dijous, 7 de març del 2013

MÀRIUS TORRES


ASPECTES IMPORTANTS


1. La generació de la República o del 36.

2. La tradició postsimbolista.

3. El rigor tècnic: varietat i preferències mètriques i estròfiques.

4. Una poètica del transcendent: l'aspiració a l'Absolut, el record, el somni, l'acceptació de l'ordre còsmic i el dolor, la mort, l'amor, la reflexió sobre l'art i la poesia.

5. Les peces cíviques.

6. La música i el món natural.

7. La configuració d'una imatgeria recurrent: intimisme, al·legoria, depuració, anticol·loquialisme.



 MÀRIUS TORRES

 

1. VIDA

Màrius Torres Pereña (Lleida 1910- Puig d'Olena 1942). Prové de família de metges i advocats. Fill primer de tres germans (Víctor i Núria). Educació rebuda: catalanisme, republicanisme (llibertat, progrés, igualtat, fraternitat, cultura per a tothom), espiritisme, sensibilitat artística i musical, moral evangèlica... (creença en un ésser superior però no en l'església i els seus representants ni en un déu cristià.

La vida de Màrius Torres la podem dividir, clarament, en dues etapes bàsiques:
- fins a l’any 1935. Metge que fa versos: en què es forma, exerceix la medicina i comença a escriure.
- 1936-1942 . Poeta líric: en què es troba al sanatori de Puig d’Olena per curar-se la tuberculosi i on esdevé «poeta líric».

També podríem subdividir en dos moments aquesta última etapa del sanatori de Puig d'Olena:
- des de 1936 fins al 1938 amb una poesia d'influència noucentista i romàntica.
- a partir de 1939 fins 1942, a causa de la victòria del franquisme i l’exili dels familiars, el poeta se sent més abocat a la mort i a la poesia. Poesia d'influència simbolista.


2. LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

Punts que l'afecten moltíssim:

1934. Pels fets del 6 d’octubre van detenir el seu pare per ser d’ERC, encara que Humbert Torres no estava d’acord amb l’acció de Companys.

1936. Inici de la Guerra Civil: Màrius Torres es preocupa pel seu germà, que va a la guerra, i se sent inútil per no poder defensar la república anant-hi ell.

1938. Caiguda de Lleida. Ocupació franquista de la llar i dels béns familiars.

1939. Inici de la dictadura. Exili familiar a França. Màrius Torres no veurà més el seu pare. Problemes del poeta amb el nou règim per uns articles que havia fet i perquè ha de conviure amb gent falangista al sanatori.
Anorreament de la pàtria. L’1 d'abril de 1939 finalitzava la guerra civil espanyola després de vora tres anys de conflicte bèl•lic. La victòria franquista suposà la fi del sistema democràtic, l’abolició dels partits polítics, la imposició de l’espanyol com a única llengua i una dura repressió contra les persones i les idees contràries al nou règim establert. Un dels objectius essencials de la dictadura fou la unificació d'Espanya i la destrucció de les altres realitats culturals i polítiques que, com la catalana, la basca o la gallega, havien aconseguit nivells de certa normalitat en els anys anteriors a la guerra civil. A Catalunya s'abolí la Generalitat i l'Estatut d'Autonomia i es prohibí l'ús públic i oficial, i també l'ensenyament, de la llengua catalana.
En l'àmbit de la cultura el panorama no és més agradable: les entitats culturals foren prohibides o bé hagueren de canviar el nom de Catalunya en la seua denominació, es clausuraren les editorials i desaparegueren les revistes, els diaris i les emissores de ràdio en català. Sense cap possibilitat de poder funcionar públicament i privats de la més imprescindible infraestructura, als escriptors catalans no els quedà més opcions que el silenci, la claudicació, l'exili o la clandestinitat.

1940. II Guerra Mundial. Ocupació de França per part de Hitler, on viuen exiliats els seus familiars, a Montpeller. Decepció del poeta cap a les grans ideologies. Malgrat que anava a favor del bàndol aliat, pensava que era una guerra per a l’hegemonia europea i que no serviria per tornar la democràcia i la llibertat a Catalunya, com així va ser. La vivia amb un sentiment de desil•lusió, perquè els ideals de la Revolució francesa no s’havien acomplert.
Per a Màrius la guerra civil suposa la llunyania dels familiars –exiliats a França– i amics, la vida més difícil ja no fora sinó dins del mateix sanatori perquè ha de conviure amb soldats del bàndol feixista en un ambient més hostil als seus ideals, ( en un moment donat, malalt com estava, el volien empresonar, finalment es lliura no se sap com i els malalts simpatitzants del seu bàndol la majoria són empresonats), veu l’enfonsament dels seus ideals polítics, el catalanisme, la Catalunya democràtica i republicana que tant havia desitjat... I també la repressió de la cultura catalana, la censura franquista en la producció literària dins del territori que fa que quedi tota en l'ombra, en la desconeixença igual que la dels escriptors exiliats que no tenen mitjans perquè es difongui.
Màrius Torres pertanyia al bàndol dels vençuts i participava d’aquest mateix sentiment d’estrangeria i, alhora, d’aïllament per la malaltia. Els seus ideals republicans i catalanistes només podia viure’ls gairebé clandestinament, en la intimitat.
Troba consol en els seus amics: Mercè Figueras (malalta de tuberculosi), Esperança Figueras i Josep Saló (metge del sanatori). I també en la propietària del sanatori i del Mas Blanc, Maria Planas. A través d'Esperança Figueras coneix Joan Salas, qui l'aconsellarà i estimularà, sobretot a través de les seves cartes, en la seva feina poètica i després de la seva mort publicarà la seva obra a l'exili.
Màrius Torres escriurà a Josep Carner perquè ha llegit les seves Tannkes de les quatre estacions i vol practicar també aquesta forma estròfica. La seva relació epistolar serà de gran ajut per a Torres perquè li confirmarà el seu camí com a poeta.
El poeta morirà acompanyat dels seus amics, però no de la seva família a qui no havia vist feia anys. Excepte la seva germana Núria, que dos mesos abans de la seva mort, va creuar la frontera il•legalment sota perill de mort, quan va llegir una carta del seu germà Màrius dient el molt que els enyorava i desitjava de veure.
Les seves últimes paraules van ser: "Pobre pare".


3. LA GENERACIÓ DE LA REPÚBLICA O DEL 36 (anomenada també la generació perduda, sacrificada, esquinçada).
És la constituïda pels poetes nascuts pels volts dels anys vint, que viuen la guerra civil en plena joventut, amb publicacions seves anteriors a la Guerra Civil, i que després, en la postguerra van haver de patir el silenciament que la dictadura franquista va imposar a la literatura catalana. Generació d'escriptors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Rosa Leveroni, Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Màrius Torres, a qui s’ha vist com el representant més significatiu del simbolisme en català, Baudelaire per damunt
de tot.
La situació de l'escriptor català és, per tant, entre 1939 i els primers anys 50, d'una precarietat absoluta i sense cap possibilitat de poder convertir-se en un professional de la literatura en català. El panorama que l’envolta és un desert cultural sense diaris i revistes on col•laborar, ni editorials competitives, ni projectes de traducció.


4. LA TRADICIÓ POSTSIMBOLISTA.
El Simbolisme va ser un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme en la poesia i en les arts. Era en part una reacció contra el Naturalisme i el Realisme.

El Simbolisme és un moviment artístic que tracta de traduir el món interior espiritual de l'artista mitjançant signes de la realitat sensible (sensacions)- sons, colors, gustos, tacte, olfacte ... i símbols. Suggereix, no narra.

El simbolisme literari és un moviment estètic que animà els escriptors a expressar les seves idees, sentiments i valors mitjançant símbols o de manera implícita, més que a través d'afirmacions directes. Volen crear un món de bellesa pura, on l'important no és la perfecció objectiva, sinó la sensació. No volen descriure, sinó sugerir; s'allunyen de les idees per centrar-se en els estats de l'ànima; volen renovar totalment les formes d'expressió.
Els escriptors simbolistes, que rebutjaren les tendències anteriors del romanticisme, el realisme o el naturalisme, proclamaren que la imaginació era el mitjà més autèntic d'interpretar la realitat. Al mateix temps s'allunyaren de les rígides normes de la versificació i de les imatges poètiques utilitzades pels seus predecessors, els poetes parnasians.
L’autor precursor d’aquest moviment va ser Charles Baudelaire amb l’obra “Les flors del mal”. El simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments, recreant-les en la ment del lector a través de la utilització de símbols. Es substitueix la realitat per la idea. Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa, utilitzant el vers lliure.

El moviment simbolista en Màrius Torres qualla, tot i acceptar-ne l’heterogeneïtat, en una doble línia temàtica i formal. Quant a la línia temàtica, es poden distingir un «simbolisme humà», en el qual la imatge tradueix pensaments i sentiments particulars del subjecte poètic, i un «simbolisme transcendent», en què la imatge serveix per representar un intangible superior del qual les formes temporals només projecten un besllum imperfecte. Quant a la línia formal, hi ha un vessant culturalista, intel•lectualitzat i classicista, derivat de Mallarmé, que es contraposa a l’aventura d’una poesia experimental, plantejament proposat per Rimbaud que, anys endavant, incidirà en l’avantguarda.

Postsimbolisme: el Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista portada fins als extrems de la complexitat de la poesia pura que es veu influïda pels esdeveniments polítics del país.



5. El rigor tècnic: varietat i preferències mètriques i estròfiques.

Dins la tradició formalista. Rigor tècnic. 
El 1927, Carles Riba distingia «el cas dels poetes tinguts per més difícils o per més d’avantguarda», hi registrava, així, la doble evolució de la poètica europea, després de la fragmentació del simbolisme: els corrents retòrics dins la tradició formalista (la lírica «difícil») enfront dels terroristes (l’avantguarda).
No cal pensar gaire a l’hora d’adscriure Màrius Torres a la primera tendència, la culturalista, que entén la poesia com una experiència intel•lectual i el poema, com un producte ben fet, cerca la perfecció artística que s'aconsegueix gràcies a l’elaboració formal, a l’acurat treball lingüístic, a la manipulació de les figures estilístiques.

Màrius Torres a l’hora d'escriure aposta per la constància creativa, enfront de la inspiració romàntica, que postula Baudelaire; la lluita simbolista contra la negligència
formal del romanticisme; la teoria d’Ors de l’arbitrarisme i el model de Riba,en què la poesia esdevé, sobretot, construcció verbal, llenguatge.

Topem, en efecte, amb una obra que es preocupa pel rigor tècnic.
D’aquí ve la preferència per estrofes o metres clàssics:

- El sonet clàssic: és una forma poètica composta per catorze versos de deu o dotze síl•labes (alexandrins en el cas dels sonets de Màrius Torres). Els versos s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets (estrofes de 4 versos) i dos tercets (estrofes de 3 versos). Encara que la distribució del contingut del sonet no és exacta, es pot dir que el primer quartet presenta el tema del sonet, i que el segon ho amplifica o el desenvolupa. El primer tercet reflexiona sobre la idea central, o expressa algun sentiment vinculat amb el tema dels quartets. El tercet final, el més emotiu, remata amb una reflexió greu o amb un sentiment profund, en ambdós casos, deslligats pels versos anteriors. D'aquesta manera, el sonet clàssic presenta una introducció, un desenvolupament i una conclusió en l'últim tercet, que d'alguna manera dóna sentit a la resta del poema. 4+4+3+3 vs 10-12 síl•labes


- La tanka: és una composició poètica japonesa. Significa "poema curt". Consta de 31 síl•labes repartides en 5 versos cinc versos femenins (la paraula que tanca cada vers és plana), blancs (sense rima), pentasíl•labs i heptasíl•labs (comptades les síl•labes àtones finals), que segueixen l’esquema 5-7-5-7-7. Es compten totes les síl•labes, les àtones també. (Si seguim la mètrica catalana, en què es compta fins a l'última síl•laba tònica, podem dir que una tanka és una estrofa que consta de 5 versos de 26 síl•labes repartits seguint la mesura 4’-6’-4’-6’-6’).

-L'estança: combinació de decasíl.labs i hexasíl•labs, però també d´altres combinacions com octosíl•labs i alexandrins.

- L'elegia:és un tipus de poema líric destinat a lamentar-se per una pèrdua que pot ser la mort d'algú estimat, el pas del temps des d'una etapa feliç, la constatació de la vellesa o el mal o la desaparició de qualsevol idea positiva. La mètrica clàssica alterna pentàmetres i hexàmetres en dístics.

- La cançó: composició d'origen trobadaresc, de caràcter habitualment amorós, De 5 a 7 octaves (estrofes de 8 versos) acabades amb una tornada (quartet amb la mateixa rima de la darrera estrofa, on hi havia el senhal de la dama o l´amic a qui el poeta adreçava la seva cançó, queera un nom fals o pseudònim). Modernament, ha adoptat esquemes mètrics i de versificació força distints creats per cada autor.

- Quartets, quintets, sextets...

Pel que fa als versos:

- L'alexandrí: és el vers que Màrius Torres usa en els sonets i el més utilitzat. És un vers de forta tradició en la literatura catalana, és un vers cesurat, es divideix en dues parts o hemistiquis de 6+6 normalment; encara que pot presentar l'estructura bimembre 4+8 o 7+5 o la trimembre 4+4+4.

- L'alexandrí el combina amb distints tipus de versos com el decasíl•lab(10), heptasíl•labs (7),hexasíl•labs(6), tetrasíl•labs (4); ja que el concepte de mètrica regular al S XX entra en crisi i les irregularitats són molt freqüents.

- S'alternen els versos isosil•làbics (referit als versos d'un poema quan tenen igual número de síl.labes) i els anisosil•làbics (quan, al contrari, tenen diferent número de síl•labes).

-Rima consonant amb diverses combinatòries de rima.

RIMA ENCADENADA: ABAB
RIMA CREUADA.: ABBA
RIMA UNISSONANT: Tenen la mateixa estructura de rima a totes les estrofes: ABBA ABBA...

El sonet, motlle de gairebé la meitat (12) de peces que conformen l’Antologia (26), o l’alexandrí francès (per norma, amb cesura 6+6; esporàdicament amb l’estructura trimembre 4+4+4, com en el cinquè vers del text núm. 14, «Cançó a Mahalta». L’alexandrí monopolitza els sonets, si bé s’estén a moltes composicions, de vegades sol («Un altre abril»; «Els núvols»), de vegades combinat amb altres llargades de vers («Dolç Àngel de la mort...»; «Couperin, a l’hivern;«Mozart», etcètera). D’aquí ve, també, l’amplitud i varietat del repertori: tetrasíl•labs, hexasíl•labs, heptasíl•labs, decasíl•labs, quant a la versificació; apariats (sovint associats a l’alexandrí), quartets, quintets, sextets, pel que fa a l’estrofisme.
Afegim a l’inventari el sonet anglès, ignorat en l’antologia (tres quartets i un apariat,
com feia Shakespeare: «Tres amigues» n’és un); l’elegia (núm.11); la cançó (núm. 14, mostra d’una de les suites amoroses més celebrades de la literatura pàtria); així com les tankes, gènere d’origen japonès del qual Torres (núm. 44, «Entre l’herba i els núvols») i Riba ofereixen les primeres mostres en català, un cop introduït a la tradició occidental a principi del segle XX. Atesa la brevetat i la síntesi que caracteritza la tanka, el seu patró fix obliga a una estricta disciplina expressiva: encabir el contingut dins cinc versos femenins (la paraula que tanca cada vers és plana), blancs (sense rima), pentasíl•labs i heptasíl•labs (comptades les síl•labes àtones finals), segons l’esquema 5-7-5-7-7. A banda de l’estrofa sàfica, també absent de la nostra recopilació: tres decasíl•labs closos per un tetrasíl•lab, tots femenins.

 En els dotze sonets seleccionats, per exemple, quartets creuats (ABBA) i encadenats (ABAB) es distribueixen equitativament: sis peces per a cadascuna de les opcions. A l’interior del poema, es multipliquen les variants: a diferència de «Paraules en la nit» (núm. 22), que inverteix l’ordre de les dues mateixes rimes creuades de la primera estrofa en la segona (ABBA / BAAB), «El combat dels poetes» (núm. 24) les manté (ABBA / ABBA). Acte seguit, «En el silenci obscur...» (núm. 25) calca la plantilla de «Paraules en la nit». Pel que fa al darrer tercet, en canvi, «Paraules en la nit» i «El combat dels poetes» coincideixen a aparellar els dos versos inicials i a reprendre, en el final, l’última rima del tercet anterior (CCD / EED), mentre que «La galerna i el llamp...» (núm. 33) desfà la parella intercalant la rima enmig (EEF / GFG), a més amb la novetat prèvia, respecte dels altres tres sonets, d’un canvi de rima en el segon quartet (ABBA / CDDC).



6. UNA POÈTICA DEL TRANSCENDENT: l'aspiració a l'Absolut, el record, el somni, l'acceptació de l'ordre còsmic i el dolor, la mort, l'amor, la reflexió sobre l'art i la poesia.

L'ASPIRACIÓ A L'ABSOLUT

Un dels dos temes de la poesia de Màrius Torres és el trascendent, s'interroga i interroga sobre el sentit de la humanitat, del món, de l'existència de Déu i d'una altra vida després de la mort. Segueix un «simbolisme transcendent», en què la imatge serveix per representar un intangible superior (Déu) del qual les formes temporals (a la terra) només projecten una llum imperfecte.

El poeta defensa una religió sense dogmes concrets i sense esglésies. Critica la teologia perquè diu que a Déu no se’l pot explicar, és misteriós i es troba en la interioritat de cadascú. El seu llenguatge místic, les seves metàfores religioses poden ser acceptades –però mai identificades- per diferents creences religioses, des de la profunditat, perquè formen part d’un credo universal.

L’artista, en la seva recerca constant de la perfecció, s’acosta a la veritat, indestriable de la bellesa. Per això, la seva obra comportarà un esforç sobrehumà de captació de l’absolut. Aquest hipotètica confluència pot costar-li la vida.

Màrius Torres, l'home i també la humanitat en el seu conjunt, aspira a l'Absolut, aspira a una vida més enllà de la mort. «Tenim set d’existir més enllà de les formes on ens han clos el temps i la realitat.» La manera d'acostar-se a aquest Absolut és a través del somni, de l'oníric, de la música, la poesia i l'art, del dolor i la mort. I també del record, el record de la vida passada seva on era feliç per dos motius: estava junt a la família (després exili d'aquests i mort del poeta sense que hi fossin presents), amics i coneguts; i per altra banda, la felicitat per la construcció d'una pàtria catalanista, liberal, de progrés, democràtica... la"ciutat dels ideals". Aquests records feliços segur que es tornaran a repetir en l'altra vida, el més enllà ha de ser felicitat i així és com la veu ell.

«Tenim set d’existir més enllà de les formes on ens han clos el temps i la realitat.» Dèiem fa una estona que mort, natura, música, poesia i art eren dreceres per atansar-se a la «Font», perquè la «vida obscura dels homes» (núm. 42, «Potser un altre infinit », també descartat) s’apropi a l’Eternitat. Els conceptes de Font, Eternitat, Infinit, Transcendència són sinònims que, en la poesia de Torres, es refereixen a una mateixa abstracció, Déu. A «L’abisme de llum» (núm. 73) ho explicita: l’ànima s’encega de resplendor en sentir «Déu entorn nostre, com un abisme de llum». Tornem-hi: amb un altre oxímoron (els abismes impliquen foscor, no llum), el diví s’oposa al sentiment del gouffre (abisme) simbolista. Religiositat, doncs, que fixarà el Senyor com a destinatari de la reflexió moral, «tu» poètic a qui freqüentment es dirigeix el «jo» líric: proliferen segones persones (possessius, pronoms febles, desinències verbals), vocatius, passatges desideratius i preguntes retòriques llançades al «Déu silenciós» de «Sé que hauré d’oblidar...» (núm. 59). «Pelegrins » (núm. 55) oposa a la litúrgia institucionalitzada, al ritualisme eclesiàstic amic d’escenografies estèrils (els «temples» materials, l’arquitectura externa amb què s’acontenta la majoria), la il•luminació interior (la «nuesa del nostre temple intern»). Endins fins i tot a l’hora de creure. Una opció de fe coherent amb el programa de vida que una altra tanka (epígraf «La mort», d’«Entre la terra i els núvols», núm. 44) sintetitza: Fulles del trèmol, qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible, una mort tan secreta. Viure vulnerables a la bellesa i al dolor, morir fidels a la discreció.

L'ACCEPTACIÓ DE L'ORDRE CÒSMIC

El poeta creu que el món està molt ben fet, és bell i es meravella d'ell. Llàstima que no durin les coses perquè estan ben fetes. Torres pertany al llinatge dels poetes extasiats davant del prodigi terrenal. La realitat vessa poesia. «En veure’ls passar», els núvols (és a dir, la naturalesa, la creació sencera) li roben el cor. La Veritat suprasensorial, Déu, s’emmascara rere el mirall temporal.

Déu ha creat un ordre còsmic i aquest és acceptat pel poeta. Les estacions de l'any es succeeixen unes a altres (la primavera i la tardor, la millor època per morir), com també la vida de l'home és un cercle que segueix un ordre, neix, creix i mora, i com el riu que neix a la font, va a parar al mar que és el morir o l'arbre que neix, creix, dóna fruit i mora.

EL DOLOR I LA MORT

Els moments del capvespre, quan cau la tarda, en la foscor, és on es pot veure més clarament la llum, Déu. I la manera en què s'obre una porta entre aquest món terrenal i el de Déu és a través del somni, de les ombres, de la música. I també a través del dolor i de la mort. Aquests són vistos de manera positiva, com uns elements més de la vida, un impàs per poder arribar a l'Absolut.

Màrius a poc a poc acceptà el seu sofriment personal (en estar llargs mesos sense poder sortir de la seva habitació al sanatori a causa de la seva manca de salut) com a mitjà per aconseguir la pau i la joia.

Màrius Torres diu:
"El que passa és que tenim por, una por absurda del sofriment i del dolor. I tanmateix, què hi ha que ens faci més grans, i més bons que el sofriment? Sobretot, ni cal dir-ho, el sofriment desinteressat. T’has fixat com són d’insuportables la majoria de les persones que no han sofert mai? Res no treballa tan profundament el nostre esperit com les contrarietats; res no ens ensenya tant com el dolor a ésser humans, a comprendre (perdonar) les faltes dels altres; res no ens acosta més als àngels."

Carta a Mercè Figueras, 9 de febrer de 1937

Al volant de quan tenien vint anys, la Generació del 36 sentia missa de difunts arreu: parents, amics, desconeguts, enemics. Per a ells la guerra i la desfeta foren un esfondrament prou complex i, entre d’altres coses, l’anorreament i la mort dels joves al front, a la reraguarda, als camins de fugida o exili. Extinció simbòlica: vides enrunades. Amb un llast així a les espatlles, no sorprèn que l'obra de molts escriptors es qualifiqués com una «meditació de la mort», que n’esdevindria el tema exclusiu;

Màrius Torres és un poeta que podria justificar una total dedicació poètica a [...] la mort.» En una accepció doble: privada i comunitària, personal i de tribu.Torres conviu, per la seva malaltia, amb una mort virtual, acceptada des de l’assossec i el domini espiritual. Condemnat a esgarrapar-li temps a un compte enrere fatal, el poeta renuncia a l’alfabet del crit, de l’agonia, i a l’altaveu tràgic: a «Dolç Àngel de la mort» (núm. 11), la mort és un trànsit lleu, un ritual de pas volàtil, l’ingrés indolor en un regne incorpori; fins i tot anestèsia contra «el dolor que es prepara», medicina pal•liativa per al patiment de l’endemà. Torres recorre a procediments estilístics que en suavitzin la cruesa: oxímorons («tenebra clara»); antítesis i contrapunts amb referents benignes, que comuniquin vida (la primavera incipient de «Febrer», núm. 13; imatges angèliques; tocs cromàtics, com «l’atzur (blau)», que connota infinit i, per tant, vida eterna); expressions pertanyents al camp semàntic de la blanesa i la bondat («no temo», «ben morir»: notem la positivació, gràcies als adverbis, d’accions negatives).

Avinença amb la mort que comporta conformitat amb el sofriment diari. Torres s’imposa l’obligació moral d’acatar el dolor. Perquè entomar-lo, no renegar-ne, pressuposa una fe en un ésser transcendent, per ben poques entranyes que mostri envers els seus baldats fills mortals. Calvari i mort afirmen Déu. D’aquí ve que, a «Sé que hauré d’oblidar...» (núm. 59), l’hora suprema es concebi com un pont entre dos idiomes, l’humà i el diví: «Però jo vull fugir d’aquests mots on morim / i somiar la llengua d’una major naixença. » Una confiança ben maragalliana, la d’accedir, per la via de la finitud, a la resurrecció còsmica: «Sia’m la mort una major naixença!», així s’acaba el Cant espiritual de Maragall.

Hi ha en Torres, alhora, una mort coral: la prostració d’un poble, la del poble català. «La ciutat llunyana» (núm. 50) engega amb una marca de present, «Ara», que abraça el sonet sencer, si reparem que la imatge d’«aquest temps presoner» l’actualitza a les darreries del primer tercet. S’hi glossa una hora de sang i saqueig, s’hi verifica el somni perdut, s’hi testimonia la distància entre la utopia civil i la circumstància històrica. Carrega de pes tràgic la circumstància col•lectiva. Malgrat el temps mutilat, l’ànsia renaixent s’envola, traslladada al pla comunitari: si abans s’aprendria, potser, un llenguatge més ric i ple, ara tal vegada s’alçarà una ciutat «més llunyana, més lliure», altra volta a cops de fe. Dues seqüències lèxiques contràries expressen la tensió entre el present i el futur, sempre a partir de la metàfora urbanística: l’esfondrament («aterra», «runes», «colgats», «enfonsa») pugna amb l’edificació («bastir», «nova arquitectura», «ratllar el teu sòl», «torres altíssimes»). Aquesta dialèctica s’escampa pel text: a la metonímia mítica («el braç potent de les fúries- El Feixisme-Franco»), s’hi contraposa la metonímia humana («els braços més lliures», a punt per a la reconstrucció), a la vegada que, redundant en l’enfocament metonímic, als «crits estranys» de l’invasor hi planta cara la «veu pura» de la pàtria.

La mort és un altre tema recurrent del seu poemari: la mort, germana de la nit, i –almenys implícitament–, tractada com una intrusa que ve a trencar allò de bell que hi al món, l’apropa a un altre simbolista com Maeterlinck. El seu enfrontament, tanmateix, és serè i assossegat; l’espera i fins i tot l’arriba a desitjar perquè és «pau clara» identificada, en el temps humà, amb «el silenci de Déu- Déu calla la nostra paraula, la nostra vida quan ens envia la mort» (poema 79: «La nit és un palau...»); ara bé, per arribar a la divinitat és el mitjà necessari com ens explicita al poema 57(«El Temple de la Mort»). Al poema 11 («Dolç àngel de la Mort... ») la mort hi era reclamada amb imminència, des d’una ànima madura i sense llast; morir era una mena de «lliscar sense esforç»; per estalviar-se sofriments, «gairebé» era capaç de bescanviar l’ànima immortal per l’aniquilació total; «gairebé», però. Ell sap, intueix, que més enllà del gual, hi ha alguna cosa. I és aquí on Déu es fa present en la poesia de Torres.

L'AMOR

L’amor no pren massa relleu en la producció de Torres. Apareix només, d’una banda, en la sèrie de cançons a Mahalta i, de l’altra, en un grup dispers de poemes que el tracten (alguna tanka, per exemple). La nostra «Cançó a Mahalta» (núm. 14) posa en escena una mena de relació «blanca»: la carn desapareix, se’ns escamoteja qualsevol geografia del cos, s’emfasitza la distància (hi contribueix la forma). Un «amor de lluny» envernissat de suavitat, en què s’omet l’exultació sexual oberta. L’anatomia femenina, la pulsió del desig són difuminats per la delicadesa, entelats en un somni assossegat, harmoniós malgrat el rosec de la salut. Resulta paradigmàtic, en aquest sentit, comprovar com Torres refreda la passió, com la banya d’un onirisme tènue, quan enllaça el goig que irradia el nom estimat amb la pal•lidesa lunar en una tanka (epígraf «L’amor », a «Entre la terra i els núvols», núm. 44): «En mi, la seva joia / fa una claror de lluna».

L'amor, per tant, forma part d'aquesta vida terrenal, de l'ordre còsmic, d'aquesta bellesa que Déu ha fet, forma part d'ell mateix com la mateixa natura perquè l'ha creat ell.

LA REFLEXIÓ SOBRE L'ART I LA POESIA

La poesia i l'art expressen els sentiments del poeta, els seus estats anímics.

La Poesia. El combat del poeta.
La paraula combat és una constant en diverses cartes de Màrius Torres i és present al títol del sonet on expressa com els poetes han d’enfrontar la poesia.
Com a exemple d'allò que significa combat en la seva obra, partirem d’un parell de fragments epistolars i del sonet "El combat dels poetes", i veurem com en les cartes i en el poema està dient alguna cosa semblant en relació a la seva idea sobre la matèria de què és feta la poesia lírica i sobre l’esforç del poeta per bastir cada poema.

En el primer text epistolar, adreçat al seu cosí Josep Pereña l’any 1941, Màrius vincula la poesia amb la vida emocional i moral i estableix la distinció entre document personal i obra d’art: “Vols que t’expliqui com faig els meus poemes –Doncs et diré, exactament com tu fas els teus. I és molt possible que els nostres no tinguin cap importància, però contra el que tu dius estic convençut que la veritable poesia es produeix sempre així. Que ella és, pel que es refereix al poeta, una vàlvula de seguretat per on es descarrega l’excés de tensió emotiva”. I tot seguit assenyala: “...no n’hi ha prou que un poema expressi un estat d’esperit autèntic i sincer perquè deixi de ser un document per convertir-se en obra d’art. La distància entre una cosa i una altra és enorme.”(...) “Cada poema és un combat i el poeta no té altra arma que el llenguatge, el seu estil propi. Com millor la manegui, com més destresa tingui en servir-se’n, més absoluta podrà ser la seva victòria.”

En el segon document, escrit cinc mesos abans de morir i adreçat a Carles Riba, Màrius manifesta l’afermament en la seva vocació –“la consciència que jo sóc essencialment aquesta cosa absurda: un poeta líric”– i la seva idea sobre la creació poètica: “Crec que la poesia no és màgia, ni joc ni charme (sort), tot i que pugui tenir de tot això. Les meves idees estètiques –banals i confuses–, em fan prendre la poesia com un mitjà expressiu de la personalitat. Allò que fem és allò que ens revela. L’artista s’expressa en el seu combat per la Bellesa. He dit Bellesa, no pas Veritat. Si, pràcticament, els meus versos poden considerar-se sincers és perquè és més fàcil dir la veritat que no pas mentir, no pas per cap imperatiu de principi.”

En base a aquests textos, podem avançar dos aspectes cabdals del seu combat com a poeta. D’una banda, el decantament cap a la poesia lírica, iniciat a finals de 1938, quan rebutja tota la poesia de temes més banals; de l'altra, la consciència del paper fonamental del llenguatge en el procés de transmutació dels “estats d’esperit autèntics” en obra artística. Com a mostra d'aquest interès per la llengua recordem dos fets que poden semblar contradictoris: el registre de lleidatanismes (1937) i la tria de la prosòdia del dialecte central (1941), que il•lustren un gran interès pel lèxic local i una decisió condicionada a favor de l’estàndard per la situació de la nostra
llengua.

El combat del poeta parteix de l’experiència del dolor físic i moral, de l’enfrontament amb la possibilitat real, immediata i concreta de la mort, i de la recerca de respostes a interrogants sobre la condició humana, i el seu treball d’orfebre consisteix a eliminar-ne els referents particulars, deixant-hi, però, l’empremta i el to personal, i a trobar unes formes de discurs líric, ben acordades amb el contingut de cada poema.
Màrius Torres, en comptes de deixar-se anar per una imaginació sense traves, prefereix exhaurir les possibilitats de l’aparent restricció de les formes, de manera que la forma mai no és una coartada, sinó que és realment allò que vertebra l’expressió mateixa de les emocions i els estats de consciència, com assenyalen Pere Ballart i Jordi Julià (2003). Per això, aquests autors afirmem que el poeta lleidatà és un dels mestres de la forma.

Vegem un exemple de la traça de Màrius Torres per presentar el tema de la lluita del poeta en l’acte de la creació artística, en la poesia “El combat dels poetes”. En aquest sonet, des del títol, trobem que la poesia, plantejada com un combat, sorgeix d’una lluita a vida o mort per obtenir la “remença” o sigui la pròpia salvació. S’identifica l’ànima amb “la corda dolorosa que es torç” i paga, amb el seu sofriment, el “vol de les sagetes”, com assenyala Albert Monclús (1993) en la seva perspicaç lectura del poema. El primer quartet insta els poetes a tibar els arcs amb esforç, tal com ho fa l’arquer “que es dreça d’entre els morts”. En el segon quartet, els poetes ja són “sagitaris damnats”, és a dir, arquers eternament condemnats que han de sostenir el dur combat descrit en el primer quartet. Si en la primera estrofa, ambientació i termes pertanyen al camp semàntic del guerrer i es subratlla l’acció de tibar l’arc, en la segona es posa l’accent en l’acció de doblegar la corda, metàfora de l’ànima, i l’accent recau en el dolor que provoca “el vol de les sagetes”. Els tercets mostren la correlació entre la manera de tibar l’arc i l’assaboriment de la victòria: duresa del braç i força del puny incidiran en la volada dels “àgils projectils”, metàfora dels versos, que arribaran tan lluny “que es perdran en el cel inútil de la glòria”, com llegim al darrer vers. Albert Monclús (1993) subratlla l’efecte desconcertant d’aquest vers, sobretot per l’efecte intens i capgirador de l‘adjectiu “inútil” i assenyala la càrrega irònica i dramàtica d’aquest mot, la mateixa de l’adjectiu “absurd” aplicat a la condició de poeta líric en el fragment de carta de Torres a Carles Riba.

En aquest sonet expressa les idees exposades a les cartes, a partir d’una analogia: poetes/arquers; corda/ànima; projectils/versos; doblegar l’ànima/extreure estats interiors; tibar l'arc/treballar la llengua. Torres s’ha valgut del llenguatge dels sentits, en forma d’imatges visuals tan ben dibuixades que veiem el poeta arquer tibant el braç i fent volar els projectils, i copsem la importància de l’acció del puny i del braç per donar impuls a les fletxes. A partir d’aquesta imatge, podem comprendre la importància del treball amb la forma a què el poeta sotmet els seus estats interiors, la corda de l’arc. Quan acabem de llegir el poema ens adonem de la incerta glòria de les victòries aconseguides amb tant d’esforç. La fina ironia que destil•la el mot “inútil” ens dóna idea del to de l’obra d’una veu lírica que juga a fons, sense deixar-se enganyar pels guanys aconseguits, mai tan perfectes com hauria volgut.

Aquest sonet exemplifica una de les maneres d’operar de Màrius Torres com a poeta líric: la importància de l’estructura analògica i del llenguatge dels sentits en forma d’imatges sensuals, sobretot visuals. El recurs retòric de l’analogia, amb un desplegament d’imatges ric i variat, és una de les armes més eficaces del poeta per poder abordar els moviments interiors de l’ànima humana –sentiments, neguits, dubtes, interrogants–, per poder evocar somnis i desigs i per poder concretar l’abstracte i l’intangible –divinitat, emocions, sentiments, dubtes, idees– en seqüències d’imatges del món empíric, sobretot del món vegetal, de l’aigua, i de la música. L’ús de l’analogia per part de Torres és variat i ric, tant pel que fa a la seva ubicació en l’estructura dels poemes com en relació al tipus d’imatges triades (Badia, 1987). Les estructures analògiques es poden trobar a l’inici dels poemes ( “Un altre abril”, “Couperin, a l’hivern”, “Que sigui la meva ànima”...), a la part central (“En el silenci obscur”...) o al final de la composició (“Febrer”) En moltes ocasions, aquestes estructures vertebren l’estructura sintàctica i semàntica del poema (“Un altre abril”, “Cançó a Mahalta”: “Com la boirina”, “Això és la joia”).

Un dels aspectes cabdals del combat de Màrius Torres com a poeta és la consciència del paper fonamental de la forma en el pas d’un document privat, el metall en brut, a una obra artística per al públic, al procés de transmutació dels “estats d’esperit autèntics” en obra artística. Per això, extreu del seu document personal –de l’experiència del dolor físic i moral, de l’enfrontament quotidià amb la possibilitat real, immediata i concreta de la mort, de les relacions afectives, de la recerca de respostes a interrogants sobre la condició humana– els referents particulars i, com un orfebre, insereix l’essència en unes formes de discurs líric, ben acordades amb els temes tractats.

Un altre tret interessant del combat del poeta en el procés de creació de la seva obra és el fet que el jo poètic s’adreça a una figura al•legòrica, a una entitat personificada, ja sigui la música –“Sonata da Chiesa”–, la mort –“Dolç àngel de la Mort...”–, la divinitat –Si m’haguessis fet néixer...”– o un moment del dia, com a “Abenlied”. Altres procediments retòrics en el combat de Màrius Torres com a poeta líric són les recurrències en el camp dels temes i de les estructures mètriques.

Un altre aspecte cabdal del combat del poeta és el diàleg que estableix amb la tradició lírica: la manera com se’n serveix en l’escriptura de la seva poesia. Un rastreig pels títols i epígrafs de la seva obra mostra un ampli ventall de poetes de diferents èpoques, des dels trobadors medievals fins a poetes contemporanis de l’autor; i de diverses cultures, provençal, catalana, espanyola, francesa, anglesa, portuguesa, italiana. En la mostra poètica de l’antologia trobem epígrafs de medievals (Pere March), romàntics (E.A. Poe), simbolistes (C. Baudelaire) i contemporanis del poeta (Joan Sales). Quan la tria del poeta afecta el procés d’escriptura de l’obra, la tria de discurs poètic, el model del poema i l’ús de recursos estilístics, Torres s’inclina, sobretot, per l’estètica simbolista i, especialment, per Baudelaire. Quan la tria de la tradició lírica afecta els elements eufònics del poema, a més dels models simbolistes francesos, Torres beu en la poesia de Carner; en canvi, quan ha de triar lèxic o patrons estròfics, estança i tannka, s’inclina per la poesia de Riba. Per a la tria d’imatges, Màrius Torres espigola en molts poetes; a tall d’exemple, a “Presència” trobem una imatge característica del simbolisme: la rosa en les tenebres, (Gimferrer, 1993); les mans dels captaires d’“Aviat als asils” remeten a la figura del captaire amb la mà estesa del dinovè sonet dels “Cants a Orfeu” de Rilke. L’apropiació de Torres de la tradició lírica no es limita als aspectes presentats; en la seva obra poètica es fusionen veus poètiques, com les de Verdaguer i Maragall, i hi ha empremtes de l’estètica romàntica, com el to intimista.º

Entre les estratègies del combat del poeta, ocupa un lloc primordial l’ús de correlats objectius, o sigui d’una sèrie d’imatges del món natural o de les arts, situacions o seqüències d’esdeveniments, com a fórmula d’una emoció particular, de tal manera que aquesta experiència sensible expressa els trets d’aquella emoció. Els referents artístics d’aquests correlats, que solen aparèixer com a segon terme d’analogies, impregnen la globalitat dels poemes. Vegem-ne una mostra en “Abendlied”, on el títol ja remet a un referent musical, una forma (cançó de capvespre) que ha estat triada com a títol de peces de molts compositors, com Robert Schumann, a qui s’al•ludeix al final del text. L’escenari tardoral i crepuscular del pas de la tarda al vespre que dibuixa el poema a partir d’imatges visuals, auditives i olfactives, serveix de correlat objectiu d’un estat anímic del jo poètic. Com si fos el món que es projectés en el cor del jo poètic, s’expressa la identitat entre l‘intern (“Jo sento en el meu pit / alguna cosa que, com en el món s’apaga.”) i l’extern (“el dia mor en cada cosa”). La presència de la música de Schumann, amb la funció d’acompanyar el jo poètic en aquesta experiència de sentir la finitud en comunió amb la natura, arriba de la mà d’Ariel, esperit de l’aire, i contribueix a crear un èxtasi evanescent i sensual – “flors mig adormides i anònimes perfumen / el capvespre i la música de Schumann”– que remet a la millor poesia decadentista .

Aquest poema és un exemple de la capacitat de Màrius Torres per captar la realitat particular i saturar-la posteriorment de ressonàncies simbòliques. A més de la identitat entre el moment extern i les sensacions íntimes i del paper de la música, en aquest poema, dialoga amb la poesia “Harmonie de soir” de Baudelaire. Si bé Torres no aporta cap pista concreta, títol, epígraf, si acarem les dues composicions, descobrirem elements comuns com l’ús de les imatges visuals, olfactives i auditives en la creació d’un escenari crepuscular i la presència del jo líric dins d’aquest escenari; com a tret diferenciador podem observar que en el poema de Torres els referents musicals hi juguen un paper molt més significatiu.

El poema comentat exemplifica el diàleg de Màrius Torres amb la tradició literària d’autors medievals, provençals, romàntics, simbolistes i coetanis, i amb les arts, sobretot la musical. Trobem marques intertextuals en els títols –“Lorelei”, “Couperin, a l’hivern”– i sota forma d’epígraf. El magnífic sonet “En el silenci obscur d’unes parpelles closes” , va precedit del vers “La musique, souvent me prend comme une mer..” del poema “La Musique” de Baudelaire. De fet, Torres en la seva composició expandeix el vers del poeta francès, aportant-hi canvis significatius com l’estructura mètrica i les imatges visuals amb què se’ns presenta la relació música/mar. Mentre Baudelaire ens convida a un univers exterior, Torres, a partir dels ulls tancats, mostra el poder còsmic de la música, que, actuant com una força divina, projecta el jo poètic cap a l’infinit: se l’emporta “lluny dels Nombres i les Coses / més enllà del desig, quasi fins a l’oblit”. I en el darrer tercet, la contraposició entre “el món adormit en la platja” i el jo líric que somnia “perdut en l’estreta salvatge / dels llavis de l’escuma i dels braços del vent” ens duu a la contraposició maragalliana entre el “mar endins” i les “platges roïns”, d’“Excelsior”.

Una altra relació intertextual entre Maragall i Torres, la trobem entre “Couperin, a l’hivern “ i “Havent sentit Beethoven, per Miecio Horzowsky, infant” (Anglada, 1993). En tots dos poemes es tracta el tema de les repercussions d’una audició musical en l’auditori on l’intèrpret és un infant i la música esdevé un “ocell que palpita i que juga”
L’opus 107 núm. 6 d’aquest compositor duu com a títol Abendlied i respon a aquesta forma musical, la lletra de la cançó és de Gottfried Kinkel. El mateix compositor té una peça per a piano amb el mateix títol. En el poema de Torres, les marques de les persones gramaticals (“ens” 1a estrofa referit públic, “et” 2a estrofa referit a l’intèrpret, “em” 3a estrofa, referida al jo poètic) permet afirmar que davant l’experiència musical de les audicions, els espectadors poden ser plurals, però les sensacions que se’n deriven són sempre singulars, personals i íntimes (Carbó, 1995), mentre que en el poema de Maragall l’efecte musical incideix en la capacitat de fer aflorar la bellesa en les dones i la fraternitat en els homes.

Pel que fa a la temàtica de la poesia de Màrius Torres, a més del tema de la mort, tractat des d’òptiques variades; del de l’amor i l’amistat; del record i de l’espiritualitat, del de la natura, hi trobem el tema de les arts, sobretot de la música. El tema musical abraça compositors, interpretacions, formes, veus, al•lusions als instruments – violoncel, violí, clavicèmbal, flabiol, lira, llaüt–, a les formes –polifonia, concert, nocturn amb variacions, sonata da chiesa–, components –els arpegis, l’acord i l’harmonia–; de vegades comporta motius com el de la interpretació, que es pot centrar en l’intèrpret o pot contemplar, també, la peça musical i el públic, com hem vist a “Couperin, a l’hivern”. Hi ha tot un món de música en la poesia de Màrius
Torres.

Trobem en l’obra de Màrius Torres, a més del «gran diàleg» amb la música i la poesia, referents importants de l’escultura, la pintura i l’arquitectura.

7. LES PECES CÍVIQUES.

La flor de l'esperança minúscula i tenaç. La poesia política ("La ciutat llunyana". "La galerna i el llamp")


«La galerna i el llamp»
El poema és una reivindicació de l’esperança en el temps de la destrucció. Pot ser llegit en termes estrictament històrics –i llavors es referiria a la Guerra Civil– o pot ser entès en un sentit general o universal –llavors es referiria a qualsevol adversitat o destrucció.

La galerna, el llamp, el torb i la tempesta representen la destrucció, la malvestat. Contrasten amb la metàfora de la flor de l’esperança, que és el nucli del poema, una flor minúscula però tenaç.

"Entre les runes, sobre els fogars extingits" són imatges que mostren la desolació: runes i fogars (llars, focs) extingits. Li afegeixen una connotació intemporal.
Els quatre rastres dels cavallers maleïts poden ser una referència als quatre genets de l’Apocalipsi.

La flor de l’esperança s’allarga, té unes arrels profundes i està ben arrelada a la terra perquè ningú la pugui arrancar fàcilment, esperit de lluita, força i tenacitat.

El jull i la cugula són les males herbes, símbols del mal que ja surten als Evangelis. Representen la maldat. L’esperança en traurà blat. Tot el poema és, doncs, un bell cant al consol de l’esperança. El podem relacionar, per aquest costat, amb «La Ciutat Llunyana».

«La Ciutat Llunyana»

La cita de Baudelaire amplia el sentit a tots els captius, a tots els presoners, a tots els vençuts. Així que, en la voluntat del poeta, atorga al poema un sentit universal.

Les fúries són deesses mitològiques, fosques i primitives, de la venjança i de la destrucció. Aquí es refereix a les fúries de la guerra.

La ciutat dels ideals és la societat que van voler bastir els sectors més avançats, a Catalunya, a primeries del segle xx. La Catalunya que defensava els ideals de democràcia, catalanisme, progrés i republicanisme.

Les runes de somnis colgats és una metàfora, del model A de B, en què A és el terme imaginat i B el terme real, comparat, que expressa els somnis enfonsats, les esperances perdudes.

Entre tants crits estranys es contraposa a la teva veu pura.

L’adverbi ara, del principi del poema, el podem relacionar amb els mots "ja no" del vers 6. Ara ja no queda res de la ciutat dels ideals excepte l'esperança d'un futur, la nova arquitectura, els nous edificis que es bastiran amb braços més lliures.
Ho veiem amb els exemples de paraules relacionades amb l'edificació: marcar, ratllar, dibuixar, indicar...; assenyalar, senyal, seny...

La ciutat que s'enfonsa la podem relacionar amb la ciutat d’ideals (2n vers).

En "Els braços més lliures", lliure presenta un sentit més polític, en relació amb la dictadura militar de Franco. La ciutat més"Bella" presenta un sentit més general, més idealitzat, menys circumscrit a un temps concret, històric. Pretén ser més universal.

La dura veu de bronze es refereix al so de les campanes que criden els pelegrins. La crida de l’espiritualitat, podríem dir. Els caminants que cerquen l’absolut. Es pot relacionar amb el que escriu al poema «Pelegrins». En una interpretació més immediata i política, es referiria als exiliats de la dictadura.

El poema se situa al final de la Guerra Civil, en el moment de l’ocupació militar de Catalunya. I s’hi refereix.
El primer vers està referit a l’Ara, i a la força bruta de la venjança; el darrer, al caminar permanent amb l’esperança d’una altra ciutat més bella. Té un sentit polític i té un sentit religiós, tot alhora. A l’endemig hi ha un procés de creure i esperar una nova ciutat més enllà de la destrucció del present. És defugir el present i dibuixar un altre horitzó mental i ideològic, més enllà del temps.

Podem qualificar el poema d’èpic i patriòtic perquè el jo líric és col•lectiu: la guerra ha ensorrat els ideals col•lectius de Catalunya. Només queda demanar a la terra de la Pàtria –amb majúscula– que guardi la memòria del què va poder ser i que en el futur es pugui novament reconstruir. Mentrestant, des de la Ciutat Llunyana, rebrem les forces per tirar endavant.

El poema "El card" (no inclòs a l'Antologia treballada) es podria dir que també forma part d'aquesta poesia política per la data del començament de la Guerra civil. I el tema també està relacionat amb la flor de l’esperança del poema de «La galerna i el llamp»: el card dóna flors en ple hivern, en les circumstàncies més difícils.

El tema en comú és la crítica a la guerra i la resistència a la tirania –més concreta en «El tirà burlat», que es podria referir a Hitler.
En els dos poemes, les «flors» es resisteixen a ser subjugades: gràcies a l’arrelament, la flor de «La galerna...» traurà forment en el futur; la d’«El tirà burlat» s’esfulla, es desfà quan el tirà l’oprimeix, i tampoc no la pot dominar, tampoc se’n poc beneficiar. La flor prefereix morir abans de ser subjugada i per això el tirà se sent impotent i s'enfada.

Aquests són dos fragments de les seves «Notes per a un autoretrat 1936»

"Què val més? Estimar Catalunya i no estimar gairebé cap català, o a la inversa? Hi ha gent que estima la Humanitat i no té cap amic."

"Si Catalunya deixés de ser una Nació esclava, sospito que jo deixaria de ser nacionalista".

Màrius Torres pensa que estimar el país és estimar la seva gent. És una frase crítica cap a certes actituds incoherents que separen país i persones: el país són les persones igual que la Humanitat són els homes concrets. I mai va deixar de ser nacionalista perquè es va trobar amb una Nació esclava.

 LA MÚSICA I EL MÓN NATURAL
8.

Dos dels principals referents metafòrics de Torres són la música i la natura.

La música remarca el moment de la interioritat –la nit, el recolliment...– com a moment d’enlairament, de trobada amb l'Absolut.

A "Couperin, a l'hivern" la capacitat transformadora de la música transforma el fred hivern en quelcom que va més enllà de la primavera. Compara la fredor de l’hivern amb la fredor interna que sent el jo poètic davant les tecles del piano, abans de començar a tocar. Però la música el fa anar més enllà de les condicions físiques i climatològiques immediates.

Al poema "Mozart" ens diu que la fluïdesa és una de les qualitats musicals de Mozart i esdevé una concepció vital, i a cops formal, en Torres. L’acabament suggereix que la vida és una música valuosa encara que a vegades no en sabem treure tot el ritme, el so, la gràcia.

La naturalesa serveix al jo líric per mostrar sentiments de finitud (acabament) i tristesa o també de sentiments de consol i esperança. I de vegades també plasma aquest ordre còsmic de Déu.

Biogràficament en algun poema, la naturalesa ens comunicaria que Màrius Torres «s’apagava» a causa de la malaltia i que, en moments de defallença, trobava consol en la natura i en la música.

En general, utilitza la natura i la música com a correlat de l’estat anímic del jo, per expressar el què sent; per la simbologia capvespral i tardoral; pels miosotis i el perfum de les flors; per la suggestió i la «festa dels sentits» –visuals, auditius, olfactius– que hi trobem; per l’ambient sensual i decadentista d’algunes imatges; per atorgar a la música la capacitat d’elevació i èxtasi; per participar de la fusió amb la natura; per donar importància i musicalitat a la forma, etc.



9. LA CONFIGURACIÓ D’UNA IMATGERIA RECURRENT: intimisme, al•legoria, depuració, anticol•loquialisme.


Malgrat que el confinament, el dolor de cada dia, el drama personal i col•lectiu, la mort anunciada i la desfeta nacional autoritzaven el discurs enèrgic, Torres fuig de l’estridència romàntica: la lliçó de contenció formal apresa dels successius plantejaments simbolistes, noucentistes i postsimbolistes el decanta envers la serenitat, l’aire reflexiu, l’intimisme delicat, la subtilitat.

Record d’una música és capaç de fondre «la tristesa... en melangia/ la melangia en pau»: la suavitat del so evocat tempera la turbulència emocional, imatge perfecta per entendre el to de fons que hi ha en la poesia de Torres. Ni el sofriment ni la joia s’hi exhibiran, formulats tothora des d’una discreció i una elegància espiritual que els afina.

La gravetat d’una lamentació perd vigor per l’efecte sedant de l’adjectiu «dolç» o per l’acceptació tranquil•la, sense escarafalls dramàtics, del destí personal. Abans al•ludíem a la malenconia. Un timbre que, al marge d’esdevenir una constant en Torres, domina l’atmosfera crepuscular, plena de tòpics simbolistes: tardor, capvespre, boira, música, perfum de flors mig marcides, ombres blaves, colors rosats i moradencs; clima a joc amb l’ànima del jo líric, al fons de la qual hi ha (notem-hi la vaguetat, la volguda indefinició) «alguna cosa que, comel món, s’apaga» a la callada, en secret.

D’altra banda, la tristesa, un estat d’ànim del mateix camp emocional que la melangia
però de fibra més intensa, quan no es dilueix per l’efecte balsàmic de la música, es contrapunta amb la presència de la primavera, al poema «Un altre abril» («Abril que fas florir les roses i els llorers / dóna dies ben clars a la meva tristesa!») o es rebaixa remarcant la voluptuositat manyaga que procura a l’esperit i equiparant-la a «una alegria feble».

Al•legoria: figura retòrica consistent en una metàfora continuada, proposició o seguit de proposicions que presenten un sentit directe i un altre de figurat o intel•lectual, ambdós complets.

Un altre tret interessant del combat del poeta en el procés de creació de la seva obra
és el fet que el jo poètic s’adreça a una figura al•legòrica, a una entitat personificada,
ja sia la música –“Sonata da Chiesa”–, la mort –“Dolç àngel de la Mort...”–, la
divinitat –Si m’haguessis fet néixer...”– o un moment del dia, com a “Abenlied”.

Altres procediments retòrics en el combat de Màrius Torres com a poeta líric són les
recurrències en el camp dels temes i de les estructures mètriques

-Una: el món és un «bosc d’al•legories» o, en altres mots, una teranyina de signes externs que postulen un enigma, una realitat latent, profunda.
-«entre olors, sons, colors, s’estableix consonància», en una cadena infinita de baules sensorials diferents. Per la sinestèsia, doncs, comprenem que tot ens parla d’una altra cosa, que qualsevol estímul esdevé metàfora d’un altre. Que, consegüentment, l’analogia oculta entre els objectes i, al seu torn, la seva connexió insospitada amb els éssers humans s’estableixen mitjançant els ressons anímics que desvetllen les sensacions.
Fidel a les formulacions baudelairianes, el simbolisme pretendrà copsar aquestes dimensions alternatives, més autèntiques i essencials, recobertes per la brossa de l’aparent.
El simbolisme suposava un gir vers la intimitat, un retorn a la introspecció, un retrobament amb l’emotivitat subjectiva, un esclat de l’anhel d’Infinit predicats ja durant el romanticisme.

9. DEPURACIÓ I ANTICOL·LOQUIALISME.

A més d'un afany de pervivència cultural, en les activitats d'aquests anys de resistència i de replegament hi havia sobretot la voluntat de salvar la llengua i fer-li recuperar el prestigi social i cultural.

Un aspecte cabdal de la seva poesia és la consciència del paper fonamental del llenguatge en el procés de transmutació dels “estats d’esperit autèntics del poeta” en obra artística. Com a mostra d'aquest interès per la llengua recordem dos fets que poden semblar contradictoris: el registre de lleidatanismes (1937- fa un recull de lèxic exclusiu del dialecte nord-occidental o lleidetà) i la tria de la prosòdia del dialecte central (1941), que il•lustren un gran interès pel lèxic local i una decisió condicionada a favor de l’estàndard per la situació de la nostra llengua. Per tant, fuig dels col•loquialismes (paraules de l'àmbit familiar) i els localismes (paraules que s'usen en un àmbit geogràfic molt poc extens, ciutat, poble...). Utilitza un lèxic intemporal i a vegades de registre culte, sobretot en adjectius i adverbis.

Usa una llengua normalitzada i té molta cura dels mots que fa servir, perquè ja s'ha donat la Normalització Lingüística de Pompeu Fabra. Aquest el 1913 promulga les "Normes ortogràfiques"; l'any 1918 per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans, Fabra publica la "Gramàtica Catalana"; i l'any 1932 Fabra publica el "Diccionari general de la llengua catalana".


............
Resum. Temàtica.

.Poesia centrada en el seu jo, en les seues més intimes emocions i sentiments.
.No és gaire extensa, contempla l'amor, la mort, la religiositat, l'esperança, la natura i les arts, sobretot la música.
.La natura i les arts funcionen com a vehícles, correlats objectius per poder expressar estats d'ànim, sentiments , sensacions, per via analògica.
.Alguns aspectes són predilecció per capvespre, i la nit, i per la tardor i la primavera.
.Cromatisme i sinestèsies en els poemes escrits a partir de 1939; la importància dels cels i la figura del ocells, amb diferents valors simbólics.
.El tema de l'esperança és desenvolupat, en els poemes de tema cívic i religiós.
.El tema cívic, parla de la voluntat de sobreviure com a membre d'un poble.
Tot això, és possible agrupar els temes en un parell d'eixos on s'estructuren: la poesia com a expressió de sentiments i emocions i la poesia com a indagació filisoficomoral; en el primer el jo líric deixa fluir angúnies, pors, neguits, esperances, en el segon s'interroga i interroga sobre el sentit de la humanitat i del món.
Un reduït nombre de poemes restaria fora d'aquest parell d'eixos: serien aquells on el jo líric rebutja el món que l'envolta i en proposa un d'alternatiu.
Sap fusionar fons i forma, amb un to de confessió, a mitja veu; el to en què es fan les confidències i es revelen els secrets, sense retòriques buides. I aconsegueixen que la seva veu flueixi melodiosa, a partir d'un ritme que se'ns enduu com la música de Mozart.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.