura del poema de tres maneres:
• Habilitat compositiva que atorga valor al poema.
• Desacralització (destranscendentalització) que obté la complicitat del lector i destaca el caràcter de ficció literària.
• Connotacions ideològiques: element de civilitat consubstancial a la manera de ser catalana -en la Catalunya ideal- i fórmula moral per al perfeccionament de la societat.
• El poeta no expressa la seva subjectivitat en el poema: tractament objectiu dels temes.
• Dualitat camp-ciutat: burgesia amb valors assentats en el camp i en la tradició. Contingut ideològic conservador dels conceptes clàssics d'ordre, equilibri i harmonia.

• Etapes: 
• Noucentista (1904-1920)
• Postsimbolista (1921-57)
• Últims anys (1958-1970)

• Llibres de poemes noucentistes de Carner:

Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911),Les monjoies (1912), Auques i ventalls (1914), Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920).

Els fruits saborosos (1906): 

-Doble pretext: fruit que dóna títol a cada poema (n'hi ha 18) / hipotètica reflexió sobre el pas del temps.

-Caracterització dels personatges segons l'estadi vital: infantesa (innocència), maduresa (serenor), vellesa (resignació).

-Manipulació de l'idil·li clàssic (Teòcrit: Idil·lis -1,2-) amb l'objectiu de fixar uns valors morals repetits: previsió, domini de la natura, seny, serenor, control de les situacions, la família, la delectança en la contemplació de les petites coses o el saber treure profit de les circumstàncies.

-Influènciés: Miquel Costa i Llobera i Albert Samain.Auques i ventalls (1914):

En la primera edició constava de trenta-quatre poemes que oferien una visió de Barcelona al llarg de l'any. L'autor aconseguia fixar-hi algun instants especialment significatius. En el pròleg considera els poemes "flors de paper diarístic", cosa que situa el seu origen en col·laboracions de l'autor a "La Veu de Catalunya" que arrenquen de 1911. Concretament en un particular noticiari d'esdeveniments de l'època que apareixia en la secció Rims de l'hora. Són sempre poemes irònics sobre petits elements extrets de la quotidianitat -caràcter civilitzador de la ironia.  Hi apareixen els canvis de la vida ciutadana al lllarg del cicle anual, dels quals no queda exempt el propi poeta. El marc temporal dóna al llibre una cohesió estructural. La intencionalitat de l'obra combina l'embelliment de la quotidianitat amb l'arbitrarisme i el civilisme, d'acord amb la poètica noucentista. Hi incorpora diversos registres poètics, entre els quals els propis de la literatura popular de canya i cordill (auques, cobles i ventalls de la tradició costumista). La ciutat apareix distorsionada pel doble procés d'idealització i distanciament irònic. Possible lectura ideològica: imatge d'harmonia social en què els conflictes són pures anècdotes simpàtiques.

2-Indicis de canvi:

• Les monjoies (1912): Inflexió, rebuig del virtuosisme extrem, aparició d'un jo poètic que esdevé un protagonista (és més arbitrari que subjectiu); es manté, però, el distanciament entre la realitat i la idealitat del món de la poesia.

• La paraula en el vent (1914): història d'amor per una noia canetenca (Anna Domènech) al llarg d'un any -de primavera a primavera- en seixanta-cinc poemes; fracàs sentimental real, presència d'un jo poètic que madura des del desengany; el joc i la ironia deixen pas a  l'enyor i la tristor; per influència de la poesia anglesa -viatge a Anglaterra de 1913 i voluntat d'aprendre anglès per llegir els autors en la llengua original: cançó anglesa-, el paisatge és el correlat objectiu de l'estat d'anim del jo líric; retorn al simbolisme (temes característics i imatges inèdites per a Carner: fulles caigudes, mirall, àngel).Lectura de l'obra a càrrec d'Enric Mallorquí.

 Ressenya del llibre de Carles Riba a "La Veu de Catalunya" (18-7-1914, vespre).

Conclusió: el que atorga valor al llibre és la manera com el poeta ha transformat la seva planyívola història d'amor en un retrobament amb la tradició literària, que comprèn la imitació del petrarquisme (a banda que s'hagi vist en el títol la influència d'un vers del poema 212 del Canzoniere -"scrivo in vento" 1 i 2 -; l'ús del sonet en decasíl·labs i l'aparició del concepte abstracte personificat "Amor" en són proves), l'adaptació dels gèneres trobadorescos o la reelaboració de les formes poètiques populars. Hi ha versatilitat formal (sonet italià, sonet anglès, cançó tradicional) i varietat en la seqüència de registres anímics (optimisme ingenu, ressentiment o menyspreu, meditació introspectiva o melangia, assumpció de la serenitat).

Bella terra, bella gent (1918): moment de crisi del Noucentisme (conseqüencies polítiques i socials a Catalunya de la Gran Guerra). Llibre poc unitari: darrers vestigis d'ironia civil. La idealització conviu amb la petita tragèdia de la vida quotidiana.

• L'oreig entre les canyes (1920): influència de W. B. Yeats, The wing among the reeds (1899). Volum desigual i poc unitari. N'interessen els poemes breus amb tocs de lirisme. Tonalitat elegíaca amb serenitat horaciana de fons. (Paisatge i jo líric.)

3-El postsimbolisme com a superació del Noucentisme:

• Llibres de poemes postsimbolistes de Carner:

El cor quiet (1925), La primavera al poblet (1935), Nabí (1941), Llunyania (1952), Arbres(1953), Absència (1957), Bestiari (1964), El tomb de l'any (1966).

• El postsimbolisme en Josep Carner:
• Precupació per la condició de l'home: virtuts i limitacions de la persona humana.
• La humanització de la poesia es veu en l'augment del component existencial de molts textos (temes del record i l'enyorança) i en la complexitat de la reflexió moral (motius diversos, aprofundiment).
• Major riquesa de matisos en l'enfocament de la realitat, per apropar-s'hi o allunyar-se'n.
• Recerca de solucions a la preocupació sobre la condició de l'home: n'hi pot haver d'humanes (seny en la maduresa) o transcendents (fe religiosa).
• Voluntat d'abstracció: poesia de conceptes o la tendència creixent vers la metafísica.
• Menys presència de la ironia, la qual es confon amb la perspectiva de pietat i tendresa amb què el poeta contempla la vida humana.
• Augmenten l'evocació i la simbolització.
• Afany de màxima concentració i sintetització de l'emoció.
• En canvi, es desmarca del postsimbolisme pel que fa a la "poesia pura", la preocupació culturalista (poesia menys intel·lectualitzada), la preocupació teòrica sobre l'essència de la poesia i la recerca d'un absolut transcendent i superior. Carner connecta amb el postsimbolisme però manté la seva veu.

• Durant aquesta etapa hi ha dos camins en la poesia carneriana:
• Major aproximació als cànons postsimbolistes: poesia que tendeix a l'abstracció, que dóna preferència als rerefons metafísic, que deixa més explícita la moralització i que utilitza la imatge com a il·lustració de les conceptualitzacions. Culminació: Nabí(1941).
• Poemes de fixació lírica d'una escena: parteixen de la imatge externa, no de l'abstracció; si hi ha reflexió és implícita. Enllacen amb l'adaptació del simbolisme del Carner de l'anterior etapa. Perspectiva dominant del jo líric, més o menys subjectivat.Punt decisiu: La primavera al poblet (1935).

Poemes de

SUPERVIVENT D’UN CANT REMOT. Antologia poètica

Josep CARNER

AHIR

(escoltar http://soundcloud.com/lletra/ahir-josep-carner )

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella

com un pergamí

d’hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrera el jardí.

D’allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d’anys, sospira,

que ell se li morí!

Tants d’anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s’estimaren,

mai no s’ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De Llibre de poetes (1904)

  

LA POMA ESCOLLIDA

(escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=AcCXIPTU4M0 )

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

—Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant?                    

—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada,

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,           

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit—.

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,                                     

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.      

¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

D’Els fruits saborosos (1906)

COM LES MADUIXES

(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=N8dryZXcgEM )

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

              cull ara les maduixes arrupides,

              tintat de rosa el capciró dels dits.                             

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

                        al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                   

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.             

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes. 

D’Els fruits saborosos (1906)

LES LLIMONES CASOLANES

(escoltar >> http://soundcloud.com/vicensmartin/3-les-llimones-casolanes-21 )

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

D’Els fruits saborosos (1906  

CANÇÓ D’UN DOBLE AMOR

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!
Estimo l’altra, oh meravella!
Bella com l’una no m’apar,
fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

De Verger de les galanies (1911)

CAMPEROLA LLATINA

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada,

i el si d’una naixent promissió;

canta la teua boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.—

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

De Verger de les galanies (1911)

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

Si ran de la parada veieu el tram passar
tot ple de smarts o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
                  la bella dama del tramvia.

  La nua el seu ermini, gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
                 és de París o Guatemala.

  Tot d’una que l’heu vista, s’allunya a l’infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
                Ah, si hi pugéssim, ¿fóra eterna?

  Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s’allunyi, gens copsada;
si gaire l’escatíem, no fora tanmateix
                com la sobtà la llambregada.

  Car ella cal que baixi quan arribem —ço és,
que aquella maniobra subtil resulta vana—,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues,
               sollant la parla catalana.

  I no hi ha més manera: la dama se’ns ne va
o bé un detall la minva i un mot la deshonora.
Anem a peu, poetes, cercant de somiar
              l’alta bellesa duradora.

  Jovent, oh tu que cerques la joia o el renom!,
no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria.
Sovint les esperances que fan d’esquer són com
             la bella dama del tramvia.

D’Auques i ventalls (1914)

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),

    és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
    Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma i s’empeny ella mateixa,
    però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

D’Auques i ventalls (1914)

afegit a la segona edició

 

VORA LA MAR ÉS NADA

Vora la mar és nada l’estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.
    Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d’un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.
    Amor, ensenya’m una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:
    que al bon recer de l’oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

De La paraula al vent (1914)

EL DIA REVOLT

(escoltar >> http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/visor.php?acronim=aspc&acr_autor=carn&tipus=colo/arxiu&pos=8 )

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

    Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

   Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

   Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
—Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor—.

   Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si,  de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

   ¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

   Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

   Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

   Salut a la vida, del fons de la força infinita,

jamai destriada pel savi ni dita en cançó;

i a la visió, amb signes volubles escrita,

sospirant al lluny en dispersió.

  

   ¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda

cridi a la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?

Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;

salut a la Pàtria, no encara nascuda,

com l’hem somiada sos fills.

De Bella terra, bella gent (1918)

CANÇONETA INCERTA

(escoltar >> http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recursos?autor=278&titol=&tipus=0 )

Aquest camí tan fi, tan fi,
     ¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
     de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
    ¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
     n’és cada vida.

D’El cor inquiet (1925)

BEAT SUPERVIVENT

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades

—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plau eixa sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.

   Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d’un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tan servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol,  tot de biaix, us besa un fruit.

   Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!

   Qui un temps va ésser l’indolent donzell

ara en una illa de nocturna calma,
es sent  empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.

D’El cor inquiet (1925)

LA VIDA INCERTA

El riu s’emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

 Ve el sol roent, després les maltempsades ,

després, es farà gebre el serení.

   ¿L’abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d’argelagues i capçots?

   O bé en l’hivern, quan, l’alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

   quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

 i deserti les serres el senglar,

    ¿me n’aniré tot sol, no vist rodaire

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l’aire,

vers una primavera sense fi?

De La primavera al poblet (1935)

CANT IV

Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.
                 Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
                   i crec, dins el ventre d’un peix.

    S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,
                   ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:
                   Déu és el meu únic espai.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes

         o só llençat, d’un cop rabent,

a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

         l’estel en l’escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

         Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant una naixença

         dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

         —Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!—

Perxò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

         de fer i refer tenen virtut.

Ell en l’abís de tot sement mon cos embarca

         perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

         i Moïsès en el cistell.

Oh lassos pus, oh mes cansades vagaries,

         no m’haveu dat sinó dolors.

Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies

         com el no nat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,

         dins l’impossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

         diran que aquest peix no ha existit.

De Nabí (1941)

BÈLGICA 

(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=n_KRYWjdPx4 )

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carreres i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

   M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de paraules i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

   Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes maneres;

i cent paraigües eminents

farien –ai, badats– oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

   De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

–És el senyor de cada dia.

De Llunyania (1952)

 COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo só d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.—
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

De Llunyania (1952)

L’ALTRE ENYOR

     I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,
i tu, cansada i erta llunyania,
guerra, menant els corbs a confraria,
mort, amb els teus alans sense lladruc,

   ¿seré tornat al viure benastruc,
a aquell redós d’una collada pia,
davant la meva mar de cada dia,
entre l’arboç, el romaní i el bruc?

   ¿Encar veuré, sota calitges sornes,
les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans?

   ¿I hauré talment, en renovada festa,
l’estiu en una embosta de ginesta
i l’advent en un pom de gallerans?

     II

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,
¿com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

   Serà l’amic dins una fossa avara,
parla i costum sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l’ara
i senyalat de sang cada encontorn.

   El fosser caporal, d’urpes gelades,
sent aprensiu dessota les murades
remor sens fi, l’escampament del plany.

   Encar, però, que un nou destí s’apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l’he clapejat d’estrany.

     III

No vull desfer-me en un enyor de mi
o d’hores del passat mal cabdellades;
bé cal que en més magnífiques estades,
enyor, enyor, et vulguis expandir.

   I tanmateix, en mon passat mesquí,
un somni clar no fou del tot debades,
i en aquest davallant de mes anyades
només que pel seu raig em sé delir.

Per l’afalac d’un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t’honora,
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d’afany i torres de virtut.

     IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,
per l’odi invulnerada i la temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l’únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,
per innombrables pensaments d’amor,
per nits de vetlla i afanyosos dies:
i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!
Triga, si cal, a fer-te més augusta,
superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.

De Llunyania (1952)

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

   Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

   Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

   Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

   Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

   Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

De Llunyania (1952)

ARBRES

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

   Verd amuntegament d’onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

   Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l’auró té deixes d’alba en el fullam recent,

el bedoll s’enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

   Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apaivaga el dia,

tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s’esgarria,

són cabelleres d’àngel els àlbers vora el riu.

   Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d’aigua màgica és el desmai suau.

L’om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

   Tot home es plany, i l’arbre l’espera i l’aixopluga;

li val el foc i l’aigua, li gronxa l’esperit.

Uns arbres són finestra que l’oratjol belluga,

i d’altres són com una nit.

   Trigo, mandrós, d’un encís d’arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m’apar tota la mar;

i un de davant la meva finestra, fa que encar

no em dolgui prou de viure.

   És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l’Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s’esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

—Veig arbres que caminen —agenollat va dir—.

   Uns arbres amb follia que corre i poc s’acaba;

arbres que mena a vagareig,

en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

   —¿On vas? —les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura’m tu, si cal.

D’Arbres (1953)

A UN AURÓ

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d’un jardinet, que muntes

més alt que no el teulat!

   T’he vist perdre la fulla, trasmudar-te

de gronxada pintura en fi dibuix:

gran pomell d’angles, dominant el ròssec

de fulles en garbuix.

   T’he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi més de cinc finestres

i retallant-ne tres.

   Ja encambres dues merles amoroses;

gais, pluja i vent varien ton delit;

mous fulles fosques i arracades tendres

i el sol juga amb ta nit.

   I en l’alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s’ajaçà,

dalt de ton cim els falciots fressegen

com dalt d’un campanar.

   Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

o solament perplex.

   Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;

tu no m’hauries d’envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

encara dónes flor—.

   Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!

Si algú roba el meu nom, temps a venir,

que no retreguin una tasca incerta,

sinó el teu cor veí.

D’Arbres (1953)

SI EM VAGA ... 

Viuré, si em vaga encar de viure,

supervivent d’un cant remot.

   Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

   Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

   com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.

D’Absència (1957)

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja
de l’esblaimat dibuix de l’aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s’arrosseguen les esmes d’un diumenge-.

¡Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m’anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.

D’Absència (1957)

EL FÈNIX

—La gent antiga d’Egipte

em creia l’ocell més bell,

el que mai no moriria,

el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m’invocava

en un temple tot daurat;

ells deien: —Si mor un dia,

tornarà ressuscitat—.

   Mai ningú pogué sotjar-me

ni topar-me en un cantó;

i és que s’havia fet córrer

que era existent, i no en só.

   Ara m’esmenta un poeta

quan ja no es parla de mi.

Potser jo, si us el creguéssiu,

arribaria a existir.

De Bestiari (1964)

LES FORMIGUES

—Més que molta gent que tresca,

som poble civilitzat;

sota terra o entre fustes

vivim en comunitat.

   Als mascles se’ls veuen ales,

prestigis poc duradors;

d’ales gaudeixen les reines...

fins que ja se’ls hagin fos.

   En terra com entre fustes

duent ales o minvats,

som, en lloc d’incerta colla,

països organitzats;

   tenim —bo i dissimulant-ho

als estúpids, als dolents—-,

col·legis per a xicalla

i magatzem d’aliments.

   Si hi ha sol, fem passejades

i si plou, restem al cau:

no podríem viure sense

terra amiga ni cel blau.

De Bestiari (1964)

EL MÉS VELL DEL POBLE

Cap vent no mou el bri d’una esperança,

de cada núvol només cau neguit,

el destí s’enfondeix en malaurança,

potser la nit serà cent anys la nit.

   El fat, però, no minva la frisança

pel que tant he volgut i beneït

si ma feblesa diu que ja s’atansa

l’adéu-siau del cos i l’esperit.

   Potser ja massa dies he comptat

i en un recolze inconegut m’espera

la fi. Pugui jo caure, incanviat,

   tot fent honor, per via dreturera,

amb ulls humits i cor enamorat,

a un esquinçall, en altre temps bandera.

D’El tomb de l’any (1966)

Els fills del pescador

Abans de llegir: La narració que llegiràs a continuació és una rondalla. Aquest tipus de narracions, de caràcter popular, formen part del folklore de les cultures. Durant segles i segles els adults han anat contant oralment aquestes històries als infants. La rondalla següent pertany al folklore popular català i explica la història d'una modesta família de pescadors a la qual succeeix un fet del tot extraordinari.

Vet aquí que una vegada hi havia un pescador molt pobre que mai agafava cap peix i els seus companys, de llàstima, n'hi donaven dels que agafaven ells. Aquest pescador, però no deixava de sortir a pescar cada dia. Un dia va pescar un peix molt gros i estrany. Quan estava traient-li l'ham, davant la sorpresa del pescador, el peix li va parlar.

-Mira, ja que m'has pescat, fes el que et diré. De mi en fas quatre trossos:cap,cos,cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; del cos, la meitat a l'euga que tens i l'altra meitat a la  gosseta; de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra, i la sang la poses en una ampolla. Si fas tot això que t'he dit, la teva dona tindrà dos nois iguals, l'euga dos cavallets iguals, la gossa dos gossets iguals, dels trossos de cua en sortiran dues selles iguals, i la sang et servirà de senyal, ja que sempre que algú de la família estigui en perill canviarà de color.

El pescador va fer tot el que li recomanà el peix i va succeir talment com havia dit. Van néixer dos nois, dos cavalls i dues selles fetes expresses per als cavalls. I pel que fa a ell, sempre més va pescar molts peixos.

Els nois van créixer, i un dia, un d'ells s'adreçà al pare i li digué:

-Pare,jo no vull ser pescador,vull viatjar,veure món i fer fortuna.

-Ja hi pots anar- va dir els seu pare.

El noi va prendre un dels dos cavalls, li va posar una sella d'aquelles dues,agafà un gos,pujà al cavall i se'n va anar.

Camina que caminaràs, ja feia tres dies que caminava i encara no havia trobat poble ni casa. Finalment va veure una casa i va acostar-s'hi per demanar menjar. Trucà  a la porta però ningú no va obrir. Entra a dins i es va trobar una velleta que espantada exclamà:

-Ai! Quina por que amb fa aquest cavall!

                                                                                                                                                    S'arrencà un cabell del cap i el donà al noi .

-Té aquest cabell i  lliga al cavall pel coll -va dir la vella .

Després va veure el gos i exclamà que també li feia por, i li demanà que el lligués amb un altre dels seus cabells.

Després li va dir que ell mateix també li feia por; s'arrencà un altre cabell i digué el noi se'l posés al botó de l'armilla.

El noi ho va fer pensant que serien manies d'aquella velleta.

De sobre ella, cridant, digué:

-Cabells de les meves trenes, lligueu-los.

I, immediatament, van quedar lligats amb fortes cordes que no els deixaven moure, i de seguida els va portar a una habitació on hi havia altres nois també lligats.

Vet aquí que el pare del xicot, en aquell moment, va veure que la sang del peix es tornava blanca i tota tèrbola, i va pensar que el seu fill estaria en perill perquè la sang havia canviat de color.

El germà, que ho va veure, va dir:

-No us impacienteu, pare, que jo aniré a trobar-lo.

Ensellà l'altre cavall, agafà l'altre gos i se'n va anar pel mateix camí per on el seu germà havia dit que passaria.

Camina que caminaràs, també va estar tres dies sense trobar poble ni casa. Finalment,va veure una casa, la mateixa que el seu germà havia vist, i s'hi va acostar. Trucà a la porta però ningú no responia! Va entrar-hi i va trobar la mateixa vella, que li digué:

-Ai!,quina por que em fa aquest cavall! Té, noi, lliga-li aquest cabell al coll.

El noi no se'n va fiar, prengué el cabell i en va fer trossos d'amagat de la vella, i dels altres dos cabells que li va donar per al gos i per a ell, també. La vella la va cridar:

-Cabells de les meves trenes, lligueu-los!

I aquells cabells es van tornar gruixudes cordes allà on els havia llençat el noi. I el noi va sospitar de la vella i digué:

-Ah, sou vós la que feu tantes maldats? Si no em dieu on és el meu germà us denunciaré a les autoritats ara mateix .

-No ho facis, si us plau; ja t'ensenyaré on es el meu germà -digué la vella.

I va desencantar el noi i també els altres nois que estaven lligats. Llavors la vella va dir als dos germans:

-Si no em denuncieu, sempre que us en passi alguna podeu venir-me a trobar i us allunyaré del perill.

I per sempre més així ho va fer.

I....rondalla contada,rondalla acabada.                                                                                                 3

Després de llegir:

1-En quin temps i en quin espai es desenvolupa la rondalla? Tria l'opció correcta.

·A l'Edat Mitjana en un poble de Catalunya.
·En l'actualitat en una ciutat catalana.
·No es precisen l'espai ni el temps.

2-Respon aquestes preguntes sobre l'argument de la rondalla que acabes de llegir.

El fet extraordinari:
·Com era la situació del pescador? Què feien els seus companys?
·Quina mena de peix atrapa un dia?
·Què demana el peix al pescador? Què ha de fer amb cadascuna de les parts del peix?

El viatge i l'engany:
·Què proposa un dels  fills al seu pare?
·Amb quin personatge es troba i quin és l'engany en què cau? Explica pas a pas en què consisteix aquest  engany.
·Com s'adona el pare que el seu fill es troba en perill?

El desenllaç:
·Qui el rescata? Com?
·Com acaba la rondalla?

3-Quantes personatges apareixen en aquesta rondalla?Completa la taula.

PROTAGONISTES
ANTAGONISTA

4-Per parelles, penseu com es manifesten en la lectura els següents elements fantàstics i simbòlics, molt propis de tota rondalla.

·La contraposició de l'heroi i l'antiheroi.
·L'engany que interromp el viatge del personatge.
·L'aparició d'un ésser extraordinari que ajuda els personatges.

5-A parir de la línia 51 de la rondalla que heu llegit, redacteu-ne un altre final.
               
                                                                                                                                      



https://docs.google.com/document/d/1JOd1dzinCe9ySCO02rPn5GtSNnfPO4nNFFEnx26j63I/mobilebasic?pli=1