Poemes de

SUPERVIVENT D’UN CANT REMOT. Antologia poètica

Josep CARNER

AHIR

(escoltar http://soundcloud.com/lletra/ahir-josep-carner )

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella

com un pergamí

d’hora a la finestra

vol reconfegir

la casa que hom veia

darrera el jardí.

D’allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d’anys, sospira,

que ell se li morí!

Tants d’anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s’estimaren,

mai no s’ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De Llibre de poetes (1904)

  

LA POMA ESCOLLIDA

(escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=AcCXIPTU4M0 )

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

—Oh petita Alidé, ¿com és que plores tant?                    

—Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada,

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,           

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit—.

Lamon fa un gran sospir i li diu: —Oh ma vida,

mos peus són balbs i sento que se me’n va la llum,                                     

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.      

¿Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

D’Els fruits saborosos (1906)

COM LES MADUIXES

(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=N8dryZXcgEM )

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració

i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

              cull ara les maduixes arrupides,

              tintat de rosa el capciró dels dits.                             

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

                        al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                   

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.             

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes. 

D’Els fruits saborosos (1906)

LES LLIMONES CASOLANES

(escoltar >> http://soundcloud.com/vicensmartin/3-les-llimones-casolanes-21 )

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.

Liceni trenca un vidre. Naïs s’esmuny, plorosa.
Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
amb una revolada cruel i una amorosa
ha restablert Metimna la pau, que amen els déus.

Cansada, pren la copa de bella transparència
on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
i riu, sabent que a l’aigua mesurarà amb ciència
el raig de la llimona, la mel de romaní.

I beu, dant a l’entorn les últimes mirades.
La llum en el cristall, esparvilladament,
damunt sa cara es mou i l’omple de besades
i li fa cloure els ulls, repòs de tant d’esment.

D’Els fruits saborosos (1906  

CANÇÓ D’UN DOBLE AMOR

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Estimo l’una, oh gai atzar!
Estimo l’altra, oh meravella!
Bella com l’una no m’apar,
fora de l’altra, cap donzella.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

Ho fan l’airet o la claror:
estenc els braços per ma via;
va cadascun pel seu cantó,
du cadascun qui jo volia.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

I quan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.

L’amiga blanca m’ha encisat,
    també la bruna;
jo só una mica enamorat
    de cadascuna.

De Verger de les galanies (1911)

CAMPEROLA LLATINA

Alada, véns al solc i a la sembrada

i decantes el cap a la claror,

i mig augusta, mig espellifada,

et corones amb l’or de la tardor.

Tens la cintura fina i abrivada,

i el si d’una naixent promissió;

canta la teua boca, incendiada

com una rosa de l’Anacreó.

I fas anar la teva grana en doina

com sobirana que escampés almoina

i et rius del pobre Gàlata ferest.—

Mai no sabràs que dins la gleva amiga

jeu enterrada una deessa antiga

que et vetlla encara, compassant-te el gest.

De Verger de les galanies (1911)

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

Si ran de la parada veieu el tram passar
tot ple de smarts o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
                  la bella dama del tramvia.

  La nua el seu ermini, gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar, quan parli, melodiosament:
                 és de París o Guatemala.

  Tot d’una que l’heu vista, s’allunya a l’infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
                Ah, si hi pugéssim, ¿fóra eterna?

  Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s’allunyi, gens copsada;
si gaire l’escatíem, no fora tanmateix
                com la sobtà la llambregada.

  Car ella cal que baixi quan arribem —ço és,
que aquella maniobra subtil resulta vana—,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues,
               sollant la parla catalana.

  I no hi ha més manera: la dama se’ns ne va
o bé un detall la minva i un mot la deshonora.
Anem a peu, poetes, cercant de somiar
              l’alta bellesa duradora.

  Jovent, oh tu que cerques la joia o el renom!,
no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria.
Sovint les esperances que fan d’esquer són com
             la bella dama del tramvia.

D’Auques i ventalls (1914)

SÍMBOLS

L’antic veia la Lluna com una noia casta,

el Sol com un poeta. El foll estiu on som
(la pedra es torna brasa i l’aire es torna plom,
la fina camiseta com una pell s’encasta),

    és com una senyora (Guiteres o Proubasta)
que, com sobreeixint, no dóna, amb planta lleu, cap tomb;
baldera, boteruda de natges i de llom,
espera el seu tramvia i amb els ulls clucs ja el tasta.
    Bell punt aquell s’atura, que amb totes dues mans
pren qualsevol dels dos agafadors llampants
i envers la plataforma i s’empeny ella mateixa,
    però damunt l’estrep un peu, un d’únic, deixa:
són pocs una minyona, un noi i un d’Agramunt
per a lliurar la cuixa d’en terra, hissant-la amunt.

D’Auques i ventalls (1914)

afegit a la segona edició

 

VORA LA MAR ÉS NADA

Vora la mar és nada l’estimada
i és olorosa de ruixim marí;
té els canvis de la mar en la mirada
i lliure es gronxa per un blau camí.
    Compta les veles a la matinada,
veu a la tarda el cuejant botí,
d’un so de mar és a la nit bressada;
i el meu plany no li vaga de sentir.
    Amor, ensenya’m una veu novella
de prou virtut: no pas la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:
    que al bon recer de l’oblidada quilla
em valgui el so difós de la conquilla
quan serem sols i aclucarem els ulls.

De La paraula al vent (1914)

EL DIA REVOLT

(escoltar >> http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/fonoteca/visor.php?acronim=aspc&acr_autor=carn&tipus=colo/arxiu&pos=8 )

Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!

¿Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.

    Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.

   Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles, cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.

   Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
—Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor—.

   Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; ¿què hi fa si,  de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.

   ¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?

   Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!

   Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.

   Salut a la vida, del fons de la força infinita,

jamai destriada pel savi ni dita en cançó;

i a la visió, amb signes volubles escrita,

sospirant al lluny en dispersió.

  

   ¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda

cridi a la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?

Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;

salut a la Pàtria, no encara nascuda,

com l’hem somiada sos fills.

De Bella terra, bella gent (1918)

CANÇONETA INCERTA

(escoltar >> http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recursos?autor=278&titol=&tipus=0 )

Aquest camí tan fi, tan fi,
     ¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
     de la carena?
Un lliri blau color de cel,
     diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
     de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
     rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
     colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
     qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
    ¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
     acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
     sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
     a què em convida?
I és camí incert cada camí,
     n’és cada vida.

D’El cor inquiet (1925)

BEAT SUPERVIVENT

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades

—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plau eixa sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.

   Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan d’un calaix ne penja un tros.
Sentir pel maig que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan el fanal és roig de tan servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol,  tot de biaix, us besa un fruit.

   Joventut, fadrinatge! Us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
sense desigs i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!

   Qui un temps va ésser l’indolent donzell

ara en una illa de nocturna calma,
es sent  empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.

D’El cor inquiet (1925)

LA VIDA INCERTA

El riu s’emporta en fulles fatigades

botí flairós que broda son setí.

 Ve el sol roent, després les maltempsades ,

després, es farà gebre el serení.

   ¿L’abril encara tornarà a ma cleda

guarnit de xiscles? I, en florint els sots,

¿deixaré pel cucut en la verneda

el caliu d’argelagues i capçots?

   O bé en l’hivern, quan, l’alta nit vinguda,

el cremallot, per son esglai batut,

mori en espeternec, i, mai planguda,

xiuli per un forat la solitud;

   quan buits camins arribin a cruïlla

sense petjades a bescanviar,

i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

 i deserti les serres el senglar,

    ¿me n’aniré tot sol, no vist rodaire

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l’aire,

vers una primavera sense fi?

De La primavera al poblet (1935)

CANT IV

Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa.
                 Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
                   i crec, dins el ventre d’un peix.

    S’han esvaït, d’una bocada a l’embranzida,
                   ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m’heu, desig no em crida:
                   Déu és el meu únic espai.

Vaig, d’una empenta, sota la rel de les muntanyes

         o só llençat, d’un cop rabent,

a l’aigua soma: allí va dibuixant llivanyes

         l’estel en l’escata batent.

Déu juga. Déu ens tira lluny i mai no ens llença.

         Canto son nom amb veu igual,

orb, doblegat, com esperant una naixença

         dins la cavorca sepulcral.

Al manament de Déu neguí les meves passes.

         —Qui et fos —vaig dir-li— inconegut!—

Perxò sóc en les ones, car elles, jamai lasses,

         de fer i refer tenen virtut.

Ell en l’abís de tot sement mon cos embarca

         perquè hi reneixi per a Ell.

I jo hi só refiat com Noè en la seva Arca

         i Moïsès en el cistell.

Oh lassos pus, oh mes cansades vagaries,

         no m’haveu dat sinó dolors.

Sense l’angoixa ni la càrrega dels dies

         com el no nat sóc a redós.

I si el meu seny es priva de signes il·lusoris,

         dins l’impossible visc ardit.

I un dia, en llur follia, els savis hiperboris

         diran que aquest peix no ha existit.

De Nabí (1941)

BÈLGICA 

(x escoltar >> http://www.youtube.com/watch?v=n_KRYWjdPx4 )

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carreres i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

   M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de paraules i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

I tot sovint, vora un portal d’església,

hi hauria, acolorit, un mercat de renom,

amb botí de la mar, amb presents de la terra,

amb molt de tot per a tothom.

   Una ciutat on vagaria

de veure, per amor de la malenconia

o per desig de novetat dringant,

cases antigues amb un parc on nien ombres

i moltes cases noves amb jardinets davant.

Hom trobaria savis de moltes maneres;

i cent paraigües eminents

farien –ai, badats– oficials rengleres

en la inauguració dels monuments.

I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,

hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys

per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.

   De molt, desert, de molt, dejú,

viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

–És el senyor de cada dia.

De Llunyania (1952)

 COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.—
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo só d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.—
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

De Llunyania (1952)

L’ALTRE ENYOR

     I

Terra d’atzar, indiferent xopluc,
i tu, cansada i erta llunyania,
guerra, menant els corbs a confraria,
mort, amb els teus alans sense lladruc,

   ¿seré tornat al viure benastruc,
a aquell redós d’una collada pia,
davant la meva mar de cada dia,
entre l’arboç, el romaní i el bruc?

   ¿Encar veuré, sota calitges sornes,
les corrues de pins damunt les comes,
el blat espès, la vinya a farbalans?

   ¿I hauré talment, en renovada festa,
l’estiu en una embosta de ginesta
i l’advent en un pom de gallerans?

     II

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,
¿com pervindria a un absolut retorn?
Poc toparà sa jovenesa encara,
tota dringant, bornejadora al born.

   Serà l’amic dins una fossa avara,
parla i costum sollats en el trastorn,
irat el crim al peu mateix de l’ara
i senyalat de sang cada encontorn.

   El fosser caporal, d’urpes gelades,
sent aprensiu dessota les murades
remor sens fi, l’escampament del plany.

   Encar, però, que un nou destí s’apressa,
ja el meu indret és buit del que vaig ésser
i jo, remot, l’he clapejat d’estrany.

     III

No vull desfer-me en un enyor de mi
o d’hores del passat mal cabdellades;
bé cal que en més magnífiques estades,
enyor, enyor, et vulguis expandir.

   I tanmateix, en mon passat mesquí,
un somni clar no fou del tot debades,
i en aquest davallant de mes anyades
només que pel seu raig em sé delir.

Per l’afalac d’un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:

Mare, encara no nada, el cor t’honora,
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d’afany i torres de virtut.

     IV

Oh Tu, pura en mes dolces vagaries,
per l’odi invulnerada i la temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l’únic que et retés honor.

Vindràs per ignorades agonies,
per innombrables pensaments d’amor,
per nits de vetlla i afanyosos dies:
i de Tu, de Tu sola tinc enyor.

Oh de bell nou serena i alta i justa!
Triga, si cal, a fer-te més augusta,
superbament ungida pel flagell.

Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.

De Llunyania (1952)

ILLA

Oh penyalar sobre camins que dansen,
illa, sobtada solitud, prodigi,
castell en mar, que mira, fonedissos,
el núvol, el vaixell! No pas que et manqui,
ni mai l’aturis, el rosec dels dies.
En tos covals, les ones fan esquerda,
el braç Cap-a-la-Terra se t’escurça,
i els teus pins s’escabellen, temorosos
de l’ahuc de les mòbils fondalades.

   Tu i jo dempeus! I baldament s’escaigui
que juguem algun cop a estrangeria
(hàbit com és que fins l’amor destriï),
tu i jo plegats! Des la naixença meva
que vetlles el meu bleix; tu m’inventares
formes, colors, perquè em vagués de viure.
I en veient-me descloure les parpelles,
goses, cada matí, de viure encara.
No tingués jo matins, ¿qui et refaria?

   Els meus sentits, d’encantament emplenes:
el vent, vestit de pols, brinat d’escuma,
el cel, amb el folcat que hi fa rodona,
el vell Proteu, musicador dels canvis,
la vida, pressa d’alenades vanes,
el foll delit que dins la sang arboren
les soles lluentors de la parença
i la virtut, arreu desassistida,
provant l’espai amb el seu angle d’ales.

   Tot és senyal, i cap senyal no dura.
¿Què mai podries tu, penya vermella,
dins de la grapa universal del trànsit,
ni que fos ver el teu posat de roca,
certitud de pendissos i d’arestes;
ni que no fossis illa imaginària,
feta, refeta i habitada en somnis,
bastida amb el record i l’impossible,
sols al meu esperit commensurable?

   Illa tres voltes! Perquè tens un ròdol
enllà de tot, que em crida i no em contesta,
i un altre, fet de comitives d’ombres,
i un, a tocar, de boires i complantes.
I ja mos ulls s’obliden de la terra,
i la ressaca entre mos dits s’escola.
i el tot enyoro que en la llum traspunta,
del mig estant d’una insabuda cala,
centre d’un arc que em protegeix i em lliura.

   Que avui el sol, quan davant meu davalli,
em trobi encara a punt per a guarnir-me
un focarret, ull tendre de la fosca,
última feina d’horabaixes. ―Illa,
¿quan dormirem el son irrevocable?
Oh si poguessis, ja mai més feixuga,
com un vaixell vogar per les tenebres,
sense indici de solc en el silenci,
els pals guerxats, però la vela viva!

De Llunyania (1952)

ARBRES

Voldria ta ciència,

arbre, per al meu cor,

tu que en el temps geliu ets paciència

i en dia ardent aboques un tresor.

   Verd amuntegament d’onades blanes

amb un sospir de pau en cada floc,

el moviment dels núvols agermanes

amb el descans del roc.

   Va a cada arbre una cèlica fortuna:

l’auró té deixes d’alba en el fullam recent,

el bedoll s’enamora de la lluna,

en el pi hi ha ditades del ponent.

   Cap arbre com el freixe per alta ocelleria

quan apaivaga el dia,

tot lent, un vel ombriu;

i quan, de matinada, la boira s’esgarria,

són cabelleres d’àngel els àlbers vora el riu.

   Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.

Tot cintes d’aigua màgica és el desmai suau.

L’om crida el flabiol per a la dansa.

El faig és una església. El roure és un palau.

   Tot home es plany, i l’arbre l’espera i l’aixopluga;

li val el foc i l’aigua, li gronxa l’esperit.

Uns arbres són finestra que l’oratjol belluga,

i d’altres són com una nit.

   Trigo, mandrós, d’un encís d’arbre a fer-me lliure;

ullcluc, si sento un arbre m’apar tota la mar;

i un de davant la meva finestra, fa que encar

no em dolgui prou de viure.

   És en el llibre de consol que un dia

el Fill de l’Home un orb guarí,

i aquell tornat de tenebror s’esfereïa

en descobrint els vianants en el matí.

—Veig arbres que caminen —agenollat va dir—.

   Uns arbres amb follia que corre i poc s’acaba;

arbres que mena a vagareig,

en lloc del pur misteri de la saba,

la sang en sotragueig.

   —¿On vas? —les fulles diuen amb llur fidel frisança.

La branca puja sense cap pensament de mal.

Arbre frenat en una fèrtil esperança,

atura’m tu, si cal.

D’Arbres (1953)

A UN AURÓ

Farà aviat un any que cada dia

et veig per la finestra al meu costat,

oh noble auró d’un jardinet, que muntes

més alt que no el teulat!

   T’he vist perdre la fulla, trasmudar-te

de gronxada pintura en fi dibuix:

gran pomell d’angles, dominant el ròssec

de fulles en garbuix.

   T’he vist, en afermada primavera,
movent a flocs el teu ramatge espès,
i entaforant-hi més de cinc finestres

i retallant-ne tres.

   Ja encambres dues merles amoroses;

gais, pluja i vent varien ton delit;

mous fulles fosques i arracades tendres

i el sol juga amb ta nit.

   I en l’alt escaig de la claror del dia,

quan als carrers la fosca, s’ajaçà,

dalt de ton cim els falciots fressegen

com dalt d’un campanar.

   Sovint em veus entre papers i llibres,

arraconats de la cortina els plecs,

o cercant ton consol en la fatiga

o solament perplex.

   Tu vas dir-me en hivern: —He de reviure;

tu no m’hauries d’envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda,

encara dónes flor—.

   Oh noble amic sobre lilàs i hortènsies!

Si algú roba el meu nom, temps a venir,

que no retreguin una tasca incerta,

sinó el teu cor veí.

D’Arbres (1953)

SI EM VAGA ... 

Viuré, si em vaga encar de viure,

supervivent d’un cant remot.

   Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

   Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

   com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.

D’Absència (1957)

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l’ull es desmenja
de l’esblaimat dibuix de l’aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s’arrosseguen les esmes d’un diumenge-.

¡Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, em sembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m’anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.

D’Absència (1957)

EL FÈNIX

—La gent antiga d’Egipte

em creia l’ocell més bell,

el que mai no moriria,

el sol mateix, fet ocell.

   Qui-sap-la gent m’invocava

en un temple tot daurat;

ells deien: —Si mor un dia,

tornarà ressuscitat—.

   Mai ningú pogué sotjar-me

ni topar-me en un cantó;

i és que s’havia fet córrer

que era existent, i no en só.

   Ara m’esmenta un poeta

quan ja no es parla de mi.

Potser jo, si us el creguéssiu,

arribaria a existir.

De Bestiari (1964)

LES FORMIGUES

—Més que molta gent que tresca,

som poble civilitzat;

sota terra o entre fustes

vivim en comunitat.

   Als mascles se’ls veuen ales,

prestigis poc duradors;

d’ales gaudeixen les reines...

fins que ja se’ls hagin fos.

   En terra com entre fustes

duent ales o minvats,

som, en lloc d’incerta colla,

països organitzats;

   tenim —bo i dissimulant-ho

als estúpids, als dolents—-,

col·legis per a xicalla

i magatzem d’aliments.

   Si hi ha sol, fem passejades

i si plou, restem al cau:

no podríem viure sense

terra amiga ni cel blau.

De Bestiari (1964)

EL MÉS VELL DEL POBLE

Cap vent no mou el bri d’una esperança,

de cada núvol només cau neguit,

el destí s’enfondeix en malaurança,

potser la nit serà cent anys la nit.

   El fat, però, no minva la frisança

pel que tant he volgut i beneït

si ma feblesa diu que ja s’atansa

l’adéu-siau del cos i l’esperit.

   Potser ja massa dies he comptat

i en un recolze inconegut m’espera

la fi. Pugui jo caure, incanviat,

   tot fent honor, per via dreturera,

amb ulls humits i cor enamorat,

a un esquinçall, en altre temps bandera.

D’El tomb de l’any (1966)

Els fills del pescador

Abans de llegir: La narració que llegiràs a continuació és una rondalla. Aquest tipus de narracions, de caràcter popular, formen part del folklore de les cultures. Durant segles i segles els adults han anat contant oralment aquestes històries als infants. La rondalla següent pertany al folklore popular català i explica la història d'una modesta família de pescadors a la qual succeeix un fet del tot extraordinari.

Vet aquí que una vegada hi havia un pescador molt pobre que mai agafava cap peix i els seus companys, de llàstima, n'hi donaven dels que agafaven ells. Aquest pescador, però no deixava de sortir a pescar cada dia. Un dia va pescar un peix molt gros i estrany. Quan estava traient-li l'ham, davant la sorpresa del pescador, el peix li va parlar.

-Mira, ja que m'has pescat, fes el que et diré. De mi en fas quatre trossos:cap,cos,cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; del cos, la meitat a l'euga que tens i l'altra meitat a la  gosseta; de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra, i la sang la poses en una ampolla. Si fas tot això que t'he dit, la teva dona tindrà dos nois iguals, l'euga dos cavallets iguals, la gossa dos gossets iguals, dels trossos de cua en sortiran dues selles iguals, i la sang et servirà de senyal, ja que sempre que algú de la família estigui en perill canviarà de color.

El pescador va fer tot el que li recomanà el peix i va succeir talment com havia dit. Van néixer dos nois, dos cavalls i dues selles fetes expresses per als cavalls. I pel que fa a ell, sempre més va pescar molts peixos.

Els nois van créixer, i un dia, un d'ells s'adreçà al pare i li digué:

-Pare,jo no vull ser pescador,vull viatjar,veure món i fer fortuna.

-Ja hi pots anar- va dir els seu pare.

El noi va prendre un dels dos cavalls, li va posar una sella d'aquelles dues,agafà un gos,pujà al cavall i se'n va anar.

Camina que caminaràs, ja feia tres dies que caminava i encara no havia trobat poble ni casa. Finalment va veure una casa i va acostar-s'hi per demanar menjar. Trucà  a la porta però ningú no va obrir. Entra a dins i es va trobar una velleta que espantada exclamà:

-Ai! Quina por que amb fa aquest cavall!

                                                                                                                                                    S'arrencà un cabell del cap i el donà al noi .

-Té aquest cabell i  lliga al cavall pel coll -va dir la vella .

Després va veure el gos i exclamà que també li feia por, i li demanà que el lligués amb un altre dels seus cabells.

Després li va dir que ell mateix també li feia por; s'arrencà un altre cabell i digué el noi se'l posés al botó de l'armilla.

El noi ho va fer pensant que serien manies d'aquella velleta.

De sobre ella, cridant, digué:

-Cabells de les meves trenes, lligueu-los.

I, immediatament, van quedar lligats amb fortes cordes que no els deixaven moure, i de seguida els va portar a una habitació on hi havia altres nois també lligats.

Vet aquí que el pare del xicot, en aquell moment, va veure que la sang del peix es tornava blanca i tota tèrbola, i va pensar que el seu fill estaria en perill perquè la sang havia canviat de color.

El germà, que ho va veure, va dir:

-No us impacienteu, pare, que jo aniré a trobar-lo.

Ensellà l'altre cavall, agafà l'altre gos i se'n va anar pel mateix camí per on el seu germà havia dit que passaria.

Camina que caminaràs, també va estar tres dies sense trobar poble ni casa. Finalment,va veure una casa, la mateixa que el seu germà havia vist, i s'hi va acostar. Trucà a la porta però ningú no responia! Va entrar-hi i va trobar la mateixa vella, que li digué:

-Ai!,quina por que em fa aquest cavall! Té, noi, lliga-li aquest cabell al coll.

El noi no se'n va fiar, prengué el cabell i en va fer trossos d'amagat de la vella, i dels altres dos cabells que li va donar per al gos i per a ell, també. La vella la va cridar:

-Cabells de les meves trenes, lligueu-los!

I aquells cabells es van tornar gruixudes cordes allà on els havia llençat el noi. I el noi va sospitar de la vella i digué:

-Ah, sou vós la que feu tantes maldats? Si no em dieu on és el meu germà us denunciaré a les autoritats ara mateix .

-No ho facis, si us plau; ja t'ensenyaré on es el meu germà -digué la vella.

I va desencantar el noi i també els altres nois que estaven lligats. Llavors la vella va dir als dos germans:

-Si no em denuncieu, sempre que us en passi alguna podeu venir-me a trobar i us allunyaré del perill.

I per sempre més així ho va fer.

I....rondalla contada,rondalla acabada.                                                                                                 3

Després de llegir:

1-En quin temps i en quin espai es desenvolupa la rondalla? Tria l'opció correcta.

·A l'Edat Mitjana en un poble de Catalunya.
·En l'actualitat en una ciutat catalana.
·No es precisen l'espai ni el temps.

2-Respon aquestes preguntes sobre l'argument de la rondalla que acabes de llegir.

El fet extraordinari:
·Com era la situació del pescador? Què feien els seus companys?
·Quina mena de peix atrapa un dia?
·Què demana el peix al pescador? Què ha de fer amb cadascuna de les parts del peix?

El viatge i l'engany:
·Què proposa un dels  fills al seu pare?
·Amb quin personatge es troba i quin és l'engany en què cau? Explica pas a pas en què consisteix aquest  engany.
·Com s'adona el pare que el seu fill es troba en perill?

El desenllaç:
·Qui el rescata? Com?
·Com acaba la rondalla?

3-Quantes personatges apareixen en aquesta rondalla?Completa la taula.

PROTAGONISTES
ANTAGONISTA

4-Per parelles, penseu com es manifesten en la lectura els següents elements fantàstics i simbòlics, molt propis de tota rondalla.

·La contraposició de l'heroi i l'antiheroi.
·L'engany que interromp el viatge del personatge.
·L'aparició d'un ésser extraordinari que ajuda els personatges.

5-A parir de la línia 51 de la rondalla que heu llegit, redacteu-ne un altre final.
               
                                                                                                                                      



https://docs.google.com/document/d/1JOd1dzinCe9ySCO02rPn5GtSNnfPO4nNFFEnx26j63I/mobilebasic?pli=1